Avui divendres 21 de juny a les 17:54 hora oficial, començarà l'estiu astronòmic. Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.
L'inici de les estacions té lloc quan la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'estiu, aquesta posició es dona en el punt de l'eclíptica en què el Sol arriba a la seva posició més boreal. Aquest dia el Sol arriba a la seva màxima declinació Nord (+ 23º 27 ') i durant diversos dies la seva altura màxima al migdia no canvia. Aquesta circumstància s'anomena solstici ( "Sol quiet" ) d'estiu. En aquest instant, a l'hemisferi sud s'inicia l'hivern.
El dia del solstici d'estiu és el que té més hores de llum de tot l'any. Al voltant d'aquesta data es troben el dia en què el Sol surt més aviat i aquell en què es pon més tard.
Un fet circumstancial no relacionat amb l'inici de les estacions es dona també en aquesta època: el dia de l'afeli, és a dir, el dia en què el Sol i la Terra estan més allunyats entre si al llarg de l'any. Això fa que la Terra es mogui més lentament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'estiu (segons la coneguda com a segona llei de Kepler) i, per tant, aquesta estació és la de major durada.
Si anomenem col·loquialment durada del dia al temps que passa entre la sortida i la posta del Sol en un lloc donat, avui divendres 21 de juny serà el dia de més durada. Hem de tenir present que aquesta durada serà de 15 hores, per contra, el dia més curt durarà 9 hores (a l'any 2019 serà el 22 de desembre). Cal observar que hi ha sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc. A l'equador no hi ha diferència, però als cercles polars i als pols és extrema (24 hores).
Precisament, per sobre del cercle polar boreal alguns dies a l'any, al voltant del 21 de juny, es dona el fenomen del Sol de mitjanit, quan el Sol és visible per sobre de l'horitzó durant les 24 hores del dia.
Es podria pensar que el dia més llarg de l'any serà també el dia en què el Sol surti més aviat i es pongui més tard; però això no és així.
En aquest sentit, cal recordar que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica, a més, l'eix de la Terra està inclinat en una direcció que no té res a veure amb l'eix d'aquesta el·lipse. Això fa que un rellotge solar i els nostres rellotges, basats en un Sol fictici, estiguin desajustats. El dia en què el Sol va sortir més aviat fou el 15 de juny, mentre que el dia en què el Sol es pondrà més tard serà el 28 de juny.
En aquestes dates també tenim el màxim allunyament anual (afeli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió, el màxim allunyament es donarà el dia 5 de juliol, siguent la distància d'una mica més de 152 milions de km, uns 5 milions de km més que en el moment del periheli o de menor distància (3 de gener del 2019).
El dia 2 de juliol hi haurà un eclipsi total de Sol que serà visible com a parcial al Pacífic sud i a Sud-amèrica. La franja de totalitat serà visible en algunes zones de l'Argentina i Xile.
La nit del 16 al 17 de juliol tindrà lloc un eclipsi parcial de Lluna que serà visible a Amèrica del Sud, Europa, Àfrica, Àsia i Oceania. Aquest eclipsi serà visible a Catalunya.
Es recomana realitzar les observacions astronòmiques en dates properes a la lluna nova (2 juliol, 1 i 30 d'agost), excepte que es vulgui observar la pròpia Lluna.
La primera lluna plena de l'estiu es donarà el 16 de juliol, donant-se les següents 29 o 30 dies després. En aquest estiu es donaran dues llunes plenes més: el 15 d'agost i el 14 de setembre.
Al començament de l'estiu, el cel de l'alba estarà dominat per Venus, que deixarà de ser visible a mitjans del mes de juliol. Saturn serà visible tota la nit al començament de l'estació, per llavors passar a ser visible al vespre al costat de Júpiter i, fins a mitjans de juliol, Mart.
Les dues pluges de meteors més importants de l'estiu seran les delta Aquàrides, amb un màxim cap al 30 de juliol, i les populars Perseides, el màxim succeirà cap al 12 d'agost. L'any 2019 la Lluna, que serà plena el 15 d'agost, dificultarà l'observació de les Perseides en els dies de la seva major activitat.
Pel que fa a les agrupacions fictícies d'estrelles conegudes com a constel·lacions, possiblement l'estiu és l'època de l'any en què més mirades es dirigeixen cap al cel, destacant l'espectacular franja blanquinosa que forma la Via Làctia.
Quan es fa de nit comencen a aparèixer les estrelles més brillants i llavors és fàcilment identificable el triangle format per Altair de la constel·lació de l'Àguila, Deneb de la constel·lació del Cigne i Vega de la constel·lació de la Lira. És l'anomenat triangle d'estiu.
Al voltant de l'estrella Polar, es veuran al llarg de la nit les constel·lacions de Cassiopea, Cefeu, el Cigne, el Drac i les dues Ósses.
També seran visibles d'Est a Oest, Pegàs, l'Àguila, la Corona Boreal i la Cabellera de Berenice. A prop de l'horitzó podrem observar al llarg de la nit algunes de les constel·lacions zodiacals, de la Verge a Aquari, aquesta última ja gairebé a l'alba.
Quan la nit és més fosca degut a la Lluna nova, es poden intentar veure les nebuloses d'emissió, com per exemple el complex de nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i les restes de la supernova anomenada nebulosa del Cranc (Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estelada que constitueix la Via Làctia.