Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Allau d'allaus a Europa


Tasques de rescat de l'allau de Kosovo. Fotografia de Valdrin Xhemaj.


Segons la Base Europea de Fenòmens Severs (http://essl.org/cgi-bin/eswd/eswd.cgi) degut a la gran quantitat de neu acumulada en la recent invasió d'aire fred, les darreres jornades s'han produït un mínim de setze grans allaus, sobretot a Àustria i Suïssa, causant un total d'onze morts i desenes de ferits. A aquests succesos, s'hi ha d'afegir l'allau del passat 11 de febrer, amb unes dimensions de 500 metres d'ample per 10 d'alçada, que sepultà moltes cases d'una petita població de Kosovo, causant un total de nou víctimes mortals.



Principals tipus d'allaus, segons Haefeli i Quervain el 1.955, Salm el 1.987 i modificat per Verstapen el 1.983.


Què és i com es forma una allau?

Una allau (avalancha o alud en castellà), és el desplaçament d'una capa de neu pendent avall, que pot incorporar part del substrat i de la cobertura vegetal del pendent.

Existeixen dos tipus d'allaus, l'allau superficial, on només es mobilitza una part del mantell nival i l'allau de fons o profunditat, on es mobilitza de manera sobtada i violenta tot el mantell nival erosionant el substrat del vessant, transportant i dipositant aquest material en el punt on l'angle de la mateixa respecte a l'horitzontal ho permet.

Les allaus són provocades per la falta d'homogeneïtat de la capa de neu i per l'existència, entre els límits de capes físicament diferents, d'un agent que facilita el lliscament d'una d'elles sobre una altra subjacent. Això passa per exemple, quan la neu acabada de caure o acumulada pel vent no arriba a soldar-se a la superfície de la capa preexistent. En altres casos, la pluja amara una capa recent, que llisca pel seu propi pes si el pendent ho permet.

Les aigües pluvials també poden infiltrar-se entre dues capes de neu, actuant com un lubricant que permet el lliscament de la capa superior sobre la inferior. El mateix pot passar si l'aigua penetra dins la neu i el terreny, fent que aquest es torni lliscant. Els canvis en la temperatura ambient també tenen la seva importància.

En particular, un augment important de la temperatura redueix la cohesió de la neu, per això les allaus són més probables a la tarda que al matí, sobretot en aquelles pendents que han estat exposades als raigs solars durant les hores més caloroses del dia. De vegades, amb el brusc escalfament del sol matinal n'hi ha prou per provocar allaus en els pendents més inclinats orientats cap a l'est.

Les condicions del sòl que suporta el pes de la neu també poden ser determinants: terreny argilós i, per tant, lliscant; sòls llisos, humits o gelats, vessant de forma convexa o amb excessiva pendent. Siguin quines siguin les circumstàncies favorables a una allau, aquesta pot estar desencadenada pel més mínim canvi que és capaç de vèncer l'escassa cohesió que retenia la massa de neu: un soroll, el despreniment d'una roca o un bloc de gel, o el simple pas d'un esquiador per la capa inestable.



Allau.


Classes d'allaus:

Allaus de neu fresca o neu pols., comença generalment en un punt i arrossega cada vegada més neu. Aquesta allau s'inicia quan el pes de la neu sucumbeix a la força de la gravetat. Això succeeix sobretot després de fortes nevades (a partir de 25 cm de gruix), particularment quan s'acumula sobre una base (mantell) llisa (a causa de la pluja, neu congelada o la fusió de la neu). Aquesta neu, molt lleugera, es barreja amb l'aire formant un aerosol que baixa el pendent a una velocitat de 100 a 300 km/h.

Allaus de placa., aquest tipus d'allau és la més freqüent. Una placa és una superfície de neu compacta que es desprèn de la resta del mantell de neu i que llisca sobre el terra o sobre la neu existent. Aquestes plaques poden ser immenses i deixen un límit de fractura ben visible.

Allaus de neu humida o neu primavera., aquest tipus d'allau es produeix quan pugen les temperatures, sobretot a la primavera, en els pendents ben exposats al sol (quan la neu fon). Llisquen lentament (de 20 a 60km/h)., els factors que la desencadenen són l'aire o el vent calent, el sol i el sobrepès.



Allau de neu caient a sobre unes cases.


Les allaus de neu s'emmarquen dins dels processos naturals gravitacionals que afecten les vessants en zones de muntanya. Aquest fenomen, com passa amb altres ocasions quan interaccionen elements del medi natural, deixa de ser un perill inevitable i de poca repercussió social, per esdevenir un veritable risc natural ocasionant a tot el món nombroses pèrdues humanes i un fort impacte socioeconòmic.

El risc d'allaus ha existit al llarg de la història. Així, alguns cronistes han descrit alguns dels episodis més catastròfics provocats per aquest fenomen. Tito Livio, en la seva narració de la travessia d'Anníbal i les tropes cartagineses pels Alps, descriu com les allaus van acabar amb la vida de més de 19.000 soldats a l'any 218 AC.
Un altre episodi històric, va tenir lloc l'any 1916, durant la I Guerra Mundial, quan, al front austro-italià, més de 10.000 soldats van morir sota les allaus provocades pels trets de l'artilleria enemiga al massís de les Dolomites (Itàlia ). Molt més recent és la catàstrofe de Yungay, en plena Serralada Blanca del Perú, on una allau, desencadenada per un moviment sísmic en els vessants de la muntanya Huascarán, va arrasar completament el poble de Yungay deixant sense vida a més de 20.000 persones.

A Europa, han estat els pobles de muntanya situats als Alps i al Pirineu els que han patit d'una forma més recurrent els efectes devastadors de les allaus. Les cròniques relaten com el 1601, una allau, va arrasar els pobles de Chèze i St Martin, al Pirineu francès, matant a 107 persones. Més tard, el 1689, més de 300 persones van morir a Saas-Fee (Suïssa) i a la Vall de Montafon (Àustria). El 1720, van quedar sepultades més de 200 persones entre Obergsteln, Rueras i Brig (Suïssa).



Allau gegantina.


Entre la documentació històrica referent als accidents d'allaus que han tingut lloc a Espanya, cal destacar l'ocorregut al segle XVI, quan una allau va arrasar completament el poble de Tavascan a Lleida. Un altre allau va destruir completament l'Hospital de Benasc (Osca) el 1789. Més tard, i després de la reconstrucció de l'Hospital de Benasc en una cota inferior, va tenir lloc una altre allau a l'altra banda del riu Esera, tornant a destruir l'Hospital de Benasc emportant-se a tres nens i cinc dones.

No és fins a començaments del segle XX, amb el desenvolupament de la població i la necessitat de construir vies de comunicació amb França, quan aquest fenomen comença a adquirir una importància més rellevant. Des de llavors, augmentat en els últims anys pel desenvolupament turístic i la popularització dels esports de muntanya, s'han succeït, cada hivern, accidents provocats per allaus, deixant un nombre important de morts, ferits i nombroses pèrdues materials.

Entre les allaus de l'últim segle registrats a Espanya, cal destacar les allaus produïdes el 1916 a les obres de l'Estació Internacional de Canfranc, l'allau del 1947 a Riosetas, els produïts al Balneari de Panticosa durant els hiverns del 1960 i 1970, l'allau del 1985 a Candanchú i altres.

S'estima que, des del 1929 fins el 1998, les dades globals sobre allaus produïdes a Espanya són de 92 accidents, amb un total de 332 persones involucrades, 102 morts i 71 ferits (Rodés i Muñoz, 1998), dels quals més de 80 accidents s'han produït en els últims deu anys d'aquest període, amb una mitjana de 7 persones mortes per any. A la serralada pirinenca cal destacar que el 50 % d'aquests accidents fatals ocorren al Pirineu d'Osca.



Allau provocada expresament per reduir el perill en una carretera de la Colúmbia Britànica. Observeu l'impressionant núvol de neu pols que s'aixeca.


Butlletí del perill d'allaus a Catalunya:
http://www.igc.cat/web/ca/allaus_butlleti.php

Informació complementària extreta de: es.wikipedia.org i inforiesgos.es