Després d'anys de recerca infructuosa, el desbrossament recent de l'antic camí de carro que comunicava Palamós amb Calella de Palafrugell, ha posat al descobert els primers vestigis de l'antiga necròpolis del poblat Ibèric de Castell, la qual havia passat desapercebuda entre la vegetació al llarg de centenars d'anys.
Situada a uns 300 metres el poblat Ibèric, en el camí que porta a la Barraca d'en Dalí, aquesta descoberta fortuita ha estat avalada per un equip interdisciplinar d'arqueòlegs, d'acord amb els primers estudis realitzats a tal efecte.
Segons Josep Surera, cap de l'excavació "aquests poblats practicaven l'anomenada "Cultura dels Camps d'Urnes" que rep el seu nom de les cerimònies d'enterrament que realitzaven. Els antics indigetes incineraven els cadàvers i col·locaven les cendres en una urna que enterraven al costat d'altres formant un cementiri" "es tracta d'una de les troballes més interessants dels darrers anys i una font de coneixement excepcional del món antic"
Els treballs preliminars d'excavació i la investigació realitzada a través de sofisticats sistemes de georadar, constaten que aquest cementiri ibèric podria tenir una extensió d'una hectàrea i estaria disposat en una orientació est-oest, tal com sol ser habitual en aquests tipus d'enterraments col·lectius.
El poblat ibèric de Castell, és un assentament dels indigets que data del segle VI aC fins a l'època romana, que va tenir el seu màxim esplendor durant els segles IV i III aC.
Descobert per Lluís Barceló i Bou, conservador de l'arxiu històric de Palamós, i excavat el 1945-55 per M. Oliva, els materials trobats són, en una bona part, al Museu Arqueològic de Girona. El 1996 fou declarat bé d'interès nacional.
En el període inicial, durant l'edat de ferro, cap al segle VI aC, es va instal·lar a la península, a prop de l'istme, un petit nucli de població format per 4 o 6 cabanes aïllades, reutilitzades posteriorment com fosses d'escombraries, per recollir l'aigua de pluja o com sitges d'aprovisionaments. Després, probablement, es va abandonar temporalment el lloc i es va reocupar a mitjan segle V aC.
Cap al segle IV abans de Crist l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme, amb una muralla que envoltava el petit poblat. L'entrada al recinte va ser reforçada amb dues torres quadrades exemptes. Al llarg d'aquest mateix segle i durant el segle III aC, moment de màxima esplendor, aquesta comunitat va entrar en relació amb el món colonial, possiblement a través de la ciutat ibèrica d'Ullastret, i va experimentar un creixement demogràfic. Les edificacions es van estendre pels vessants occidental i oriental, que eren aterrassades, i sobre les terrasses s'assenten les habitacions i cabanes de planta rectangular o quadrada, adossades les unes a les altres formant files que determinen carrers perpendiculars a l'eix de la muntanya. L'organització urbanística de l'assentament està determinada per la topografia del lloc, un pendent salvada per mitjà d'un sistema de terrasses esglaonades, reforçades per murs de contenció de tècnica propera a la ciclòpia. La troballa d'alguns elements arquitectònics com a bases de columna, dovelles, etc., Fan suposar l'existència d'un edifici públic, possiblement un temple hel·lenístic situat a la part més alta del poblat.
Durant la romanització el poblat va continuar existint. Cap al segle II aC va experimentar un nou esplendor i creixement, es van reconstruir algunes de les cases ibèriques i es van fer cases noves, documentant una ampliació fora de la muralla, més enllà de l'istme de la península, però el lloc va ser abandonat progressivament a partir del segle I aC.
Les restes conservades tenen una gran entitat i presenten un estat de conservació molt bo, localitzant en alguns llocs paraments de més de 1,5 metres d'alçada. Actualment es conserva gran part de les estructures arquitectòniques del poblat ibèric, fet que ha permès reconstruir la seva planta. Encara que no s'ha excavat extensivament tota la superfície que ocupava el poblat, es conserven pràcticament íntegres totes les estructures essencials en aquest tipus de jaciments: La muralla, les habitacions, la xarxa de carrers que organitzaven la trama urbana, les cisternes per emmagatzematge de l'aigua i sitges per emmagatzemar gra. Arquitectònicament el conjunt resulta d'una tècnica molt acurada.
S'han trobat materials arqueològics des del segle VI aC fins a finals del segle III aC i d' època romana fins al segle I aC, destacant la ceràmica grisa emporitana, les importacions gregues, la ceràmica campaniana i un plom amb inscripció ibèrica , el text és dels més extensos que s'han trobat fins ara a Catalunya.
L'antiguitat de les estructures defensives, la personalitat de la seva producció ceràmica i l'antiguitat del gran edifici situat a l'acròpoli, indica que aquest va ser el segon poblat indigetes més important de Catalunya després de la ciutat ibèrica d'Ullastret.