Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Una tempesta des de 20.000 metres d'altura

Espectacular tempesta vista des de 20.000 metres d'altura sobre Carolina del Nord (EUA). Font: NASA


Durant el passat 23 de maig, diverses supercèl·lules (grans tempestes molt organitzades) retrunyien al llarg de la frontera entre els estats nord-americans de Carolina del Nord i Carolina del Sud, i deixaven caure pedres de la mida de pilotes de beisbol, segons el personal del Servei Meteorològic Nacional de Columbia, capital de Carolina del Sud.
Si els observadors meteorològics documentaven la pedra que queia sobre el terreny, els avions d'alt vol ER-2 de la NASA observaven la tempesta des de dalt.

Durant un vol, el pilot Stu Broce va prendre la fotografia superior que mostra la impressionant columna nuvolosa d'una supercèl·lula sobre Carolina del Nord. Per posar-ho en perspectiva, la tempesta arribava fins als 15.000 metres d'altura, mentre que l'avió ER-2 es trobava a una altitud de 20.000 metres (cal tenir present que els avions comercials solen volar a uns 9.000/10.000 metres d'altura).

La fotografia ens mostra clarament les protuberàncies superiors conegudes amb el nom en anglès de "overshooting top". Aquestes protuberàncies en forma de cúpula de la part superior de tempestes elèctriques, indiquen l'evidència de corrents ascendents molt forts. Les tempestes severes tendeixen a tenir protuberàncies més grans i de més llarga durada que en tempestes menys intenses.

El vol ER-2 forma part d'un estudi i experiment centrat en millorar la comprensió de la precipitació sobre terreny muntanyós. L'estudi anomenat IPHEx, és una part d'una àmplia missió per validar i calibrar les observacions de la missió global de mesurament de la precipitació (GPM), un programa internacional dirigit per la NASA i l'Agència d'Exploració Aeroespacial del Japó.
Durant la campanya de sis setmanes sobre les muntanyes Apalatxes meridionals, la NASA i els seus socis de la Universitat de Duke i la NOAA, realitzaren vàries proves conjuntament amb els pluviòmetres i els radars situats a terra.