El tsunami de Lisboa de l'any 1755. Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Tsunami
Arran del terratrèmol i posterior tsunami que va afectar recentment el Japó, molta gent s'haurà preguntat si un fenòmen similar es podria repetir en algun altre indret del món, en especial al Mediterrani, i posar en risc, tal i com ha passat al Japó, la seguretat de les centrals nuclears.
A partir d'un article publicat al diari "Independant" i mencionat a www.diaridegirona.cat/ el senador francès Roland Courteau (autor d'un informe molt complert sobre els riscos de tsunamis al mar Mediterrani) té clara la resposta. Considera que cap mar ni oceà s'escapa d'aquest fenòmen natural.
Courteau avala la seva afirmació en les estadístiques. "Només durant el segle XX es van censar 911 tsunamis a tot el món. El 76 per cent dels quals es va produir al Pacífic, el 10 per cent al mar Mediterrani, un altre 10 per cent a l'Oceà Atlàntic i el 4 per cent restant a l'Oceà Índic", explica.
"Precisament l'últim tsunami que es va produir a l'Oceà Índic va causar la mort de 250.000 persones", afegeix Courteau qui precisa que un tsunami té sempre una causa geològica.
Malgrat que els terratrèmols poden tenir lloc a qualsevol punt del Planeta, Courteau reconeix que si es produeix aquest fenòmen al mar Mediterrani "sempre serà més feble i, per tant, el tsunami també". Segons aquest expert, però, hi pot haver excepcions en què la intensitat del sisme sigui més elevada de l'habitual. "Sicília i Grècia ja ho han viscut, per desgràcia", va assegurar.
Insta a la prevenció
Tal i com recull el mateix rotatiu, el senador Roland Courteau recomana a les autoritats reconèixer el risc i apostar per la prevenció.
El seu extens treball ha servit de base per crear una central d'avís al Mediterrani (CENALT) que es posarà en funcionament a partir de l'any vinent. El centre estarà ubicat al municipi francès de Bruyère-le-Chatel. En total s'invertiran 14 milions d'euros per posar-lo en marxa.
El CENALT estarà equipat amb diversos instruments per mesurar fenòmens naturals com ara les inundacions. Aquests s'ubicaran en diverses zones del mediterrani. Un dels objectius de la central serà instal·lar instruments d'avís com ara sirenes o taulers lluminosos per avisar a la població.
TSUNAMIS A ESPANYA
Espanya no és aliena al perill de les grans onades que poden generar els sismes submarins. De fet, dades de l'Institut Geogràfic Nacional acrediten que n'ha patit 24 des de l'any 218 abans de Crist.
L'última visita d'aquest fenòmen natural a Espanya es va produir el 27 de maig de 2003, quan un terratrèmol a la costa d'Algèria va generar un petit tsunami que va elevar el mar uns 2m a Maó i Palma de Mallorca i va provocar danys a nombroses embarcacions. Segons Emilio Carreño, director de la xarxa sísmica espanyola, dels 24 tsumanis que han afectat a Espanya en els últims 22 segles, només un ha assolit la categoria de desastrós, la que s'assigna a aquells amb més poder destructiu.
Va ser el l'1 de novembre de 1755, quan un terratrèmol de 8,5 graus en l'escala de Richter generat al sud-oest del cap de San Vicente (Portugal) va deixar en ruïnes Lisboa i va aixecar una onada de 15 metres d'altura que va matar 2.000 persones a la costa atlàntica andalusa, en especial a la ciutat de Cadiz. Encara avui dia, quan s'excava un quilòmetre terra endins per fer alguna construcció, surten restes marines de procedents del tsunami.
En principi, les edificacions modernes haurien de resistir l'embat d'una onada gegant, com va passar amb el tsunami d'Indonèsia, on els grans hotels van quedar en peu mentre les edificacions més humils van ser enrunades. En cas de tsunami el millor seria anar als pisos elevats.
Segons El Centre Internacional d'Informació sobre Tsunamis, els pisos més alts d'un edifici modern podrien servir de refugi "segur" per a aquelles persones que no tinguessin temps d'abandonar la costa.
La Xarxa Sísmica Nacional ha identificat dues zones d'Espanya especialment exposades a patir un tsunami: la costa del Mediterrani, a causa de l'activitat sísmica del mar d'Alborán i del nord d'Algèria, i la costa atlàntica andalusa, que pot patir les conseqüències de la falla existent al banc de Gorridge, on rar és el dia que no es produeix un terratrèmol de magnitud tres o quatre. Aquests escenaris indiquen que les costes de la Mediterrània probablement patiran tsunamis amb major freqüència, però de menor intensitat, fins i tot només perceptibles pels mareògrafs, mentre que les de l'Atlàntic corren el risc de ser afectades per menys sismes submarins, però més forts que els anteriors.
És d'esperar que un tsunami desastrós només podria passar a l'Atlàntic., el risc que es produeixi un fenòmen com aquest és real i no cal desestimar-lo. No obstant, pot ser que ni les nostres generacions ni les altres ho vegin, o tot el contrari.
Les ones dels tsunamis es poden propagar a velocitats de fins a 800 quilòmetres per hora, gairebé com un avió comercial, segons el centre internacional que els estudia, tot i que la seva rapidesa depèn de la profunditat de les aigües. A les aigües costaneres la seva velocitat es redueix, però al mateix temps l'altura de l'ona augmenta. En el cas de Les Balears, l'ona generada pel terratrèmol d'Algèria del 2003 va arribar a Maó en 40minuts.
Si un sisme submarí en el banc de Gorridge provoqués un tsumani, es calcula que les onades trigarien a arribar a Huelva de 45 a 50 minuts i uns deu minuts més a Cadis. S'ha de tenir en compte que des que es detecta el fenòmen, primer s'ha d'assegurar el que pot passar per no donar una falsa alarma i llavors transmetre la informació., entre una cosa i l'altre passen 30 minuts per molt ràpid que s'actuï, és a dir, que les autoritats disposarien com a molt de 30 minuts per prendre mesures.
La Xarxa Sísmica Nacional està revisant l'estat de tots els sistemes d'alerta sísmica, estudia posar a alta mar sensors de pressió que confirmin l'alerta d'onades gegants i està sospesant la possibilitat de crear algun organisme encarregat de vigilar aquesta amenaça natural.
GRANS TSUNAMIS HISTÒRICS AL MEDITERRANI
Mapa de les falles del volcà Etna (Sicília)
Segons wikipedia.org entre el 1650 aC i 1600 aC (la data exacta encara es debat) va haver-hi un tsunami engendrat per una gran explosió a l'arxipèlag volcànic de Santorini. L'explosió, d'origen volcànic, va ser precedida d'un fort terratrèmol i va destruir completament l'antiga ciutat de Thera. El subsegüent tsunami arribà a la costa nord de Creta, a 70 km, i en va destruir literalment la costa, on habitava l'antiga Civilització Minoica. Es creu que l'explosió del Santorini fou molt superior a la del Krakatoa.
Probablement, la dramàtica destrucció de la civilització Minoica fou la font de Plató pel mite de l'Atlàntida. També es creu que aquest tsunami podria haver estat la base dels episodis de grans inundacions descrites en diversos textos jueus, cristians o islàmics.
Un altre dels tsunamis més greus que ha afectat el Mediterrani és el que va afectar a Sicília i tot el Mediterrani Oriental al voltant del 6000 aC.
Per aquelles dates, el costat oriental de l'Etna es va esfondrar al mar provocant un tsunami tant potent que va devastar no només Sicília i la Itàlia Meridional, sinó tot el Mediterrani Oriental. Segons l'opinió dels investigadors això va ser, a més, el responsable de l'abandonament dels primers assentaments urbans sobre la costa de l'Orient Mitjà, entre elles la ciutat de Atlit-Yam, al nord d'Israel, les ruïnes de la qual estan submergides a centenars de metres de la costa. Segons les comprovacions de geofísics i vulcanòlegs, la catàstrofe de l'Etna de fa 8.000 anys podria repetir-se de nou (esperem que sigui en un futur llunyà), com assenyala el lent esllavissament cap al Mar Jònic de la paret est del volcà, per efecte de l'impuls de la Falla Pernicana.
Atlit-Yam és una localitat de la costa prop de l'actual ciutat de Haifa al nord de l'estat d'Israel, als peus del famós Mont Carme que va donar origen al culte de la homònima Verge en edat cristiana. A una distància entre els 200 i els 400 metres de la costa, a una profunditat d'una desena de metres sota el nivell del mar, els arqueòlegs subaquàtics israelians, coordinats per Ehud Galili, supervisor de les antiguitats israelianes, van descobrir a partir de l'any 1984 les restes d'un assentament humà que fa uns 8.000 anys havia de trobar-se a la superfície.
Prop de les ruïnes de les construccions de pedra edificades per l'home (els exemplars més antics constatats fins ara) els estudiosos han recuperat els estris de pedra i os, hams, restes d'espines de peix, i ossos d'animals tant salvatges com domèstics, com ovelles, cabres i porcs, a més de gossos. I naturalment moltes varietats de llavors vegetals, començant per cereals com blat, ordi que per descomptat havien de ser cultivats, juntament amb llenties, raïm, i lli. La troballa en aquell lloc de 65 esquelets enterrats regularment segons les costums funeràries, tant a sota de les restes dels habitatges (per exemple a la ciutat de Jericó, a més de Çatal Hüyük) com per fora, testimonia, a més de la presència d'una sofisticada cultura religiosa, també la consistència numèrica dels habitants en aquell assentament i de la seva relativa prosperitat.
Un element, però, va atreure l'atenció dels arqueòlegs. Les restes d'una gran quantitat de peix sense consumir dels habitants ben ordenats, potser com a provisió d'ús propi o potser també per a intercanvis comercials. Per això els arqueòlegs van treure la conclusió que el poble va ser abandonat de sobte i la població va fugir sense ni tan sols tenir temps d'emportar-se menjar. La conclusió més lògica fins fa uns anys semblava donar raó a la hipòtesi de Michael Baigent, ja que la pujada del nivell del mar probablement al voltant del 6500 aC, semblava el factor més probable de l'abandonament definitiu del poble, per part dels seus habitants, degut a l'inexorable avanç del mar.
La presència de les ruïnes submergides de Atlit-Yam sembla demostrar que havien d'existir molts assentaments urbans semblants al llarg de les costes (encara sense descobrir) que un cop amenaçats pel creixent nivell del mar van ser abandonats pels seus habitants, de manera més o menys precipitada. Llavors s'haurien refugiat a les zones internes i altes, per a posteriorment fundar o establir-se en centres com Jericó i Katala-Huyuk, portant els seus coneixements i les seves tradicions (com l'ús de sepultar els seus propis difunts sota el paviment de casa). El record del desastre provocat pel mar hagués quedat inesborrable en aquelles poblacions, com una por ancestral, i això podria explicar també algunes característiques arquitectòniques d'aquesta antiga ciutat, com les típiques cases amb l'entrada des de la teulada (potser construïdes per si succeís una imprevista irrupció de l'aigua).
El volcà Etna en erupció vist des de la EEI. Font:http://es.wikipedia.org/wiki/Etna
Però des de fa poc, exactament des de desembre del 2006, un estudi de l'Istituto Nazionale di Geofísica i Vulcanologia (INGV) de Pisa, ha fet que els arqueòlegs hagin donat més detalls sobre la reconstrucció d'aquells esdeveniments antics, arribant a conclusions encara més inquietants.
L'abandonament d'Atlit-Yam i altres assentaments semblants, va ser provocat pel mar, però no provocat principalment de l'efecte del desglaç, sinó per un succés encara més catastròfic, és a dir un enorme tsunami desencadenat per l'esfondrament d'una part de l'Etna en el que seria l'actual mar Jònic.
Actualment la vessant oriental de l'Etna està recorreguda per una profunda depressió coneguda com a Vall del Bove, una zona deshabitada i sense vegetació que més d'una vegada en la història de les erupcions va recollir els flux de lava fins a la seva fi, impedint així que arribés a la zona habitada de més avall. Fins a la primera meitat del segle dinou, quan la vulcanologia estava encara en un moment de desenvolupament, molts naturalistes europeus van debatre sobre l'origen d'aquesta conca, com l'alemany Leopold von Buch.
El científic sicilià Carlo Gemmellaro (1787-1866) va proporcionar en els mateixos anys l'explicació correcta, és a dir, que la Vall del Bove va ser generada per l'esfondrament d'un costat del con de l'Etna. Les restes materials d'aquest enorme col.lapse ara són visibles a la pendent del volcà, en un dipòsit de deixalles geològics denominat Chiancone, prop de l'actual localitat de Riposto, sobre la costa jònica.
Els estudis portats pel profesor Enzo Boschi, president de l'INGV, i dels geofísics Maria Teresa Pareschi i Massimiliano Favalli, van establir que la quantitat de material volcànic afectat per l'esfondrament va ser d'uns 35 quilòmetres cúbics, i això, al voltant de 6000 aC, va arribar a mar escampant-se sobre els fons fins a una distància de 20 quilòmetres de la costa, com ha estat comprovat per les anàlisis submarines. No obstant això, el més impactant va ser que la gran quantitat de material que es va trobar a la mar va provocar un mega-tsunami amb onades superiors als 40 metres, probablement el tsunami més gran que hagi passat mai durant la història humana. A través d'una simulació per ordinador, comparant-la amb l'estat actual dels sediments marins en el fons del Mediterrani, els investigadors de l'INGV de Pisa, reconstrueixen fins els mínims detalls, pas a pas, el moviment de la terrible muralla aquàtica. Pocs minuts després de la seva formació, les onades gegants es van abatre sobre les costes de la Sicília Oriental sense aconseguir passar al Mar Tirrè gràcies a l'obstacle de l'Estret de Messina. Després d'un quart d'hora, van començar a submergir tota la ribera jònica de Calàbria i de Pulla, per a posteriorment abatre's sobre Albània on van arribar al voltant d'una hora després de l'esfondrament de l'Etna. Les grans onades, que van anar directes cap a aquest país, van arribar a Grècia al cap d'un parell d'hores, una mica més reduïdes amb una alçada de 10-15 metres, però igualment devastadores. Després li va tocar a la costa nord-africana: Tuníssia, Líbia i Egipte van ser assolats, tres hores després, per les onades que anaven directes al sud, amb una alçada de 8-13 metres.
Finalment, tres o quatre hores després, el tsunami va arribar a la costa oriental de la Mediterrània, des de la ribera de la Turquia meridional fins a la ribera xipriota, siriana, libanesa i israelita, també agafant per sorpresa als habitants de Atlit-Yam. L'altura de les ones s'havia reduït una dècima part pel que fa a les provocades immediatament per l'Etna, adquirint així la dimensió i la intensitat, per fer una comparació, amb les del tsunami que es va abatre a Indonèsia a finals del 2004. Van ser prou devastadores, com per provocar víctimes i convèncer els terroritzats supervivents d'allunyar-se definitivament de la "ira del déu del mar" per a fundar ciutats noves i més segures en els altiplans de les regions internes.
Però l'equip d'investigadors de l'INGV de Pisa, analitzant els fons de la Mediterrània Oriental, va descobrir més detalls que podrien revelar-se com una cosa inquietant. Sota els sediments remoguts pel tsunami del 6000 aC hi ha més sediments que són fruit dels esfondraments anteriors de la paret oriental de l'Etna en èpoques encara més remotes. El fenòmen és visible en els fons del Golf de Sirte, al mar de Líbia, que per la particular conformació geogràfica "en forma de lent" amplifica l'acció pertorbadora de les ones gegants al fons del mar. Llavors aquests esdeveniments catastròfics podrien repetir-se amb regularitat al llarg de milers d'anys, i el nostre volcà es podria col.lapsar una altra vegada provocant en un futur un altre gegantí tsunami a les aigües del Mar Jònic.
Un senyal que ho presagia, segons els investigadors de l'Institut de Vulcanologia de Catània, seria provocat pel lent però progressiu lliscament (al voltant de 1-2,7 cm a l'any) de la Falla Pernicana, una fractura geològica que travessa el con de l'Etna al llarg del vessant nord-oriental, fins arribar a la costa prop de la localitat de Fiumefreddo (pròxima al ja esmentat Chiancone).
Segons les recerques i els mesuraments dels mateixos vulcanòlegs amb instruments geodèsics i els GPS, aquesta falla, sotmesa a les pressions del magma a l'interior, en els últims anys ha accelerat el desplaçament natural a través de la mar d'una part del costat oriental del volcà. En especial, durant l'erupció del novembre del 2002, on hi va haver més desplaçaments de 1-2 cm al dia, amb despreniments i obertura d'esquerdes sobre el terreny i en la calçada. El lliscament de la Falla Pernicana, a qui també es deuen els terratrèmols a la zona de Fiumefreddo el 2002, està afectat, entre altres coses, per la particular morfologia interna de l'Etna, composta, a més de materials volcànics, per antiquíssimes capes d'argila sobre les quals les dues vores que componen la falla llisquen amb un temps i intensitat diferent (més ràpid a la part que s'allarga cap a sota del Mar Jònic).
Informació extreta de: http://www.cataniacultura.com/
