Una de les activitats ineludibles quan hom viatge a Panamà, és la de descobrir com viu alguna de les nombroses comunitats indígenes que poblen el país. Sens dubte, es pot afirmar que es tracta d'una experiència 100 % recomanable i enriquidora.
Els grups indígenes formen del 5% al 8% del total de la població de la República de Panamà, els quals són una evidència del caràcter multicultural del país i de la seva gent.
En aquest país hi han set cultures indígenes diferents: Ngöbe, Buglé, Guna, Emberá, Wounaan, Bribri i Naso, que es divideixen en quatre grups principals: els indis Gunas, els Emberá / Wounaan, els Ngöbe i Buglé, els Naso Teribe / Bribri. Aquests pobles indígenes habiten en poblats a la vora del mar, a les altes muntanyes i a la selva tropical i molts es dediquen quasi en exclusiva a l'artesania.
Algunes comunitats estan obertes a la visita turística, com els Guna, els Emberá i els Wounaan.
En el meu cas vaig poder compartir experiències amb una de les comunitats Guna que conserven més arrelats els seus costums, al poblat d'Achutupo.
Visitar una d'aquestes comunitats apropen el viatger a la cultura d'aquests col·lectius, que mantenen estils ancestrals de govern i perpetuen vives les seves tradicions, creences i formes d'expressió cultural. En alguns dels poblats és possible allotjar-se i compartir danses, costums i gastronomia local amb els membres de les comunitats. Així mateix, és possible l'observació de la flora i la fauna autòctona del lloc.
L'element més diferenciador de la comunitat Guna és la mola, una composició de teles i dibuixos geomètrics de diferents colors, la qual podeu veure ben representada a la foto que obre aquest article. Es tracta d'un bonic record pel viatger i una aportació molt interessant des del punt de vista econòmic per a la comunitat
El grup ètnic, localitzat al litoral del Carib panameny, i amb capital a El Porvenir, destaca també per les seves danses ballades al ritme de les flautes de bambú i de les maraques que fabriquen amb carabasses i llavors. Les dones Guna cobreixen el seu cap amb un mocador vermell i groc i marquen el seu nas amb una línia negra longitudinal.
Des de fa centenars d'anys, els indígenes Guna han habitat les àrees forestals de la regió de Darién, a l'est de Panamà. Són una cultura amb la seva pròpia llengua i una cosmovisió del medi ambient en què viuen.
Per desgràcia, van patir l'explotació i domini dels conqueridors espanyols, i van ser obligats a fugir creuant el continent fins a la costa del Carib. Moltes de les seves identitats culturals i els seus costums actuals, han estat formats durant els segles de conflictes amb els espanyols i altres imposicions estrangeres.
A través de la seva història, els Gunes sempre han lluitat per l'autonomia del seu territori. No permeten que hi hagin forasters que explotin el seu territori per a beneficis individuals.
Després d'una sagnant revolució el 1925, el govern panameny va aprovar una llei els anys 1938 i 1953, donant reconeixement polític i autonomia al poble Guna i la definició del territori Guna Yala, a la Comarca de San Blas, al llarg de la costa nord-oest de Panamà. Això va assegurar als Gunes la seva sobirania i possessió de les seves terres, garantint el maneig directe dels seus recursos terrestres i marins, així com la protecció dels recursos com a part integral del seu patrimoni cultural.
La comarca de Guna Yala cobreix unes 320.600 hectàrees de boscos muntanyencs en terra ferma, amb més de 400 quilòmetres de zona marina-costanera i un extens arxipèlag. Els ecosistemes de Guna Yala són extraordinàriament rics i estan considerats com d'alta prioritat per a la preservació de la biodiversitat mundial. Les extenses àrees forestals fan de Corredor Biològic Mesoamericà a l'istme de l'estret. Els boscos encara no han estat objecte d'intensos estudis pels científics i es creu que, degut a les pluges extraordinàriament abundants, hi hagi un alt rang d'endemismes.
Segon la tradició oral, els Gunes es van originar a la Sierra Nevada de Santa Marta, al nord de Colòmbia. A causa de la pressió de les tribus veïnes, van ser forçats a emigrar cap a les valls de Amukadiuar (anomenat avui dia Riu Atrato). Més tard, la persecució per altres grups indígenes i el desbordament del Riu Atrato els va conduir a refugiar-se a les muntanyes del Darién, en particular a la Montaña Tacarcuna (1.875 msnm, la muntanya més alta de l'Est de Panamà). Aquesta muntanya encara és sagrada pels Gunas, ja que va servir de refugi dels atacs i dels desastres naturals.
A la Onmakednega (casa del congrés, on es fan les reunions dels poblats), el més vell diu " Nosaltres no som de les illes, nosaltres som part del gran riu, els enemics ens van forçar a emigrar, les nostres terres estan allà, a través de la frontera ".
El seu patrimoni cultural és terrestre, en ambients forestals al llarg dels rius., no obstant, en els últims segles es van establir a les illes on avui dia habiten. Durant molts anys, van visitar les costes del Carib, però el moviment gradual de la població a les illes va començar a mitjans del segle XIX. La seva presència a les costes del Carib no és nova, però que visquin a les illes és un fet relativament recent.
La seva forma d'assentament en el territori és en grups petits o grans de famílies, en petits poblats o en assentaments urbans. Sempre tenen relació amb els llocs on hi ha aigua, a la vora dels rius, però en zones elevades, en llocs estratègics per a la seva defensa, etc.
Els habitatges de Guna Yala, així com els habitatges Gunes terrestres (Wurgandí i Madugandí), estan agrupats en establiments. A part dels habitatges privats, a cada illa hi ha una casa gran anomenada "el congrés". Aquí és on la comunitat es reuneix. També hi ha la casa de la chicha (Inna Nega) per quan hi hagi festivitats i cerimònies. Els habitatges dels Gunas tenen dues estructures. La més gran és el dormitori, la sala i la cambra on es guarden les pertinences. Prop de la casa principal hi ha una barraca que serveix com a cuina i celler i on hi ha els aliments. Aquesta barraca usualment conté llenya, totumas amb aigua de beure, cistelles amb peix fumat, el qual és guardat en plataformes sobre el foc amb les fulles per al procés del fumat.
Els habitatges són grans, i tenen el sostre fet de fulles. Els pilars són fets de fusta dura, com el cacic (Diphysa robinoides) o de caoba (Swietenia spp.). Les parets són fetes de pal de jira (Socratea spp.), manglars i bambú, el qual lliguen amb cordes. El sostre és fet de fulles de guagara, oska o platanillo.
La construcció de la casa és responsabilitat de l'home, i generalment els membres de la comunitat l'ajuden sota la guia d'un expert anomenat " negasahila ". Les cases duren de 7 a 10 anys i la construcció tarda prop de quatre dies.
En algunes illes, en un lloc aïllat, hi ha una casa gran per a les dones que donen a llum. En altres illes, hi ha petites cases separades, que són especialment usades per a la cura d'aquells que són picats per serps.
Tenen molt pocs mobles, però una gran quantitat d'hamaques que es troben lligades als pilars i en elles és on dormen. També es construeix una mena d'àtic on pugen per una escala / pal i allà guarden les seves robes i pertinences personals.
Els Gunes tenen la idea que tot és creació de Déu. També creuen en l'existència d'esperits diabòlics que Déu ens envia per causar malalties, els quals, els " innatuledis ", hauran de curar amb l'ajuda de les medicines i els esperits protectors que també han estat creats per Déu.
Déu és conegut amb molts noms, Papa sáhila, Diolele, Papatumadi.
Moltes missions catòliques i protestants s'han establert al començament del segle 20 a la comarca i han aconseguit molts seguidors.
El " Nele-xaman " pot curar perquè pot endevinar a través del contacte amb els esperits, plantes o animals que tenen els poders curatius. Aquest poder no és solament en medicina, ja que també pot endevinar qui és un lladre i trobar coses perdudes.
També coneix els cants relacionats amb les malalties i els naixements. Degut a aquestes habilitats, la seva influència dins la comunitat és grandiosa. Un Nele pot ser un metge botànic que sap totes les propietats terapèutiques de les plantes. El Nele està predestinat des del seu naixement. El seu pare pot treure aquesta capacitat a través de certs procediments màgics, però ningú pot convertir-se en Nele a través dels estudis. Des del seu naixement, el Nele té visions i somnis premonitoris i té més llibertat que qualsevol altre nen.
El " Innatuledi " és l'home o dona que sap les propietats curatives de les plantes, d'escorces i dels ossos d'animals. També conreen els horts i jardins. Normalment donen banys medicinals a les persones malaltes dins una piragua posada en una casa, envoltats de " nuchus " (nines de fusta).
Els " Absogedis " són persones que tenen l'habilitat de prevenir i lluitar contra les epidèmies. Per poder realitzar aquests rituals creen nuchus (figures de fusta) on canten perquè els bons esperits del " nuchu " puguin sortir i perseguir els dimonis que causen les epidèmies.
Les principals activitats econòmiques de la comunitat són l'agricultura amb reg, la pesca, el comerç, la caça, el sistema tributari, el turisme, etc.
L'agro-economia Guna està basada en un sistema de subsistència agrícola i la comercialització dels cocos, usant els mètodes agrícoles tradicionals enfocats a mantenir el medi ambient. Els seus cultius estan reservats en seccions al llarg del riu més proper a la costa, fins arribar als 2 km de distància en direcció cap a les muntanyes.
Els Gunes de Guna Yala depenen dels recursos marins per a l'intercanvi comercial, el seu manteniment, i també com a mode de transport i comunicació. Diverses espècies de tortugues, llagostes, peixos i altres crustacis marins són essencials per al manteniment diari i el comerç dels Guna. S'ha estimat que el 80% de la proteïna de la dieta diària dels Gunes és obtinguda dels recursos d'aliments marins.
La cultura Guna és una cultura que està pressionada per canvis ràpids. Sota el constant bombardeig del consumisme, els Gunes es barallen per mantenir la seva identitat cultural, mentre que accepten certs canvis per millorar el seu benestar. Alhora que molts dels seus coneixements tradicionals que han dominat la seva vida es mantenen intactes, no han pogut resistir la influència del comercialisme no planejat i les seves conseqüències nefastes pel medi ambient.
En algunes comunitats la sobrepoblació i la presència d'escombraries han sigut una amenaça per a l'ecosistema marí i les seves formes de vida tradicionals. La introducció de nous mètodes tecnològics, diners i formes de consum, han portat a un abús irracional dels recursos marins. Per exemple, tradicionalment els ous de les tortugues marines s'havien constituït com a part de la dieta Guna. Culturalment, les normes prohibeixen l'ús excessiu de la collita d'ous i la cacera de tortugues.
Similarment, les llagostes han constituït un component significant per a la dieta dels gunes. Ni les llagostes ni les tortugues eren objectes de comerç. Avui dia, llagostes, tortugues i els seus ous són exportats comercialment, i hi ha empreses que aprofiten els vols comercials que es van iniciar el 1984 diàriament a Guna Yala. La població, tant de les llagostes com de les tortugues de mar, ha disminuït considerablement, però no són els Gunes els responsables directes d'explotar aquests recursos; la gran demanda de marisc fresc a la ciutat de Panamà i a tan sols 30 minuts de distància aèria, porta moltes influències a la comarca. Avions carregats de llagostes surten diàriament de la comarca.
Malauradament, amb un 70%, Guna Yala té la més alta taxa de desnutrició infantil de Panamà. Conseqüentment, molts Gunes han emigrat a la ciutat de Panamà i a Colón per tractar de trobar altres mitjans i així poder ajudar les seves famílies, enviant-los els seus guanys a la Comarca. Aquesta importació de diner representa un dels recursos principals que amplien la circulació de diners a Guna Yala.
En l'actualitat, el turisme s'està expandint com un recurs econòmic important per als Guna. Creuers, paquets de viatges d'ecoturisme i velers privats estan portant aproximadament 60.000 turistes a la Comarca cada any. L'ingrés anual aproximat de la venda de les molas (artesania Guna) és de 1.000.000 de dòlars. Això sobrepassa molt de prop l'ingrés de la venda dels 25.000.000 de cocos produïts a la comarca, així com el valor comercial estimat en l'exportació dels vols diaris de marisc.
La seva autonomia política, el seu congrés propi i la seva societat matrilineal, diferencien els Gunes d'altres cultures indígenes d'Iberoamèrica.
A cada illa o poble hi ha un cap (sahila) qui està sota l'autoritat de tres cacics, però els tres cacics han de respondre de les decisions preses dues vegades l'any al Congrés General.
En ordre d'autoritat:
1) El Congrés General Guna
2) El congrés local
3) Els tres cacics
4) Els sahilas de les viles (poden ser varis)
6) Els argarganas
7) Els sualibedis
El Congrés General Guna constitueix la més alta autoritat política d'aquesta cultura. Els participants al congrés general inclouen els tres cacics, el representant del govern nacional (intendència) i tots els sahilas de les comunitats. Cada comunitat està ben representada i la seva procedència és enterament democràtica. A cada reunió tot tema econòmic, educacional i sanitari són discutits i tots participen en els debats.
Els congressos locals són fets per als residents de les viles i són presidits pels sahilas (algunes vegades més d'un).
Dança tradicional Guna.