El castell de Solius, situat al municipi de Santa Cristina d'Aro, també és conegut com a castell de la Roca. El seu emplaçament fa que sigui un mirador excel·lent de la Vall d'Aro i del massís de l'Ardenya.
Ubicat al cim d'un característic dom granític, actualment només queden d'empeus algunes seccions de murs. No obstant això, cal destacar la presència d'una bonica porta d'entrada protegida amb espitlleres i merlets, a més, també hi han escales per pujar; moltes d'elles estan tallades sobre la dura roca granítica.
Ben a prop del castell, en un altre aflorament granític, hi podem veure la cova dels Moros. Es tracta d'una cova sepulcral d'època Calcolítica (2.700-2.000 aC) o bé d'un lloc d'habitació, forn o dipòsit de gra d'origen medieval. A l'exterior hi ha diversos forats cilíndrics i algun altre a la paret vertical, els quals segurament servirien d'encaixos per alguna estructura de fusta o coberta de fusta.
El castell de la Roca de Solius, apareix esmentat als documents per primer cop el 1208, però els seus fonaments indiquen que es podria haver començat a bastir al segle XI. Poc a poc es van anar equipant amb una primera tanca de pals, escales, dependències, cisternes i, per últim, els murs.
Des del 1231, el castell fou propietat del sagristà major de la Catedral de Girona (en aquell temps, Guillem de Montgrí), que ja tenia altres propietats a la Vall d'Aro.
La funció del castell roquer era la vigilància del terme de Solius, sobre el qual el sagristà hi exercia la jurisdicció, hi tenia uns drets i hi cobrava els delmes. En cas d'atac, el castell hauria exercit funcions defensives. Per fer efectiu tot això, el sagristà va nomenar un batlle per administrar justícia al terme i un cavaller, acompanyat de guarnició militar, per al castell.
A Solius també hi tenia interessos el monestir de Sant Feliu de Guíxols. Monestir i sagristia tenien pagesos a Solius, "homes propis", per la qual cosa durant molts anys es van enfrontar pels drets de cadascú, fins que el 1396, la sagristia va obtenir el control de tot el terme.
El sistema feudal es basava en l'existència d'uns senyors que explotaven la pagesia i s'apropiaven del seu excedent agrícola a canvi de protecció militar. Al capdamunt de la piràmide social hi havia els comtes de Barcelona. Aquest fou el sistema propi de la Baixa Edat Mitjana a Catalunya i, el castell de Solius, un dels seus llocs més emblemàtics a la Vall d'Aro, junt al castell de Benedormiens (després dit, simplement, el castell d'Aro).
Les primeres escletxes al sistema feudal les van obrir les universitats de vilatans, constituïdes a moltes ciutats a partir del segle XIII, però també a parròquies menors com les de la Vall d'Aro (1374); i les guerres dels pagesos de remença (1462-1486).
El castell de Solius, però, continuà exercint de centre de la senyoria feudal fins que, el segle XVI, va iniciar la seva decadència i ruïna. Es refortificà per la primera guerra carlina (1833-1839), s'abandonà posteriorment i, el 9 de desembre del 1969, s'ensorrà gairebé del tot a causa d'una tramuntanada.
Una llegenda explica que entre les pedres del castell de Solius s'amaga un tresor des de temps molt remots, tot i que no s'arriba a especificar de quina mena de tresor es tractaria, i que encara ningú no ha estat capaç de trobar-lo. Aquesta llegenda va contribuir a que en algun moment indeterminat del segle passat (segle XX), quatre desaprensius destruïssin alguns dels vestigis arqueològics d'aquest paratge buscant aquest tresor imaginari.
Informació extreta de janonomar.blogspot.com, elridaura.com i "Dòlmens, coves i menhirs" de Pau Roig Ros i Xavier Niell Ciurana
Dues fotos del castell de Solius a l'any 1929
Més fotos del castell de Solius, la cova dels Moros i el monestir cistercenc de Santa Maria de Solius
