Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Parc Nacional Tikal (Guatemala)

L'espectacular Gran Plaça de Tikal, amb el Temple del Gran Jaguar al fons de la imatge i l'Acròpolis Nord a l'esquerra. Foto presa des de dalt del Temple de les Màscares

Tikal (o Tik'al, d'acord amb l'ortografia maia moderna) és un dels majors jaciments arqueològics i centres urbans de la civilització maia precolombina. Situat al municipi de Flores, al departament de Petén, forma part del Parc Nacional Tikal, un indret que no es pot deixar de visitar si es viatja a Guatemala. Té 57.583 ha i va ser creat el 26 de maig del 1955. Aquest lloc va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, a l'any 1979. Des del 1990 també forma part de la xarxa mundial de reserves de la biosfera, dins de la Reserva de la Biosfera Maia.

Una màscara d'estuc que adorna la subestructura del Temple 33.

Situat al bell mig de la selva, no deixa indiferent a ningú i et trasllada literalment a un indret on la imaginació et transporta cap a un món llegendari, on sembla que en qualsevol moment podria aparèixer el famós arqueòleg aventurer de la saga Indiana Jones perseguit per una enorme bola de pedra.
De fet, no és estrany que el cineasta nord-americà George Lucas utilitzés Tikal com a escenari per a la base rebel en la seva primera pel·lícula de la sèrie Star Wars, Episodi IV: A New Hope que es va estrenar el 1977.
També, a la pel·lícula britànica Moonraker de l'agent secret James Bond, filmada el 1979, el protagonista (interpretat per Roger Moore) arriba a Tikal en un planador, descendeix al Temple del Gran Jaguar i descobreix que és d'aquesta ciutat maia d'on es llancen les naus secretes cap a l'espai.

Tikal és espectacular i emergeix directament de la selva, per sobre dels arbres magestuosos. Vista des del Temple de la Serp Bicèfala o Temple IV. El Temple de la Serp Bicèfala té 70 metres d'alçada i és la construcció més alta de Tikal. Està considerada la segona edificació de Mesoamèrica de més alçada i una de les de major volum del món antic. El seu nom fa honor a una divinitat maia. El temple s'utilitzava per a diverses cerimònies rituals. Des d'allà dalt podem veure els temples I, II i III. 

Aquesta majestuosa joia arqueològica, te 576 quilòmetres quadrats de selva al voltant del centre cerimonial. La Universitat de Pennsylvania va tardar 13 anys a descobrir prop de 16 quilòmetres quadrats d'estructures a Tikal. No obstant això, molta part de Tikal encara no ha estat desenterrada.

La ciutat de Tikal va romandre com un misteri durant segles, després d'haver estat abandonada abruptament pels maies fa més de 1000 anys i posteriorment recoberta per una selva implacable.
Només es mencionava en una llegenda que sobrevivia entre els indígenes, la qual parlava sobre una ciutat perduda, on els seus ancestres havien assolit un alt desenvolupament cultural. El 1848 la llegenda es va esvair, donant pas a una era d'excitants descobriments.


El Temple de les Màscares. Podem pujar al seu cim mitjançant unes escales de fusta que hi han al darrera del temple. Ascendir per l'escalinata de pedra està prohibit per la seva perillositat i per evitar que s'erosionin els carreus. A la part esquerra veiem un magnífic exemplar de Ceiba (Ceiba pentandra). La ceiba era considerat un arbre sagrat entre les diferentes cultures prehispàniques de l'àrea de Mesoamèrica, com ara maies, pipiles, nahuas, taínos (Puerto Rico, L'Espanyola i Cuba), entre altres. Actualment, ho segueix sent en l'afrocubana yoruba. També es venera en algunes de les ètnies amazòniques del Perú, ja que es diu que hi viuen certes deïtats de la selva. Segons la cosmovisió d'aquests pobles indígenes, la ceiba o Yaaxché, com li diuen en l'idioma maia, l'univers està estructurat de tres plans, els quals es comuniquen a través de la ceiba sagrada. Així mateix, d'acord amb la creença maia, són les branques d'aquest arbre les que permeten l'obertura dels 13 cels. Precisament per la importància que aquest arbre representava per al poble maia i altres pobles mesoamericans, aquests acostumaven a plantar-la a les places de les seves ciutats. Això es fa evident a l'antiga ciutat maia de Tikal, on es troben diversos exemplars d'aquesta espècie.


Una de les màscares que podem trobar a dalt del Temple de les Màscares. El temple s'utilitzava per a diverses cerimònies rituals. S'anomena "Temple de les Màscares" a causa de les dues màscares que flanquegen l'escala central. No ha estat trobada en el seu interior cap tomba o enterrament.

Tikal es va descobrir de forma casual per Ambrosio Tut, un "chiclero" (persona que extreu cautxú).
Ell va veure les cresteries dels temples a molta distància. Va córrer a explicar-ho a Modesto Méndez, el llavors Governador de la Província de Petén. Quan van arribar al lloc dels impressionants temples, places obertes i construccions de diversos nivells, on algun cop hi van viure sacerdots i reis, descobriren que es trobaven en un lloc únic.
El seu descobriment va ser publicat per l'Acadèmia de Ciències de Berlín el 1853. Era només qüestió d'uns anys que els curiosos investigadors comencessin a viatjar des de tots els confins del món per veure per si mateixos el que ells havien descobert.

Tikal va ser la capital d'un estat bel·ligerant, que es va convertir en un dels regnes més poderosos dels antics maies. Encara que l'arquitectura monumental del lloc es remunta fins al segle IV a. C., Tikal va aconseguir el seu apogeu durant el Període Clàssic, entre el 200 i el 900 d. C. Durant aquest temps, la ciutat va dominar gran part de la regió maia, en l'àmbit polític, econòmic i militar i mantenia vincles amb altres regions, al llarg de Mesoamèrica, fins i tot amb la gran metròpoli de Teotihuacan, a Mèxic.

El nom Tikal pot ser una derivació de les paraules tu ak'al, que en l'idioma maia yucateco significa "el pou d'aigua". Aparentment, el nom va ser aplicat per caçadors i viatgers de la regió i es referia a una de les antigues reserves d'aigua del lloc. Una explicació alternativa suggereix que el nom ve de l'idioma maia itzá i que significa "lloc de les veus", o "lloc de les llengües".

Tikal està situat a aproximadament 64 km al nord-est de Flores i Santa Elena, i aproximadament 303 km al nord de la ciutat de Guatemala. La ciutat es troba a 19 km al sud de l'antiga ciutat maia de Uaxactún, a 30 km al nord-oest de Yaxhá i a 100 km al sud-est de Calakmul.

La Plaça dels Set Temples es troba a l'oest de l'Acròpolis Sud. El seu límit oriental està vorejat per una sèrie de temples gairebé idèntics, per palaus en els costats sud i oest, i per una inusual triple pista de joc de pilota a la banda nord.

Amb una llarga llista de governants dinàstics, el descobriment de moltes de les seves respectives tombes i l'estudi dels seus monuments, temples i palaus, Tikal és probablement la millor estudiada de les grans ciutats maies de les terres baixes de Mesoamérica.
La ciutat cobreix una àrea de més de 16 km2 i ha estat completament cartografiada. Inclou al voltant de 3000 estructures. La topografia del lloc es compon d'una sèrie de turons de pedra calcària, elevant-se per sobre de terres pantanoses. L'arquitectura principal del lloc s'agrupa a les zones més elevades, que són interconnectades per calçades que travessen els pantans.

Les ruïnes es troben al mig de la selva tropical, a la conca del Petén, que va formar el bressol de la civilització maia a les terres baixes de Mesoamèrica. La ciutat està situada al mig de sòls fèrtils, amb terres elevades i pot haver dominat la ruta comercial natural, que corre d'est a oest, a través de la península de Yucatán.


Una de les nombroses esteles que podem veure a Tikal. Generalment es tracta de còpies, ja que les originals es troben en un museu per l'elevat valor patrimonial que tenen. 

Tot i ser una de les majors ciutats maies del Clàssic, Tikal no tenia altres fonts d'aigua que no fos l'aigua de pluja, que es va recollir i es va emmagatzemar en deu embassaments. Els arqueòlegs que van treballar a Tikal, durant el segle XX, van restaurar un dels antics dipòsits d'aigua, per al seu propi ús.
L'absència de fonts, rius i llacs a les rodalies de Tikal, posa en relleu un fet prodigiós: la construcció d'una gran ciutat, comptant exclusivament amb les reserves emmagatzemades de les pluges estacionals.
Tikal va prosperar amb tècniques d'agricultura intensiva, que eren molt més avançades que els mètodes de tala i crema originalment teoritzats pels arqueòlegs. No obstant això, la dependència de les pluges estacionals va constituir una vulnerabilitat davant les sequeres prolongades. Aquest fet és considerat per alguns científics com un dels factors més importants del col·lapse de la cultura maia.

Temple 5C-49 té una prominent arquitectura talús-tauler, un estil associat amb Teotihuacan (Mèxic). Es tracta d'un dels temples que formen part del complex cerimonial conegut com a "Mundo Perdido".

La població de Tikal va experimentar un creixement continu, a partir del Període Preclàsic (aproximadament entre el 2000 a. C. i el 200 d. C.), aconseguint el seu màxim en el Clàssic Tardà, amb un creixement ràpid entre el 700 i el 830 d. C., seguit per un fort descens.

Les estimacions de població de la ciutat de Tikal varien, de 10.000, fins a més de 90.000 habitants, sent la xifra més probable la de l'extrem superior d'aquest rang.
A causa del baix contingut en sal de la dieta maia, s'estima que Tikal havia d'importar 131 tones de sal cada any, amb base a una estimació conservadora d'una població de 45.000 habitants.
Des del 1956 fins al 1969, el Govern de la República de Guatemala i la Universitat de Pennsylvania van formar una societat per a l'estudi i l'exploració de Tikal. La seva cooperació va portar a l'excavació de 16 quilòmetres quadrats de l'àrea central de Tikal, el qual és el lloc excavat més gran del món maia.
Més de 1.500 persones visiten el Parc Nacional Tikal cada dia durant la temporada alta de turisme.

Cartell anunciador del parc.

A Tikal hi ha 410 espècies d'aus, a les quals s'hi sumen diverses espècies d'aus migratòries, que fan de Tikal la seva llar durant els mesos d'hivern.
El clima és tropical humit. Al llarg de l'any se succeeixen una estació seca i una plujosa. Les precipitacions anuals varien entre 1.000 i 2.400 mm. Les temperatures màximes oscil·len entre els 28 i 35ºC, i les mínimes entre els 15 i 22ºC. El parc està cobert per una selva umbròfila primària, amb arbres que s'eleven fins als cinquanta metres.

La temperatura mitjana anual és de 25,5°C. El mes més sec és abril, amb 34 mm. Al setembre cauen 227 mm de mitjana, i és el mes que té les majors precipitacions de l'any.
El juny és el mes més calorós de l'any amb una mitjana de 28,4°C. El mes més fred de l'any és desembre, amb una mitjana de 22,5°C.

Els arbres més abundants són la ceiba (Ceiba pentandra), arbre sagrat dels maies, el cedre americà (Cedrela odorata), el chicozapote (sapodella), la caoba hondurenya (Swietenia macrophylla), el pal de rosa (Tabebuia rosea), el ramón (Brosimum alicastrum), el hormigo (Platymiscium dimorphandrum), l'arbre de Santa Maria (Calophyllum brasiliense), el yarumo (Cecropia peltata), el copal (Cupania belizensis), el cojón (Stemmadenia Donnell-smithii), la palma d'escombra (Cryosophila argentea) i el pebre (Pimenta dioica).

Un dels nombrosos camins que trobem al parc. Fixeu-vos en la gran quantitat d'arrels que hi han, com si fossin escales.

Entre els mamífers que poblen el parc destaquen la guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus), el jaguar (Panthera onca), el puma (Puma concolor), el yaguarundí (Herpailurus yaguarondi), l'ocelot (Leopardus pardalis), el margay (Leopardus wiedii) , la bala comuna (Agouti paca), la Tamandua mexicana (Tamandua mexicanus), el kinkajú (kinkajú), l'ós rentador boreal (ós rentador), l'Eira (Eira barbara), la corzuela colorida (Mazama americana) i el tapir del nord (Tapir de Baird); també es poden trobar agutís (Dasyprocta), coatís (Nasua), micos-aranya (Ateles), micos udoladors (Alouatta), pecarís (Tayassuidae), armadillos (Dasypodidae), ratapinyades (Microchiroptera), etc...

Tirà quiquiuè (Pitangus sulphuratus), anomenat benteveo común en castellà o bienteveo, sobre un cartell prou eloqüent que trobem a l'àrea de recepció de visitants. És un ocell de la família dels tirànids (Tyrannidae) i única espècie del gènere Pitangus, si bé molts autors hi inclouen també el tirà lictor. Habita zones amb arbres, normalment a prop de l'aigua, des del sud de Texas i gran part de Mèxic, cap al sud, al llarg d'Amèrica Central fins a Panamà i a Sud-amèrica, des del nord, centre i est de Colòmbia, Veneçuela, Trinitat i Guaiana, cap al sud, per gairebé tot el continent a l'est dels Andes fins al nord de l'Argentina. En alguns llocs es té la creença que quan el benteveo crida al migdia, al costat d'una casa, avisa l'arribada de gent inesperada: parents, amics o persones estranyes. En altres llocs atribueixen el seu crit prop d'una casa a un anunci de naixement. En àrees rurals del litoral argentí se sol considerar que el seu crit sobre un habitatge és un presagi funest i per això se'l fa fugir immediatament. 
Si canta content prop d'una casa, l'hi considera com a presagi d'embaràs.
Una llegenda guaraní diu que el benteveo és un nét dolent al qual el déu Tupá va convertir en ocell per no portar al seu avi moribund un got d'aigua.


Hi ha una gran diversitat d'aus. Cal esmentar l'àguila harpia (Harpia harpyja), el gall dindi ocel·lat (Meleagris ocellata), el falcó pechirrojo (Falco Deiroleucus), la guatlla clapejada (Odontophorus guttatus), l'oriol de Moctezuma (Psarocolius montezuma), l'anhinga americana (Anhinga anhinga), la Jacana americana (Jacana spinosa), el martinet cullerot (martinet cullerot), el carrau (Aramus guarauna), l'agró tigrat (Tigrisoma mexicanum), el lloro encaputxat (Pionopsitta haematotis), el lloro senil (Pionus senilis), l'amazona frentialba (Amazona albifrons), l'amazona frontroja (Amazona autumnalis), l'amazona farinosa (Amazona farinosa) i l'aratinga de pit brut (Aratinga nana), així com diverses espècies de colibrís (Trochilidae), tucans (Ramphastidae), fusters (Picidae), momotos (Momotidae) i cràcids.

L'herpetofauna és també molt variada, amb 19 espècies de granotes, 5 tortugues, 24 llangardaixos, com la iguana verda (Iguana iguana), 41 serps, una salamandra i dos cocodrils: el cocodril americà (Crocodylus acutus) i el cocodril de Morelet (cocodril de morelet). Hi ha diverses serps verinoses: la serp de corall (Micrurus altirostris), la cascavell centreamericana (Crotalus simus), així com els escurçons mà de pedra (Atropoides nummifer), chatilla de la selva (Porthidium nasutum), i especialment la terciopelo (Bothrops asper).
Entre els insectes, abunden les formigues talladores de fulles. També es troben al parc la pica (fulgora laternaria), l'escarabat Hèrcules (Dynastes hercules) i moltes altres espècies.

Més imatges de Tikal