Avui diumenge 22 de desembre a les 5 hores i 19 minuts ha començat l'hivern astronòmic 2019-2020.
Aquesta estació durarà 88 dies i 23 hores, i acabarà el 20 de març del 2020 amb el començament de la primavera.
Com sempre, cal recordar que l'inici de les estacions es dona quan la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'hivern, aquesta posició te lloc en el punt de l'eclíptica on el Sol arriba a la seva posició més austral. Aquest dia el Sol assoleix la seva màxima declinació Sud (-23º 27 ') i durant diversos dies la seva altura màxima al migdia no canvia. Aquesta circumstància s'anomena solstici ( "Sol quiet") d'hivern. Llavors a l'hemisferi sud s'inicia l'estiu.
El dia del solstici d'hivern correspon amb el que té menys hores de llum de tot l'any. Al voltant d'aquesta data es troben el dia on el Sol surt més tard i aquell on es pon més aviat.
Un fet circumstancial no relacionat amb l'inici de les estacions es dona també en aquesta època: el dia del periheli, és a dir, el dia on el Sol i la Terra estan més propers entre si al llarg de l'any. Aquesta major proximitat al Sol fa que la Terra es mogui més ràpidament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'hivern (segons la coneguda com a segona llei de Kepler) i, per tant, aquesta estació és la de menor durada.
Si anomenem col·loquialment durada del dia al temps que transcorre entre la sortida i la posta de Sol en un lloc donat, avui diumenge 22 de desembre serà el dia de menys durada.
Cal tenir present que a Palamós aquesta durada serà de 9 hores, a comparar amb les 15 hores que va durar el dia més llarg (que a l'any 2019 va ser el 21 de juny). Cal observar que hi ha sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc, sent nul·la a l'equador i sent extrema (24 hores) entre els cercles polars i els pols. Precisament és a l'Antàrtida on alguns dies a l'any al voltant del 21 de desembre es dona el fenomen del Sol de mitjanit, quan el Sol és visible per sobre de l'horitzó les 24 hores del dia.
Es podria pensar que el dia més curt de l'any serà també el dia on el Sol sortirà més tard i es pondrà més aviat; però això no és així.
Recordem que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica ja que l'eix de la Terra està inclinat en una direcció que no té res a veure amb l'eix d'aquesta el·lipse, amb la qual cosa si comparem un rellotge solar amb els nostres rellotges, basats en un Sol fictici, veurem que estan desajustats.
El dia que el Sol es va pondre més aviat va ser el passat 7 de desembre, mentre que el dia on el Sol sortirà més tard serà el proper 5 de gener de 2020.
En aquestes dates es produeix el màxim acostament anual (periheli) entre la Terra i el Sol. Aquesta vegada el màxim acostament es donarà el pròxim dia 5 de gener de 2020, sent la distància d'una mica més de 147 milions de km, uns 5 milions de km menys que en el moment de l'afeli o de major distància (4 de juliol de 2020).
El dia 26 de desembre hi haurà un eclipsi anular de Sol que serà visible com a parcial a l'extrem oriental d'Àfrica, Àsia i la meitat septentrional d'Oceania. La franja d'anularitat serà visible a la península aràbiga, el sud de l'Índia, Sri Lanka, Indonèsia, Singapur, Malàisia i l'illa de Guam (EUA).
Els dies 27 i 28 de desembre Júpiter serà ocultat pel Sol.
El dia 10 de gener tindrà lloc un eclipsi penombral de Lluna que serà visible a Europa, Àfrica, Àsia i Austràlia. Aquest eclipsi es podrà veure des de Catalunya.
El dia 13 de gener Saturn serà ocultat pel Sol.
La primera lluna plena de l'hivern es donarà el proper 10 de gener de 2020. Les dues llunes plenes següents es donaran el 9 de febrer i el 9 de març de 2020.
Mart serà visible a l'alba al llarg de tot l'hivern. Aquest planeta estarà acompanyat per Júpiter a mitjans de gener i per Saturn al febrer. Amb l'arribada del vespre veurem el planeta Venus durant tota l'estació.
La primera pluja de meteors important de l'hivern és la de les Quadràntides, el màxim es donarà cap al 3 de gener.
Pel que fa a les agrupacions fictícies d'estrelles conegudes com a constel·lacions, al voltant de l'estrella Polar es veuran al llarg de la nit Cassiopea, l'Óssa Menor i Cefeu. Les constel·lacions zodiacals (eclíptiques) visibles en aquest període van d'Aquari a Sagitari. Per sobre de l'eclíptica hi destacaran Pegàs i la Óssa Major; per sota, Orió. Al llarg de les nits d'hivern es poden veure les dotze estrelles més brillants del cel que són visibles des de la nostra latitud: Sírius, Artur, Vega, Capela, Rigel, Proció, Betelgeuse, Altair, Aldebaran, Antares, Espiga i Pólux.
Amb grans prismàtics o un petit telescopi, dotats d'un filtre lunar adequat, es pot observar el relleu de la Lluna. Per tenir una bona visió d'ell convé anar observant nit rere nit mentre va creixent la il·luminació de la Lluna, ja que així es veuen aparèixer nous accidents orogràfics. Quan la nit és més fosca degut a la Lluna nova, podem intentar veure les nebuloses d'emissió, com per exemple el complex de nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i les restes de la supernova coneguda com la nebulosa del Cranc (Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estrellada que constitueix la Via Làctia.
