Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

diumenge, 28 de juny de 2015

Retalls d'història: els pous de glaç de les Gavarres i la PEG

Pou de glaç de can Terrades, situat al costat de la riera del mas Riera (Santa Cristina d'Aro).


Una de les moltes activitats econòmiques que tenien lloc en el massís de les Gavarres, va ser la recollida del gel i la neu mitjançant pous de glaç, durant els hiverns freds que hi havien antigament, una activitat que actualment seria impensable.
Els pous de glaç són construccions subterrànies grans i fondes, realitzades amb pedra i destinades a emmagatzemar gel i proveir-ne la població per al consum de tot l'any.

L'activitat dels pous de glaç es va desenvolupar durant el segles XVII, XVIII i XIX, coincidint amb un període molt fred que s'ha anomenat la Petita Edat de Gel (PEG). Els pous de glaç es construïen a les obagues i fondalades, ja que són indrets que tenen un microclima més fred.
L'origen del gel podia ser la neu, tot i que majoritàriament provenia del glaç format a les basses de rieres properes durant les nits gèlides d'hivern. Aquest gel era serrat en blocs de mides preestablertes i guardat curosament a l'interior de les construccions.
Els blocs de glaç o de neu compactada s'introduïen dins el pou, on l'ambient es manté fresc fins i tot a l'estiu, separats entre ells per capes de branques o de palla. El pou s'omplia completament i es mantenia ben tapat. Quan hi havia comandes, el pou s'obria de nit i se'n treia el gel, llavors els traginers, amb les seves tartanes, se l'enduien ben embolicat. El glaç s'utilitzava per conservar els aliments, en especial el peix, per refrescar begudes, per fer gelats i, molt especialment, amb finalitats mèdiques.
A Palamós està documentat un intens comerç amb el gel que s'extreia de les Gavarres, tal com podeu llegir en el següent article en pdf:

El glaç d'origen natural va ser una matèria preuada i estratègica, sobretot per a la vida a la ciutat. Els pous de glaç van iniciar el seu declivi a finals del segle XIX, quan es va començar a difondre la fabricació de gel per mètodes artificials, tot i això, no va ser fins l'any 1932 que els darrers pous de glaç en actiu de Catalunya, els de l'Avencó a Tagamanent (Vallès Oriental), van deixar de treballar regularment.

A les Gavarres es poden trobar fins a una desena d'aquests elements patrimonials, alguns d'amagats entre les boscúries (com el de can Terrades) i d'altres molt ben conservats i visitables (com el Comú de La Bisbal): Pou de glaç de la font d'en Salomó (1) (La Bisbal d'Empordà)., Pou glaç de can Cals (Forallac)., Pou de glaç del Comú de la Bisbal (La Bisbal d'Empordà)., Pou de glaç del molí d'en Ribes (Cruïlles, Monells i St. Sadurní de l'Heura)., Pou de glaç del molí d'en Ribes (2) (Cruïlles, Monells i St. Sadurní de l'Heura)., Pou de glaç de la font d'en Salomó (2) (La Bisbal d'Empordà)., Pou de glaç de la riera de Cabanyes (Calonge)., Pou de glaç del castell de Camós (Cruïlles, Monells i St. Sadurní de l'Heura)., Pou de glaç de Monells (Cruïlles, Monells i St. Sadurní de l'Heura)., Pou de glaç de can Terrades (Santa Cristina d'Aro).



Pou de glaç de can Terrades (Santa Cristina d'Aro).


La Petita Edat de Gel

La Petita Edat de Gel (PEG) va ser un període fred que es va produir des de la meitat del segle XIV fins a la meitat del segle XIX. Amb la seva arribada es va posar punt final a una era extraordinàriament calorosa anomenada Òptim Climàtic Medieval. Es compongué de tres màxims, un al voltant del 1650, l'altre pels volts del 1770, i un darrer el 1850, a partir de llavors el clima del món va començar a escalfar-se novament i pot dir-se que la Petita Edat de Gel es va acabar en aquell moment.
Alguns científics creuen que el clima de la Terra encara s'està recuperant de la Petita Edat de Gel i que aquesta situació se suma a les preocupacions del canvi del clima causat per l'home.
Primer es va pensar que la PEG era un fenomen global, però més tard es desmentí. Bradley i Jones (1993), Hughes i Díaz (1994) i Crowley i Lowery (2000), descriuen la PEG com una època on l'Hemisferi Nord va tenir un modest refredament de menys de 1°C.

La Petita Edat de Gel va portar hiverns molt freds a moltes parts del món, però la documentació més completa està recollida a Europa i Amèrica del Nord. A mitjans segle XVII, l'avanç dels glaceres dels Alps suïssos va afectar pobles sencers. El riu Tàmesi, els canals i els rius dels Països Baixos es van glaçar sovint durant l'hivern, i les persones ho van aprofitar per a patinar.
L'hivern del 1780, el port de Nova York es va gelar, de tal manera que la gent podia caminar de Manhattan a Staten Island. El gel del mar de Nord que envolta Islàndia es va estendre diversos quilòmetres en totes direccions, produint el tancament dels ports de l'illa.

Els hiverns severs van afectar la vida humana. La població d'Islàndia va descendir a la meitat, i les colònies vikingues de Groenlàndia van desaparèixer. A Nord-amèrica, els nadius americans van protestar per l'escassetat de menjar.

Durant molts anys, la neu cobria el terra durant molts mesos. Moltes primaveres i estius eren freds i plujosos, encara que hi havia una gran variabilitat entre uns anys i altres. Les collites a tota Europa van haver d'adaptar-se a la curta estació de cultiu i hi havia molts anys de fam. Les violentes tempestes van causar inundacions massives i la pèrdua de vides, fonamentalment va afectar a danesos, alemanys, i les costes holandeses.


Pou de Glaç de Mas Cals. Font: http://pagines.uab.cat/megalits/content/pou-de-gla%C3%A7-de-mas-cals


La magnitud de les glaceres de muntanya era molt major i a Etiòpia i Mauritània, hi havia neu permanent a les crestes de les muntanyes, en nivells on això avui no succeeix.
Timbuctú, una ciutat important en la ruta de les caravanes transahariana, es va inundar 13 vegades com a mínim pel riu Níger; no hi ha cap arxiu que arreplegui inundacions semblants abans o després de la PEG.
A la Xina, a la Província de Kiangsi, es van abandonar cultius com les taronges, que necessiten un clima càlid, en indrets on havia existit durant segles. A Nord-amèrica, els primers colons europeus van informar  d'hiverns severs. Per exemple, el 1607 els gels van persistir en el Llac Superior fins al 8 de juny.

La Petita Edat de Gel va deixar la seva empremta en l'art del període; per exemple, en quadres del pintor flamenc Pieter Brueghel el Jove (1564-1638), la neu domina els paisatges dels pobles.
Una altra persona famosa que va viure durant la PEG va ser Antonio Stradivari, el conegut fabricant de violins. Els climes més freds van fer que la fusta dels arbres fos més densa; per això se li atribueix parcialment l'extraordinari to de les creacions de Stradivari.


Pou de glaç de can Terrades (Santa Cristina d'Aro).


Els científics han identificat dos causes que provocaren la Petita Edat de Gel, a part dels sistemes d'interacció oceà- atmosfera: una activitat solar disminuïda i una activitat volcànica augmentada.
Altres persones investiguen influències més ambigües, com per exemple la variabilitat natural del clima, i la influència humana.

Els esdeveniments de l'activitat solar van quedar gravats en el carboni radioactiu.
Durant el període 1645-1715, al mig de la Petita Edat de Gel, l'activitat solar reflectida en les taques solars era molt baixa, amb alguns anys on no hi havia cap taca solar. Aquest període de baixa activitat de les taques solars és conegut com el Mínim de Maunder. El mecanisme precís entre la baixa activitat de les taques solars i les temperatures fredes no s'ha establert, però la coincidència del Mínim de Maunder amb el període més profund de la Petita Edat de Gel suggereix que hi ha una connexió.
Altres indicadors de la baixa activitat solar durant aquest període són els nivells de carboni-14 i beril·li-10.

Al llarg de la Petita Edat de Gel el món va experimentar també una activitat volcànica elevada. Quan un volcà fa erupció, les seves cendres arriben a la part alta de l'atmosfera i es poden estendre fins a cobrir la terra sencera.
Aquests núvols de cendra fan que no arribi la radiació solar entrant, portant a una disminució de la temperatura a nivell mundial. Poden durar fins a dos anys després d'una erupció.
També s'emet sofre en forma de gas SO2 durant les erupcions. Quan el gas SO2 arriba a l'estratosfera es converteix en partícules d'àcid sulfúric que reflecteixen els rajos del Sol, reduint la quantitat de radiació que arriba a la superfície de la Terra.
L'erupció del Tambora de l'any 1815 a Indonèsia, va cobrir l'atmosfera de cendres; l'any següent, el 1816, va ser conegut com l'Any Sense Estiu, amb gel i neu al juny i al juliol a Nova Anglaterra i el Nord d'Europa.


Funcionament d'un pou de glaç. Font: viquipèdia.


Salas i altres (El nostre Esdevenidor Climàtic, 2001) mencionen que l'Ebre es va glaçar set vegades entre  el 1505 i el 1789. El 1788 i de nou el 1789, el riu va romandre glaçat durant quinze dies.
El llibre també menciona la presència d'una extensa xarxa de pous de glaç, que es van construir i van mantenir-se entre els segles XVI i XIX, alguns ubicats en àrees on no neva en l'actualitat ni un sol dia a l'any.

Hi ha també una àmplia evidència que durant aquest període les glaceres es van expandir pels Pirineus i han estat reculant des de llavors. És més, les restes de la glacera de Sierra Nevada que finalment va sucumbir al final del segle XX, es van originar en aquest moment, i no eren, com a vegades es diu, restes de l'última veritable Edat de Gel.
Les últimes veritables glaceres de Sierra Nevada i els Pics d'Europa es van fondre a finals del segle XIX. Es creu que les temperatures d'Europa durant l'anomenat Òptim Climàtic Medieval, entre els segles IX al XIII , foren entre 1 i 1,5°C superiors a la temperatura actual, suficient perquè aquestes glaceres, i inclús les dels Pirineus, s'hagueren fos.
Les actuals glaceres dels Pirineus es van formar principalment durant aquest període fred i han estat fonent-se lentament des de llavors. L'àrea de la superfície total de les glaceres a la vessant espanyola dels Pirineus ha descendit des de les 1.779 hectàrees del 1894 a les 290 que hi havien a l'any 2000.