La fotografia superior, captada la setmana passada a la badia de Kopli, Tallin (Estònia), ens mostra com la gran placidesa de les aigües del mar Bàltic fa difícil distingir on comença el cel i on acaba el mar.
La mar plana com un mirall finalitza en un horitzó rectilini, on hi naveguen alguns vaixells mercants., en primer pla, apareixen algunes roques pulides pels agents atmosfèrics, acompanyades pels seus reflexos
La mar Bàltica, o el mar Bàltic, és una mar del nord d'Europa, oberta a la mar del Nord i, finalment, a l'oceà Atlàntic a través dels estrets de Kattegat i Skagerrak. Els països que l'envolten són (començant per la Península Escandinava i seguint en sentit horari): Suècia, Finlàndia, Rússia (regió de Sant Petersburg), Estònia, Letònia, Lituània, Rússia (regió de Kaliningrad), Polònia, Alemanya i Dinamarca.
La seva superfície és de 432.800 km², i inclou dues grans entrades: el golf de Finlàndia, entre el sud d'aquest país i Estònia, i el golf de Bòtnia, entre la costa oriental de Suècia i l'occidental de Finlàndia. També inclou alguna sortida com la península de Jutlàndia. Geològicament, és un mar molt poc antic, ja que només existeix des del VIè mil·lenni aC. És una mar molt poc profunda, amb una fondària mitjana de 57 m., la fondària màxima són 515 m al nord de l'illa sueca de Gotland. Aquest fet, unit a la poca obertura a l'oceà, fa que la renovació de les aigües sigui molt lenta i hi afavoreix els problemes de contaminació.
La salinitat de la mar Bàltica és molt baixa comparada amb la d'altres mars o oceans., de fet, es pot considerar intermèdia entre l'aigua dolça i la salada. Això s'explica per la seva alta latitud (no pateix gaire evaporació), combinada amb una gran aportació d'aigua dolça per part de molts rius, que per culpa de la ja esmentada estretor de la seva comunicació amb l'oceà, és molt difícil d'evacuar i renovar amb aigua salada. Aquesta baixa salinitat té unes fortes implicacions biològiques, amb moltes espècies que són diferents de les seves homòlogues en altres mars.
Malgrat el poc onatge que sol presentar, la zona és castigada a partir del mes d'octubre per tempestes hivernals que han provocat nombrosos naufragis, com l'enfonsament del transbordador M/S Estònia en ruta de Tallinn (Estònia) a Estocolm (Suècia), el 1994, que es va cobrar la vida de centenars de persones.
Com a mitjana a llarg termini, la mar Bàltica està coberta de gel al voltant del 45% de la seva superfície durant l'hivern. L'àrea coberta de gel durant un hivern típic inclou el golf de Bòtnia, el golf de Finlàndia, el golf de Riga, Väinameri a l'arxipèlag estonià, l'arxipèlag d'Estocolm i el mar de l'arxipèlag. La resta del Bàltic no es congela durant un hivern normal, amb l'excepció de les badies i les llacunes arrecerades, com la llacuna Curonian. El gel arriba al seu màxim nivell al febrer o març, amb un gruix típic d'uns 70 cm de gel marí a les zones més septentrionals de la badia Bòtnia, al nord de la conca del golf de Bòtnia. El gruix disminueix més al sud.
La congelació s'inicia a la costa nord del golf de Bòtnia cap a mitjans de novembre, arribant a les aigües obertes de la badia de Bòtnia a principis de gener. El mar de Bòtnia es congela, de mitjana, a finals de febrer. El golf de Finlàndia i el golf de Riga es congelen normalment a finals de gener.
L'extensió del gel depèn de la cruesa de l'hivern. Els hiverns severs poden portar la formació de gel al voltant de Dinamarca i al sud de Suècia. Segons l'historiador natural del segle XVIII, William Derham, durant els crus hiverns del 1703 i 1708, els estrets danesos es varen congelar, a més de les franges costaneres més al sud en llocs com el golf de Riga. En els darrers anys un hivern típic produeix només gel als extrems nord i est del Bàltic. El 2007 no hi va haver gairebé cap formació de gel, excepte durant un breu període al març.
A la primavera, el golf de Finlàndia i el de Bòtnia normalment desglacen a finals d'abril, amb algunes crestes de gel persistents fins al mes de maig a la zona sud-oest del golf de Finlàndia. Al nord, tocant a la badia Bòtnia, el gel acostuma a mantenir-se fins a finals de maig, desapareixent totalment a primers de juny.