Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

divendres, 9 de desembre de 2011

Tritó verd (Triturus marmoratus)


Primer pla d'un tritó verd (Triturus marmoratus) observat a Romanyà de La Selva (Baix Empordà), massís de Les Gavarres.


Una bassa o una piscina en desús, poden ser la llar d'éssers extraordinaris, com el tritó verd (Triturus marmoratus) que podeu veure en aquestes imatges.

Aquest curiós animal, és una espècie d'amfibi urodel de la família Salamandridae, d'uns 15 o 16 cm de longitud. La seva coloració verda la distingeix d'altres tritons europeus.
Durant l'època de cria, el verd es torna més viu i el mascle adquireix una gran cresta dorsal esquitxada per ratlles verticals blanques, negres i taronges. Les larves són relativament grans, amb les brànquies vermelloses i els dits prims i llargs. La femella té una ratlla central ataronjada al dors, encara que també es pot apreciar en larves molt madures i en exemplars joves que ja hagin realitzat la metamorfosi.

S'alimenta de diversos invertebrats aquàtics, no obstant, quan conviu amb larves de tritó palmat (Lissotriton helveticus) s'alimenta d'invertebrats grans.
Habita en boscos i camps, però sempre a prop de zones aquàtiques. Normalment, no es troba a més de 1000 metres d'altitud, encara que en el Pla de la Calma (Barcelona) depassa els 1200 metres i en les llacunes de Neila (Burgos) o en les llacunes de Peñalara (Madrid) arriba fins als 1800 metres.





A la Península s'estén des de les costes occidentals de Galícia i Portugal fins al Pirineu Oriental i la costa del nord de Catalunya. Falta al Pirineu Central i en gran part de la vall de l'Ebre. El seu límit meridional s'estableix al llarg del Sistema Central, que sobrepassa en dos punts, la Serra de Gata a Càceres i la Serra de Guadarrama, a Madrid. Cap al sud-est, la seva distribució es deté en els contraforts meridionals del Sistema Ibèric septentrional, amb poblacions aïllades en àrees pròximes a la desembocadura de l'Ebre.
Les poblacions del sud peninsular, prèviament incloses en aquesta espècie, corresponen a Triturus pygmaeus, una espècie independent i ben caracteritzada a nivell morfològic i molecular.

A Portugal el límit meridional de la seva distribució no es coneix amb precisió, ja que contacta amb Triturus pygmaeus en diferents punts.
També apareix al centre i oest de França, incloent des de Marsella cap al nord, fins Versalles i la costa de Bretanya.



Àrea de distribució del Triturus marmoratus.


La diferenciació genètica entre T. pygmaeus i T. marmoratus és baixa, per la qual cosa s'espera una zona de contacte i hibridació entre ambdues espècies. No obstant això, no existeix evidència que aquest contacte s'hagi produït a Espanya, però sí un cert grau d'introgressió nuclear entre les dues espècies a Portugal i un desplaçament progressiu de T. pygmaeus cap al nord, establint-se una zona de contacte secundari amb T. marmoratus.


Tritó verd dins un piscina en desús.


El nom d'aquest animal, amb un peu a la terra i un altre dins l'aigua, prové de la mitologia grega (del grec antic Τρίτων Tritó).
Segons aquesta mitologia, tritó és un déu missatger de les profunditats marines, fill dels déus marins Posidó i Anfítrite. Sol ser representat amb el tors d'un humà i la cua d'un peix, com la versió masculina d'una sirena.

Igual que el seu pare, també portava un trident. No obstant això, l'atribut especial de Tritó era un cargol de mar que tocava com una trompeta, per calmar o elevar les ones del mar. El seu so era tan terrible que, quan el tocava fort, lograva foragitar els gegants, en imaginar que era el rugir d'una poderosa bèstia salvatge.

Segons la Teogonia d'Hesíode, Tritó habitava dins un palau daurat al fons del mar, acompanyat pels seus pares. La història dels argonautes situa la seva llar a la costa de Líbia. Quan l'Argo va desembarcar a la Petita Sirte, la tripulació va portar el veler fins al llac Tritonis, des d'on Tritó, la deïtat local, els guià per la Mediterrània.





El tritó verd colonitza tot tipus d'ambients aquàtics, normalment amb poc corrent, tant permanents com temporals, incloent basses, llacunes, pous, abeuradors, fonts i rierols o recessos d'aigua i llacunes d'alta muntanya. Sol ocupar zones amb vegetació aquàtica en les àrees on es reprodueix, ja que protegeix els ous dins de fulles doblegades.

L'estat de les seves poblacions es pot considerar en general força satisfactori, especialment a la meitat occidental de la seva distribució. Les poblacions més amenaçades són les de la Vall de l'Ebre, les del sud del Sistema Central i les de la costa gallega, cantàbrica i catalana, degut a la ràpida pèrdua dels seus llocs de posta i la progressiva destrucció del seu hàbitat, a causa de l'expansió de l'urbanisme i pràctiques agrícoles no adequades (ús abusiu de pesticides i de fertilitzants, entre d'altres). A Galícia s'ha comprovat una severa disminució d'algunes poblacions i importants pèrdues d'hàbitats de reproducció, en alguns casos, a causa de la introducció d'espècies al·lòctones de peixos i crancs de riu.

Es fa més poc abundant a mida que ens dirigim cap a l'Est i Sud a la Península, degut a una major aridesa del territori. Els principals factors d'amenaça són la desaparició dels medis aquàtics, la canalització de cursos d'aigua temporals i la degradació dels punts d'aigua permanents (menys greu al nord de la Península) i la introducció de fauna exòtica.

Per afavorir la seva conservació, cal un canvi i sensibilització en els usos agrícoles, en zones properes a basses, evitant el rentat de cisternes o galledes on s'han barrejat o usat productes fitosanitaris. Hauria d'establir-se una normativa per evitar la llaurada arran de les basses i el manteniment de vegetació natural, fins a diversos metres del màxim nivell d'ompliment de la bassa o llacuna.
També és important la restauració de pedreres i graveres abandonades, com a mitjans aquàtics beneficiosos per a amfibis, aus, etç...evitant el seu soterrament. Un exemple d'aquest fet el trobem a l'antiga Pedrera de Morena, a Mont-ras, on s'ha restaurat el seu entorn i respectat la llacuna que hi aparegué.

Fotos realitzades per tempspalamos i informació complementària extreta de wikipedia.org i www.marm.es