El Casc Antic o Casc Vell és el nom que rep el lloc on va ser trasllada i tornada a fundar el 1673 la ciutat de Panamà, després del seu saqueig i destrucció per part del corsari anglès Henry Morgan a l'any 1671.
Aquesta nova ciutat, està dissenyada de forma reticular cap als quatre punts cardinals, seguint el model clàssic de ciutat indiana.
La ciutat actualment presenta una gran quantitat d'edificis que es troben en un estat de conservació deplorable, tot i que posseeix edificis i racons amb molt d'encant i, a més, hi han nombroses obres de restauració en marxa.
Situada en una petita península, es veu envoltada d'una gran extensió d'esculls rocosos, dins de l'actual corregimiento de Sant Felipe.
El 1997, el Casc Antic de Panamà està inclòs a la llista de llocs Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Tal com he comentat, l'assentament original de la ciutat de Panamà, que avui conforma el lloc arqueològic conegut com a Panamá Viejo, va ser saquejat per pirates anglesos sota el comandament del corsari Henry Morgan el gener del 1671. Arran d'aquest incident, la ciutat va quedar destruïda gairebé en la seva totalitat. La Corona Espanyola aprovà el trasllat de la ciutat a una petita península, situada a uns 8 km de l'assentament original.
Aquesta península, envoltada d'esculls que quedaven exposats quan la marea era baixa, dificultava l'aproximació de les naus enemigues. Els treballs de construcció van ser supervisats pel nou governador, Antonio Fernández de Còrdova, un soldat amb gran experiència en la construcció de fortificacions militars.
La cerimònia de fundació de la nova ciutat es va dur a terme el 21 gener del 1673, dos anys després de l'atac pirata. Inicialment va estar constituïda per prop de 300 habitatges pertanyents a les famílies benestants de l'època i envoltada per gruixudes muralles que l'excloïen de la resta de la població. El punt central d'aquesta nova ciutat l'ocupava la Plaza Mayor, indret on s'aixeca la Catedral Metropolitana.
El sistema de muralles construït al voltant d'aquesta ciutat tenia un propòsit eminentment militar, a fi d'evitar un nou atac dels pirates. Va ser així com es van construir tres poderosos baluards: Barlovento, Mano de Tigre i la Puerta de Tierra. Aquesta última tenia la funció d'entrada i sortida de la ciutat cap al raval, com era anomenada la ciutat extramurs. A finals del segle XVIII es va reforçar el front marrítim amb la construcció del baluard i punta de Chiriquí.
Malgrat tots els esforços per conservar fora de perill la ciutat dels perills externs, la nova ciutat va ser víctima durant el segle XVIII de tres grans incendis que la van destruir parcialment i van modificar la seva estructura inicial. La configuració actual data de finals del segle XIX i de la primera meitat del segle XX. Aquesta reestructuració permet inserir dins de les ruïnes i edificis colonials, edificacions neoclàssiques, afroantillanes i petites mostres d'art decó, un fet que la diferencia d'altres nuclis antics de ciutats com Cartagena de Índias i Quito, les quals posseeixen un estil gairebé exclusivament colonial.
El casc vell té quatre places principals: la Plaça de la Independència, la primera i única plaça durant diversos segles; la Plaça Bolívar i la Plaça Herrera, construïdes en terrenys dessolats pels incendis que van destruir la ciutat; i la Plaça de França, construïda el 1922 per honorar al poble francès, pioners en la construcció del Canal de Panamà.
La Plaça Herrera que podeu contemplar a sobre aquestes línies, es construeix al damunt del terreny erm que deixà l'incendi del 1781, i que va destruir tota l'illa de cases. Originalment era coneguda com a Plaça del Triomf i era utilitzada per fer curses de braus. No va ser fins el 1887 que rep el seu nom actual en honor del General Tomás Herrera. Al voltant d'aquesta plaça hi ha la casa Boyacá, l'edifici la Reformada i l'Hotel Panamericano creat per la firma d'arquitectes Villanueva i Tejeira.
A més de la Catedral, entre els monuments religiosos que es conserven actualment s'hi troben l'església de sant Josep, cèlebre pel seu retaule barroc cobert amb pa d'or, l'església de sant Francesc, l'església de sant Felip de Neri i l'església de la Mercè. La façana d'aquesta última va ser traslladada pedra per pedra de l'antiga església situada a Panamá Viejo. Igualment cal destacar les ruïnes del Convent dels Jesuïtes i el Convent de Santo Domingo.
L'església de sant Josep va ser construïda entre els anys 1671 i 1677. Es troba a l'Avinguda A i el carrer 8, i és famosa pel seu retaule barroc treballat en fusta de caoba i cobert amb pa d'or. Aquest retaule està envoltat d'una llegenda que explica que va ser salvat dels pirates pels monjos, perqué el van recobrir amb betum negre, però la seva elaboració data del segle XVIII, molts anys desprès del pas dels pirates.
A la foto superior veiem les restes del Convent de la Companyia de Jesús, el qual té el mèrit d'haver allotjat la primera universitat a l'Istme de Panamà: la Real i Pontifícia Universitat de San Javier.
El 1667, Carles III expulsa els jesuïtes i amb ell acaba la seva funció conventual i universitària.
Altres monuments destacats de la ciutat són el Teatre Nacional, el Palau de Govern i Justícia, la Presidència de la República, el Palau Bolívar, L'Institut Nacional de Cultura, Palau Municipal i la Casa de la Municipalitat, tots de caràcter oficial.
La majoria de les cases originals del nucli antic, és a dir de finals del segle XVII, van ser debastades pels incendis que van assolar la ciutat. Això permet introduir una sèrie d'estils arquitectònics diferents; és així com trobem cases colonials, al costat de mansions neoclàssiques, cases amb tendències caribenyes i algunes de tendència art decó. Aquestes mansions van ser construïdes en la seva gran majoria a finals del segle XVIII, i en els segles XIX i XX.
