La ciutat de León, Nicaragua, és una de les visites imprescindibles si es vol conèixer aquest país. Amb una superfície de 591 km2 i una població de 387.900 habitants, és la segona ciutat de Nicaragua en nombre d'habitants, i es localitza aproximadament a 90 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Managua, capital del país centreamericà.
León ha estat la seu intel·lectual de la nació, amb una universitat fundada el 1813. També és un important centre agrícola i de comerç de Nicaragua. Fins que una decisió salomònica va otorgar la capital del país a Managua, León va rivalitzar amb Granada per a obtenir aquesta representativitat.
León te un clima de sabana tropical, amb estius plujosos i hiverns molt secs. Aquest clima és considerat Aw segons la classificació climàtica de Köppen-Geiger. La temperatura mitjana de León és de 26,8°C. En un any, la precipitació mitjana és de 1526 mm.
El mes més sec és març, amb 0 mm de precipitació mitjana. La major part de la precipitació cau a l'octubre, amb una mitjana de 340 mm.
Amb una mitjana de 28,4°C, l'abril és el mes més càlid. Desembre és el mes més "fred", amb una temperatura mitjana de 25,5°C. Al llarg de l'any, les temperatures varien al voltant de 2,9°C.
Sens dubte, el monument principal de la ciutat és la seva catedral, declarada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Es tracta d'un típica construcció barroca colonial, construïda entre el 1747 i el 1814, les torres són d'estil neoclàssic.
A causa de la robustesa dels seus murs ha suportat terratrèmols, erupcions volcàniques del volcà Cerro Negro i guerres. El 1824 es van instal·lar diversos canons en el seu terrat durant el setge de la ciutat per part de les forces conservadores i també durant la insurrecció de juny i juliol del 1979, contra el dictador Anastasio Somoza Debayle. Els guerrillers del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) també la van utilitzar amb fins bèl·lics.
Aquesta catedral és la més gran de Centreamèrica. Va ser la primera seu episcopal de Nicaragua, des del 1531, amb la qual cosa és una de les diòcesis més antigues d'Amèrica.
El temple expressa la transició de l'arquitectura barroca a la neoclàssica, i el seu estil es pot considerar com a eclèctic. Es caracteritza per la sobrietat de la seva decoració interior i per l'abundància de llum natural. Al seu interior s'hi troba la tomba del famós poeta Rubén Darío, al peu de l'estàtua de Sant Pau.
Rubén Darío (Metapa, avui Ciutat Darío, Matagalpa 18 de gener de 1867-Lleó, 6 de febrer de 1916) fou batejat com a "príncep de les lletres castellanes" i pare del modernisme.
Félix Rubén García Sarmiento, conegut com Rubén Darío, a part d'un prolífic poeta, també fou periodista i diplomàtic nicaragüenc, màxim representant del modernisme literari en llengua castellana, és, possiblement, el poeta que ha tingut una major i més duradora influència en la poesia del segle XX dins l'àmbit hispànic.
A principis del segle XX, el primer bisbe de León i últim de Nicaragua, Monsenyor Simeón Pereira i Castellón (el mateix que va presidir els funerals de Darío el 13 de febrer del 1916) va encarregar a l'escultor granadí Jorge Navas Cordonero, l'estàtua de la Verge Maria sobre del frontis de la façana, així com els atlants que estan entre el frontis i els campanars.
Navas també va esculpir les estàtues dels Dotze Apòstols, al costat de les columnes de la nau central, igual que el lleó de la tomba d'aquest poeta, molt semblant al Lleó de Lucerna, Suïssa (fet per l'escultor danès Bertel Thorvaldsen), i diverses decoracions dins del temple i la seva Capella del Sagrari.
Rubén Darío va ser el primer fill de Manuel García i Rosa Sarmiento, casats a León (Nicaragua) el 1866, després d'aconseguir les dispenses eclesiàstiques necessàries, ja que es tractava de cosins segons.
No obstant això, la conducta de Manuel, aficionat en excés a l'alcohol i a les dones, va fer que Rosa, ja embarassada, prengués la decisió d'abandonar la llar conjugal i refugiar-se en la ciutat de Metapa, en la qual va donar a llum al seu fill, Félix Rubén.
El matrimoni acabaria per reconciliar-se i, fins i tot, Rosa va arribar a donar a llum a una altra filla de Manuel, Càndida Rosa, però malauradament va morir al cap de pocs dies.
La relació es va tornar a deteriorar i Rosa va abandonar el seu marit per anar a viure amb el seu fill a casa d'una tia seva, Bernarda Sarmiento, que vivia amb el seu marit, el coronel Félix Ramírez Madregil, a la mateixa ciutat de León. Rosa Sarmiento va conèixer poc després a un altre home, i va establir amb ell la seva residència a San Marcos de Colón, en el departament de Choluteca, a Honduras.
Encara que segons la seva fe de baptisme el primer cognom de Rubén era García, la família paterna era coneguda des de generacions enllà pel cognom Darío. El mateix Rubén ho explica en la seva autobiografia: "Según lo que algunos ancianos de aquella ciudad de mi infancia me han referido, uno de mis tatarabuelos tenía por nombre Darío. En la pequeña población conocíale todo el mundo por don Darío; a sus hijos e hijas, por los Daríos, las Daríos. Fue así desapareciendo el primer apellido, a punto de que mi bisabuela paterna firmaba ya Rita Darío; y ello, convertido en patronímico, llegó a adquirir valor legal; pues mi padre, que era comerciante, realizó todos sus negocios ya con el nombre de Manuel Darío"
La infantesa de Rubén Darío va transcórrer a la ciutat de León, criat pels seus oncles avis Félix i Bernarda, als qui va considerar com els seus veritables pares (de fet, durant els seus primers anys signava els seus treballs escolars com Félix Rubén Ramírez). Tot just va tenir contacte amb la seva mare, que residia a Hondures, i amb el seu pare, a qui anomenava "oncle Manuel".
Sobre els seus primers anys hi ha poques notícies, encara que se sap que a la mort del coronel Félix Ramírez, el 1871, la família va passar dificultats econòmiques i fins i tot, es va pensar a col·locar al jove Rubén com a aprenent de sastre.
Segons el seu biògraf Edelberto Torres, va assistir a diverses escoles de la ciutat de León abans de passar, en els anys 1879 i 1880, a educar-se amb els jesuïtes.
Lector precoç, en la seva autobiografia s'assenyala que va ser un nen prodigi, ja que als tres anys sabia llegir.
Entre els primers llibres que esmenta haver llegit estan el Quixot, les obres de Moratín, Les mil i una nits, la Bíblia, els Oficis de Ciceró, i la Corina (Corinne) de Madame de Staël.
Aviat va començar a escriure els seus primers versos. Es conserva un sonet escrit per ell el 1879, i va publicar per primera vegada en un diari poc després de complir els tretze anys: es tracta de l'elegia Una lágrima, que va aparèixer al diari El Termómetro, de la ciutat de Rivas, el 26 de juliol del 1880. Poc després va col·laborar també a El Ensayo, revista literària de León, i va aconseguir fama com a "poeta niño".
En aquests primers versos, segons Teodosio Fernández, les seves influències predominants eren els poetes espanyols de l'època: Zorrilla, Campoamor, Núñez de Arce i Ventura de la Vega. Més endavant, però, es va interessar molt per l'obra de Víctor Hugo, que tindria una influència determinant en la seva tasca poètica.
Els animats carrers de León no només ens mostren una cultura literària o brillants exemples d'arquitectura. Un dels aspectes que crida més l'atenció si observem atentament, és el fet que es manté ben viva la memòria d'alguns episodis foscos dels anys de la dictadura dels Somoza, així com la revolució que va deslliurar el poble de Nicaragua d'aquest família de dictadors. Això ho podem veure a través de nombrosos murals.
La Revolució Popular Sandinista fou un procés obert a Nicaragua entre juliol del 1979 fins al febrer del 1990, protagonitzat pel Frente Sandinista de Liberación Nacional (anomenat així en memòria d'Augusto César Sandino) que va posar fi a la dictadura de la família Somoza, enderrocant al tercer dels Somoza, Anastasio Somoza Debayle, substituint-la per un govern democràtic de perfil progressista d'esquerra.
La lluita contra la dictadura dels Somoza, que ja havia començat a finals dels anys 50 del segle XX, s'intensifica significativament el 1978.
Al març del 1979 se signa l'acord d'unitat per part dels representants de les tres fraccions sandinistes i es decideix impulsar la lluita. Al juny es fa la crida a la "Ofensiva Final" i a la vaga general i el 19 de juliol de 1979 las columnes guerrilleres del FSLN entren a Managua, amb un ampli suport popular, consumant la derrota d'Anastasio Somoza Debayle.
El nou govern, format per un ampli espectre ideològic amb presència socialdemòcrata, socialista, marxista-leninista i amb una gran influència de la teologia de l'alliberament, va tractar d'introduir reformes en els aspectes socioeconòmics i polítics de l'Estat nicaragüenc, tractant els problemes relatius a la sanitat, l'educació i repartiment de la terra que el país patia. Aquestes reformes van aconseguir avenços significatius i reconeguts internacionalment.
