L'Alguer.
L'Alguer és una petita ciutat de la província de Sàsser (Sardenya) que encara conserva una variant dialectal del català, així com nombroses tradicions catalanes. Al llarg dels seus carrers i monuments, i en qualsevol racó, trobem referències als temps en què aquest emplaçament es trobava sota el domini de la Corona Catalano-Aragonesa. Sense gaire esforç, podem trobar-nos amb molta gent que encara parla l'alguerès , tal com vaig poder constatar.
La Senyera onejant a l'Ajuntament de l'Alguer al costat de la bandera italiana i la de la Unió Europea.
El seu terme municipal té una extensió de 224,9 km2, amb més de 43.000 habitants.
Fundada pels genovesos el s. XII, fou possessió de la família genovesa dels Dòria durant dos segles, amb la breu interrupció d'una conquesta pisana (1283-1284).
El 1354, després d'un llarg setge, enclavat en una de les batalles de la Guerra venecianogenovesa, la ciutat de l'Alguer fou conquerida per Pere IV, el Cerimoniós. La població, expulsada de la vila, fou substituïda íntegrament amb gent catalana provinent del Penedès i el Camp de Tarragona, assegurant d'aquesta manera una ciutat lleial a Pere el Cerimoniós. Com Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra al costat de Venècia i de l'Imperi bizantí.
L'inici de la conquesta de l'Alguer s'inicià quan la flota de Bernat II de Cabrera, sota les ordres del rei Pere el Cerimoniós, derrotà el 27 d'agost del 1353 a la genovesa al Port del Comte, a les afores de l'Alguer.
Portalada d'estil goticocatalà a la Catedral de Santa Maria.
La derrota genovesa va permetre la conquesta de l'Alguer a Bernat II de Cabrera, que va deixar de capità Gispert de Castellet amb una guarnició i va marxar amb els presoners, les galeres pròpies i les capturades en direcció a Càller, però tan bon punt Bernat de Cabrera va marxar, la ciutat es rebelà massacrant la guarnició, i Gispert de Castellet va fugir. Quan va conèixer la situació a l'Alguer, Bernat II de Cabrera va atacar derrotant als revoltats a la batalla de Quart, però va ordenar evacuar l'illa davant de la importància de la revolta. Tement la resposta catalana, Gènova va enviar un nombrós contingent toscà, genovès i llombard, però Pere el Cerimoniós va conquerir l'Alguer l'any següent.
L'estol reial, composat per 100 galeres i 12.000 homes es va concentrar a Roses, d'on va sortir el 15 de juny del 1354, arribant a l'Alguer el 22 de juny, on es van unir 30 galeres venecianes que van iniciar el setge el 24, contra una ciutat defensada per sards i genovesos.
La Senyera en un retaule de la Catedral de Santa Maria.
La Moreneta no pot mancar en cap ciutat catalana.
Tan sota la dominació catalanoaragonesa, com sota la dominació de la Corona Espanyola fins el 1720, la ciutat, poderosament fortificada, continuà tenint, durant un llarg període, una posició i una importància estratègica fonamental. En efecte, representava el punt més avançat en el Mediterrani occidental del Regne d'Aragó i del Regne d’Espanya, després.
El casc antic, ha guardat les seves característiques arquitectòniques i urbanístiques fins a dia d'avui. Una d'elles és el desenvolupament homogeni de l'alçada de les cases, al llarg dels carrerons estrets. Això es deu al fet que la ciutat durant molts segles, va ser una fortalesa i les despeses per a l'ampliació de les fortificacions eren molt grans, tot això unit al fet que tenia unes característiques topogràfiques poc favorables per ampliar l'emmurallat, per tant, l'arquitectura civil va haver de desenvolupar-se verticalment, aprofitant els pocs espais de dins de la ciutat.
Placa de nom de carrer en català i italià.
Campanar gòtic de la catedral de Santa Maria sobresortint d'un carrer estret.
Tal com s'ha dit abans, el català a l'Alguer queda palès no només per la llengua i les tradicions, sinó també pels monuments que, justament, sovint "parlen català"., els dos campanars bessons de la Catedral de Santa Maria i de Sant Francesc, però també en els diversos palaus construïts en estil goticocatalà.
La presència jueva a l'Alguer, era molt important i durà fins a la seva expulsió el 1492, decretada en tots els territoris de la Corona Espanyola. Encara queda el seu rastre en el palau Carcassona, al carrer de les Monges (via Sant’Erasmo), que rep el nom de la més important família jueva, alguns elements de la qual es convertiren al cristianisme, per tal d'evitar l'expulsió i la pèrdua de les seves riqueses i negocis aquí.
Claustre del convent de Sant Francesc.
Placa de carrer amb nom català i italià.
Vista de l'Alguer amb la imponent Torre Sulis o Torre de l'Esperó Reial a la dreta i cumulus al cel.
A la vista general de l'Alguer que veiem a sobre aquestes línies, ressalta a mà dreta la Torre de l'Esperó Reial pertanyent a l'antiga muralla. Avui dia també es coneix amb el nom de "Torre de Sulis"., aquest nom se li va donar després de la revolució, ja que hi va ser empresonat durant 22 anys el militar Vincenzo Sulis.
Construïda en la primera meitat del segle XVI, va ser un dels bastions de la fortificació de l'Alguer i és sens dubte, una de les torres més majestuoses de les muralles de la ciutat, amb un gruix superior a 6 metres. Està composta per tres pisos alts, aguantats amb el suport d'enormes costelles., tots els plans estan units entre si a través d'una escala de tall en forma d'hèlix unida a la paret.
Al costat de la torre trobem uns grans canons col·locats a principis del 1970, després d'haver estat recuperats d'un vaixell enfonsat davant les costes de l'Alguer l'any 1500.
Cumulus al cel de l'Alguer.
Torre de la Porta de Terra amb la senyera al cim.
Una altre de les torres més importants que flanquejen l'Alguer és la torre de la Porta de Terra. Aquesta torre era la Porta Reial, és a dir, l'entrada principal de la ciutat, coronada per l'escut de la Corona d'Aragó, actualment conservat al seu interior. La porta, que restava tancada al vespre, va permetre l'entrada i sortida de la ciutat per via terrestre fins al final del segle XIX, quan la ciutat va ser desmilitaritzada. La torre fou iniciada el 1360, tot i que per la seva tipologia pertany al segle quinze, amb un portal format en blocs quadrats de pedra sorrenca i una estructura perimetral feta amb la tècnica "a sacco".
Rellotge de Sol situat a la Plaça del Pou Vell. Data del 1866.
Els Jueus algueresos construiren la Torre de la Porta de Terra. Aquesta comunitat fou la més rica i important de Sardenya a l'Edat mitjana, juntament amb la de Càller; disposaren de sinagoga, edificada el 1381, i cementiri, construït el 1383, que foren ampliats en segles successius.
Entre els segles XIV i XV, els jueus de l'Alguer gaudiren d'àmplies llibertats i contribuïren decisivament al desenvolupament econòmic i cultural de la ciutat.
En tota la ciutat apareixen nombroses botigues especialitzades en l'artesania del corall. Actualment aquesta activitat segueix sent molt important, amb raó la costa de l'Alguer s'anomena "La Costa del Corall".
