La visita del famós Canal de Panamà és un fet ineludible quan hom viatge a aquest país centreamericà.
Per visitar-lo es recomana anar-hi amb una visita guiada o bé buscar un taxi i pactar el preu, regatejant si cal, i llavors us portaran a la resclosa Miraflores, on també hi trobareu un centre d'interpretació del canal i centenars de turistes.
El Canal de Panamà, fou inaugurat el 15 d'agost del 1914 en el punt més estret entre l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic. La seva posada en funcionament tingué un efecte d'àmplies projeccions en escurçar la distància i el temps dels transports marítims, a més, ha produït avenços econòmics i comercials molt importants al llarg de gairebé tot el segle XX.
El Canal ha influït considerablement sobre els patrons del comerç mundial, ha impulsat el creixement dels països desenvolupats i ha donat a moltes àrees allunyades del món l'embranzida bàsica que necessiten per a la seva expansió econòmica, en haver proporcionat una via curta de trànsit i d'un cost relativament baix entre els dos grans oceans.
Per exemple, un vaixell carboner que surt de la costa oriental dels Estats Units d'Amèrica en direcció al Japó, per mitjà del Canal de Panamà, estalvia prop de 4.830 quilòmetres en comparació amb la ruta marítima alternativa més curta; un vaixell bananer que surt d'Equador en direcció a Europa s'estalvia una distància de prop de 8.050 km.
En gran part, el trànsit que passa pel Canal es mobilitza entre la costa oriental dels EUA i l'Extrem Orient, mentre que el trànsit entre Europa i la costa occidental dels EUA i Canadà constitueixen la segona ruta principal del comerç de la via marítima. No obstant això, altres regions i països, com els països d'Amèrica Central o de Sud-amèrica, depenen proporcionalment molt més d'aquesta artèria per a promoure el seu desenvolupament econòmic i incrementar-hi el comerç.
Des de la seva obertura el 15 d'agost del 1914, el Canal ha proporcionat un servei de trànsit a més de 700.000 vaixells. Tot i que en anys recents hi ha hagut un creixement en el nombre i la grandària dels vaixells que hi transiten, el temps total de permanència d'un vaixell en aigües del Canal segueix sent de poc menys de 24 hores.
El Pont de les Amèriques, originalment conegut amb el nom de Pont Thatcher Ferry, és un impressionant pont que travessa l'entrada del Canal pel Pacífic prop de Ciutat de Panamà.
Construït el 1962, amb un cost de 20 milions de dòlars, va ser l'únic pont permanent que connectava les masses continentals d'Amèrica del Sud i Amèrica del Nord, fins a l'obertura del Pont Centenari l'any 2004.
El pont té un disseny d'arc de gelosia, amb una longitud de 1.654 m amb 14 llums. La principal mesura 344 m. El punt més alt del pont està situat a 117 m sobre el nivell mitjà del mar i l'espai a sota el tram principal és de 61,3 m en marea alta. Hi ha rampes d'accés amples a cada final del pont, i un pas per vianants a cada costat.
Des de la seva finalització el 1962 fins a l'obertura del Pont Centenari el 2004, el Pont de les Amèriques va ser un element clau de la Carretera Panamericana, com l'únic pont permanent que creuava el canal de Panamà, era l'únic enllaç permanent entre Amèrica del Nord i Amèrica del Sud des de l'obertura del canal el 1914.
Després de passar els elements d'abalisament que marquen l'entrada al golf de Panamà fins a les rescloses de Miraflores, les naus recorren 13,2 km dins el canal, passant per sota del Pont de les Amèriques.
El Canal disposa de tot un sistema de rescloses per salvar el desnivell entre els dos oceans i el llac Gatún situat per sobre del nivell del mar.
El sistema de rescloses de Miraflores té una llargària d'1,7 quilòmetres (incloent-hi els murs d'aproximació) i un desnivell de 16,5 m a marea mitjana.
El llac artificial de Miraflores fa 1,7 km de llarg i es troba a 16,5 metres per damunt del nivell del mar.
La resclosa de Pedro Miguel d'1,4 km de llargària és la darrera part en fase d'ascensió, amb un desnivell de 9,5 m.
El Tall Gaillard fa 12,6 km de llargària a una altitud de 26 metres i passa a través del pont Centenari.
El riu Chagres, curs d'aigua natural millorat per l'embassament que conforma el llac Gatún, forma part de la ruta dels vaixells durant 8,5 km fins al seu vessament al llac Gatún.
El llac Gatún, un llac artifical format per la presa Gatún, serveix de mitjà de moviment dels vaixells durant 24,2 km.
Les rescloses de Gatún, formades per tres etapes amb una llargària total d'1,9 km, retornen les naus al nivell del mar. Un canal de 3,2 km serveix d'aproximació a les rescloses de la costa Atlàntica.
La Bahía Limón, un inmens port natural, permet l'amarratge de les naus en parada i transcorre durant 8,7 km dins la ruta que porta al dic exterior.
El recorregut total, després de l'entrada del canal a la costa Pacífica fins a la costa Atlàntica és de 76,9 km. La màxima amplitud de la marea del Pacífic és de 6,55 m (+3,35 m sota marea alta i -3,20 m sota marea baixa), això fa que el desnivell de Miraflores vari dels 13,1 m a plenamar fins als 19,7 m a baixamar. La costa Atlàntica no excedeix en 60 cm d'amplitud de les marees. El nivell mitjà de la mar a la costa Pacífica és 20 cm més alt que el de la costa Atlàntica de mitjana.
Les espectaculars rescloses són molt grans, amb 33,53 metres d'amplada i 304,8 metres de longitud utilitzable. La profunditat disponible varia, tot i que la profunditat mínima és de 12,55m dins de la part sud de les rescloses de Pedro Miguel. Les dimensions de les rescloses són les que determinen l'amplària màxima dels vaixells, aquesta mesura s'anomena Panamax. Totes les rescloses del canal van per parelles, tot formant due rescloses en paral·lel a cadascun dels tres llocs on es troben, autoritzant el pas de les naus a les dues direccions. No obstant, les grans naus no poden creuar ràpidament pel Tall Gaillard. Això fa que a la pràctica, la regulació del trànsit sigui alternativa en les dues direccions. D'aquesta manera, tot i existir dues vies amb rescloses, no és possible el pas simultani en els dos sentits.
Cada càmera entre rescloses pot reomplir-se amb 101.000 metres cúbics d'aigua. L'aigua entra per gravetat gràcies al vessament d'aigua per uns conductes a cada càmera. Els vaixells són ajudats per unes petites locomotores anomenades "mulas" sobre un sistema de rails disposats sobre els murs de les rescloses. Les barques més petites són amarrades i empentades a mà.
Història del Canal
El 1502, Cristòfol Colom arribà a l'Istme de Panamà i, anys més tard, el 1510, la Corona de Castella inicià la seva colonització. Ja al segle XVI s'hi veien els avantatges en cas de necessitar una ruta per travessar Panamà i, el 1534, l'emperador Carles I ordenà els primers estudis topogràfics per a la construcció d'un canal per una secció de l'istme de 80 quilòmetres d'ample. No obstant això, la construcció d'aquest canal estigué per sobre de la capacitat humana i la tecnologia de l'època, i la situació política a Europa no ho facilitava.
El 1888, hi hagué una nova proposta per fer el Canal suggerida pel científic alemany Alexander von Humboldt, i el 1819 el govern espanyol autoritzà la construcció d'un canal i la creació d'una companyia per a comprar-ho. El 1878 la companyia obtingué el permís per part del govern colombià, que aleshores controlava el territori. Les dificultats per a "excavar" una gran quantitat de terra i roques forçà una renúncia per part de la companyia.
Així, abans de la construcció del Canal de Panamà, la ruta més ràpida en vaixell des de Nova York fins a Califòrnia era pel Cap d'Hornos, a Sud-amèrica, que resultava ser llarga i perillosa. Després de l'èxit del Canal de Suez a Egipte, els francesos estaven convençuts que aconseguirien connectar altres oceans amb no gaire entrebancs. Així, el primer esforç per portar a terme la construcció del Canal fou realitzat pels francesos al segle XIX. A l'any 1878 se signà un contracte amb Lucién Napoleone Bonaparte Wyse, per a la construcció d'un canal., després, aquest contracte fou traspassat a la companyia Universal del Canal Interoceánico, sota l'administració de Ferdinand de Lesseps. El poble francès protegí l'obra i els treballs s'iniciaren el 1882.
No obstant això, cinc anys més tard els treballs se suspengueren i la companyia es declarà en fallida. Hi havia una gran diferència entre excavar sorra en una àrea seca i planera, que fer-ho removent grans quantitats de pedres en un indret tropical. De fet, hi hagueren grans esllavissades de fang, i altes taxes de mortalitat a causa de la malària, la febre groga, i altres malalties tropicals. Aquestes dificultats forçaren als francesos a abandonar el projecte, en un episodi que es conegué com a "Escàndols de Panamà".
El president d'Estats Units Theodore Roosevelt estava convençut que els EUA podien acabar el projecte, i reconegué que un eventual control estatunidenc del trànsit des de l'Atlàntic al Pacífic, i viceversa, seria d'una importància militar i econòmica considerable.
En aquells anys el Panamà formava part de Colòmbia, de manera que Roosevelt començà les negociacions amb els colombians per a aconseguir el permís necessari. L'any 1903, mitjançant el Tractat Hay-Herran fou signat per ambdues parts, però el Senat colombià no el ratificà.
Amb aquesta decisió polèmica, Roosevelt donà entendre als rebels panamenys que, si es rebel·laven contra Colòmbia, la marina militar americana donaria suport a la causa d'independència panamenya. Pensat i fet, Panamà acabà per proclamar la seva independència el 3 de novembre del 1903, i la nau USS Nashville, en aigües panamenyes, impedí qualsevol intervenció colombiana.
Quan començaren les lluites, Roosevelt ordenà a la Marina situar naus de guerra prop de la costa panamenya per a "exercicis d'entrenament". Alguns argumenten que la por d'una guerra contra els EUA obligà els colombians a no prendre una oposició ferma contra aquest moviment d'independència. Els panamenys tornaren el favor a Roosevelt donant permís als Estats Units pel control de la Zona del Canal de Panamà el 23 de febrer de 1904 per 10 milions de dòlars, tal com estava previst al Tractat Hay-Bunau-Varilla, signat el 18 de novembre de 1903.
El primer èxit dels Estats Units fou eliminar la febre groga que abans feia morir els treballadors. Basat en les investigacions del metge cubà Juan Carlos Finlay, Walter Reed havia descobert a Cuba, durant la Guerra Hispano-Americana, que la malaltia era transmesa per mosquits. Així, vint mil treballadors francesos havien mort per la malaltia; contràriament, les noves mesures sanitàries introduïdes pel Dr. William C. Gorgas eliminaren la febre groga el 1905 i milloraren les condicions higièniques i laborals.
El primer cap d'enginyeria del projecte fou John Findlay Wallace. Perseguit per les malalties i per una mala organització, el seu treball no fou gaire bó, i acabà per dimitir un any després. El segon cap d'enginyeria, John Stevens, construí la major part de la infrastructura necessària per a la construcció del canal, incloent-hi la construcció de cases per als treballadors, una construcció de xarxes ferroviàries del Panamà per a facilitar el transport de càrrega pesant i el projecte d'un mètode eficient de moviment de terres a través del tren. El coronel George Washington Goethals el substituí el 1907 com a darrer cap d'enginyeria.
Lesseps insistia llavors a projectar un canal a nivell del mar, però els enginyers francesos no trobaven una solució al problema que causava el riu Chagres, que travessava la línia del canal diverses vegades. A més a més, en aquest riu sovint s'hi esdevenien grans inundacions a l'època de les pluges, i un canal al nivell del mar comportaria el seu drenatge total. Stevens trià finalment un sistema de canal per rescloses al seu projecte, i Goethals controlà la seva construcció al Chagres omplint-lo de terra, formant un llac artificial a Gatún. Aquest llac no tan sols proveïa aigua i energia hidroelèctrica per a operar les rescloses, sinò que també constituïa un "pont d'aigua" que cobria un terç de la distància envers l'istme. Sota la direcció de Goethals, es dividí el treball d'enginyeria del canal en la construcció de preses, rescloses i llacs en ambdós costats, i un gran treball d'excavació a la falla continental, a Culebra, avui coneguda com a Falla de Gaillard. Tot i haver fet un canal amb un sistema de recloses, el volum final excavat fou gairebé quatre vegades superior al valor estimat inicialment per Lesseps.
El president nord-americà Woodrow Wilson accionà el botó d'explosió per a iniciar la construcció del dic de Gamboa el 10 d'octubre del 1913, completant d'aquesta manera la construcció del canal. Diversos treballadors de les Índies Occidentals treballaren pel canal, i la seva mortalitat oficial es xifra en 5.609 morts.
Quan el canal entrà en activitat el 15 d'agost del 1914, era una meravella tecnològica. Una complexa sèrie de recloses hi permetia el trànsit de les millors naus. El canal fou un triomf estratègic i militar important per als Estats Units, i revolucionaren les pautes del transport marítim.
Així, els EUA feren servir el canal durant la Segona Guerra Mundial per a revitalitzar la seva flota devastada a l'Oceà Pacífic. Algunes de les millors naus que els EUA hagueren d'enviar pel canal foren portaavions, en particular l'Essex, els quals eren tan llargs que, malgrat que les rescloses podien dur-los, s'hagueren de treure els pals de llum que es trobaven a la vora del canal perquè hi poguessin passar. Les naus més llargues que poden travessar el canal es coneixen com a Panamax. Un vaixell Panamax té com a màxim les dimensions següents: 294,1 m de llarg, 32,3 m d'amplada i 12 m de calat.
El canal i la Zona del Canal de Panamà foren administrats pels Estats Units fins al 1999, quan el control fou traspassat a la República de Panamà, com estava previst al Tractat de Torrijos-Carter, signat el 7 de setembre del 1977, en el qual el president d'EUA, Jimmy Carter cedeix a les reclamacions del control per part dels panamenys. El tractat preveia un trànsit gradualment major sota control dels panamenys, que finalitzà cap al control total per part del Panamà el 31 de desembre del 1999.