Després d'explorar la falda del massís de Peñas Blancas, avui toca ascendir fins a la part alta, a més de 1600 metres d'alçada, i aquest cop ens farà de guia don Chico.
Don Chico és el propietari de les terres que hem de creuar per accedir fins al cim de la muntanya i al magnífic bosc primari que podem trobar a la cara nord. Aquest senyor s'encarrega de mantenir obert un sender espectacular que va serpentejant pel penya-segat, el qual no és apte per gent que tingui vertígen.
Gràcies a diversos trams d'escales de fusta que faciliten el pas pels punts més difícils, es pot accedir a un magnífic mirador que ens mostrarà les valls esquitxades de pastures i clapes de conreu, juntament amb les muntanyes cobertes de selva.
Don Chico a part de guiar-nos, també allotja visitants i serveix menjar a la seva casa, per tal de diversificar la seva economia. El seu estat de salut, amb setanta anys a l'esquena, és envejable.
Una de les parts més boniques d'un viatge és poder parlar amb la gent del territori i que t'expliquin les particularitats del lloc on viuen...i aquest cop la informació que em proporcionà va ser la més enigmàtica i sorpenent de tot el viatge.
Molts cops, quan la nit és asserenada, don Chico i altres habitants de la zona han pogut veure allò que ells anomenen " los diamantes ".
Los diamantes no són pas pedres precioses, sinó que es tracta d'unes curioses esferes lluminoses que creuen el cel nocturn de nord a sud per sobre el massís de Peñas Blancas. Aquestes llums de colors brillants, viatgen més ràpid que un avió i realitzen moviments erràtics que són impossibles de realitzar per una nau convencional, a més, els suposats aparells no emeten cap so i desapareixen de sobte...ens trobem davant d'un cas ovni?
Una vegada arribem a dalt del penya-segat ens envaeix una alenada d'aire fresc i puríssim que et transporta a un dels pulmons del planeta Terra: La Reserva de Bosawás.
Aquest extens bosc tropical es troba en el departament de Jinotega (frontera amb Hondures), compartida per la Regió Autònoma de l'Atlàntic Nord (RAAN) i en una petita part pel departament de Nueva Segovia, a Nicaragua. Va ser declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco a l'any 1997.
El seu nom deriva dels noms riu Bocay, turó Saslaya, i riu Waspuk. La primera reserva va ser fundada el 1954.
Constitueix la major reserva forestal de Centreamèrica i la tercera major a nivell mundial, i és un dels millors exemples de bosc tropical humit i de bosc nuvolós de la regió, englobant també àrees de mitjana alçada fins als 1650 metres que s'arriba al seu punt més alt.
Tot l'entorn també ha estat declarat parc nacional i per la reserva hi passen innombrables rius tributaris del riu Coco, destacant el riu Bocay i el riu Waspuk.
Forma, al costat de la Reserva de la Biosfera de Rio Plátano (8000 km²) i altres àrees boscoses a Hondures, un bloc continu de selva tropical. Uns 50.000 km2 (30.000 a Hondures i 20.000 de la reserva Bosawás a Nicaragua), que suposen la segona selva més gran de tot el continent americà i l'hemisferi occidental.
La zona nucli està composta pels territoris situats a la part sud del curs mitjà del riu Coco, amb una àrea aproximada de 7.441 km2, ocupant principalment la regió del riu Bocay, Turó Saslaya i riu Waspuk.
La zona de contenció (més de 12.000 km2) està delimitada pels límits administratius dels sis municipis adjacents (Bonanza, Siuna, Waspam, Waslala, Wiwilí i Cuá-Bocay, els quals comparteixen fronteres comunes amb el nucli de la reserva.
La reserva va ser declarada com a tal el 1979, però a causa de la guerra d'intervenció nord-americana no se li va donar una continuació.
El 1991, acabada la guerra, es va començar a estudiar la reserva. El 1997 va ser declarada Reserva de la Biosfera.
A l'any 2000 molts colons s'hi van assentar i començaren a talar el bosc, per això, a l'any 2003, el govern va declarar 6 territoris indígenes a la zona nucli per evitar la tala de més arbres.
En aquest moment 21.000 indígenes van rebre el títol de possessió del 7% del territori nicaragüenc. No obstant això, la desforestació il·legal continua en alguns indrets.
El clima de la regió meridional d'Hondures i de la part septentrional de Nicaragua és propici per al desenvolupament dels boscos nuvolosos de muntanya i de selves tropicals a les terres baixes.
Aquí s'hi desenvolupa aquesta gran massa forestal extremadament rica en espècies de plantes i animals. A Bosawás, la major zona forestal es troba en el seu nucli i està formada per selves equatorials i selves de muntanya, però a la zona de contenció la selva ha estat talada i cremada de tal manera que en els darrers anys ha disminuït la seva coberta vegetal de 12.000 km2 a uns 3.000 km2 (incloent boscos de pi), als quals se li han de sumar uns 7.800 km2 de selva verge a la zona central.
En total, les selves i boscos de pins de la reserva abastaven uns 14.000 km2, però el pas de l'huracà Fèlix va destruir part del bosc i la superfície forestal s'ha reduït a uns 10.500 km2.
S'han identificat 270 espècies de plantes; moltes de les quals tenen atributs alimentaris, ornamentals i medicinals.
Bosawás és un punt de convergència de fauna del Nord i Sud-amèrica i posseeix una enorme riquesa en organismes tant invertebrats com vertebrats. La selva tropical és el bioma més ric del planeta i s'estima que a Bosawás s'hi troben el 13% de les espècies conegudes.
Encara es té un escàs coneixement de les espècies que habiten a Bosawás. No obstant això, des que es van començar les investigacions a les zones verges de la reserva, s'han trobat 200 espècies d'animals vertebrats i invertebrats.
La reserva posseeix colònies de quetzals significatives numèricament a Mesoamèrica. Pel que fa a l'avifauna, s'hi troba present una de les àguiles més grans del món, l'àguila harpia (Harpya harpija); així mateix hi ha una població definida de guacamays escarlata (Ara macao).
També hi ha els principals depredadors (puma i jaguar) i l'herbívor més gran de Mesoamèrica, el tapir o danto.
Tot i que encara estan poc estudiats, es calcula a grosso modo l'existència de 100.000 a 200.000 espècies d'insectes.
