El recull de fotografies que podeu contemplar avui, les vaig poder captar el passat mes de març des d'un avió comercial que en aquells moments estava sobrevolant el nord de Colòmbia.
Les espectaculars imatges a vista d'ocell ens mostren una gran activitat convectiva en forma de nuvolades o núvols de tempesta coneguts com a Cumulonimbus calvus, Cumulonimbus incus o Cumulonimbus capillatus.
Colòmbia es troba situada dins la Zona de Convergència Intertropical. La Zona de Convergència Intertropical ( ZCIT ) és un cinturó de baixes pressions que envolta el globus terrestre i s'estén d'est a oest a la regió equatorial, caracteritzat per una franja nuvolosa formada per grans núvols de desenvolupament vertical com els que s'observen a les fotos.
L'origen de la ZCIT es deu a la convergència dels vents alisis del nord-est ( NE ) amb els del sud-est ( SE ) ( aire fred i sec de les latituds mitjanes que topa amb l'aire càlid i humit del tròpic ).
L'aire és empès a la ZCIT per l'acció de la Cèl·lula de Hadley que genera els vents alisis en ambdós hemisferis, coneguts per formar el sistema planetari de distribució de la calor i la humitat.
La barreja d'aquestes masses d'aire és transportada verticalment cap amunt per l'activitat convectiva responsable de les tempestes. Això fa que les regions properes a la ZCIT rebin una alta quantitat de precipitacions a l'any, amb uns 200 dies de pluja.
La ZCIT posseeix un desplaçament nord-sud al llarg de l'any, ja que varia amb el moviment aparent del Sol seguint els solsticis i els equinoccis.
A l'estiu puja de latitud i descendeix a l'hivern, aconseguint seva posició més al nord durant l'estiu de l'Hemisferi nord, i la seva posició més al sud durant el mes d'abril. A més d'aquesta oscil·lació, la ZCIT presenta certs moviments degut a la interacció entre els diversos elements que afecten la zona tropical com tàlvegs, fronts freds, ones tropicals, etc.
A Colòmbia, entre març i maig el segment de la ZCIT del Pacífic es mou cap al nord i la seva posició a la regió costanera està entre 2 i 7 graus de latitud nord; la branca continental es connecta entre març i abril amb el segment de l'oceà Atlàntic, formant un sol sistema que es posiciona entre els 5 graus de latitud sud i 1 grau de latitud nord a l'est del país.
Aquests dos segments s'uneixen a través de conglomerats convectius organitzats sobre la regió Andina. Entre juny i agost el segment del Pacífic, a l'inici del període es localitza en els 8 graus de latitud nord i al final del període en els 10 graus de latitud nord, penetrant a la regió del Carib.
El segment continental presenta una inclinació sud-oest-nord sobre l'est del país, desplaçant-se també cap al nord i passant de l'Equador als 8 graus de latitud nord. Entre setembre i novembre el segment del Pacífic comença el seu desplaçament cap al sud i es registren posicions des dels 11 als 7 graus de latitud nord; la branca continental també inicia el seu recorregut cap al sud, movent-se dels 8 graus de latitud nord a l'Equador sobre l'Orinoco i l'Amazònia, perdent lentament la inclinació fins a gairebé coincidir amb les línies dels paral·lels; en aquest cas els dos segments de la ZCIT també es connecten per mitjà de conglomerats convectius. Al seu pas per les diferents regions la ZCIT determina les temporades plujoses a Colòmbia .
La singularitat de la ZCIT respecte a altres zones de la Terra on periòdicament es formen tempestes, resideix en l'extraordinari desenvolupament vertical que poden assolir els cumulonimbus, amb altures superiors als 15 quilòmetres, que ocasionalment s'acosten o fins i tot superen els 20 quilòmetres d'altura.
Com que en aquesta regió sempre hi ha instal·lada una massa d'aire càlid, la tropopausa es troba molt més amunt que en les nostres latituds, establint el límit del creixement dels cumulonimbus a molta més alçada que a Europa.
L'altitud de creuer d'un avió comercial no sol superar els 11 km d'altura. Mentre que en latituds mitjanes la majoria de tempestes poden ser travessades per sobre, amb marge de seguretat suficient, a la ZCIT els límits dels cumulonimbus superen àmpliament l'altitud de creuer dels avions, apropant-se en ocasions als 18.000 metres, la qual cosa obliga als pilots a esquivar-los, evitant les zones de major turbulència i els nuclis tempestuosos més perillosos. La fotografia que obre aquest article és un clar exemple d'aquest fet.
Recull d'imatges de Cumulonimbus sobre el nord de Colòmbia
