La capa de gel de l'est antàrtic és molt més sensible als canvis climàtics del que s'estimava, segons un estudi científic, en el qual s'assegura que el nivell del mar podria elevar-se 20 metres cap a finals de segle si aquesta zona, l'antàrtic occidental i Groenlàndia, patissin un desglaç sever, tal com passà en el Pliocè.
Aquestes són dues de les conclusions d'un estudi internacional que ha publicat la revista Nature Geoscience, liderada per investigadors de l'Imperial College de Londres i amb participació espanyola.
En el Pliocè, període geològic comprès entre fa 5,33 milions d'anys i 2,58 milions d'anys, la Terra va experimentar un augment global de temperatura que va arribar a ser entre 2 i 3 graus centígrads superior a l'actual i similar a la prevista per a finals del segle XXI.
La concentració de CO2 atmosfèric, per la seva banda, era igual a la d'avui dia.
Tots dos factors van propiciar la fusió de part del gel planetari, provocant un augment del nivell del mar de 20 metres, segons ens recorda el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), com a signant de la investigació.
Fins ara, era sabut que el mar es va elevar 10 metres a causa del desglaç de Groenlàndia i l'oest antàrtic però, segons l'article, no es tenia constància del fet que el gel de l'est antàrtic havia afegit 10 metres més a la crescuda del nivell del mar.
La capa de gel de l'est antàrtic, amb una superfície equivalent a la d'Austràlia, es va formar fa 34 milions d'anys i se la considerava en estat estable des de fa 14 milions d'anys.
Aquesta és una de les principals conclusions d'aquest treball, segons Jiménez Espejo, però n'hi ha d'altres.
Segons aquest article, atesa la similitud entre les variables de CO2 atmosfèric i temperatura del Pliocè i l'època actual, les conseqüències si hi hagués un desglaç continental (Groenlàndia i est i oest antàrtic) podrien ser les mateixes al final d'aquest segle.
Carlota Escutia, de l'Institut Andalús de Ciències de la Terra, ha opinat que és "molt important entendre quines poden ser les possibles conseqüències" tenint en compte la similitud de dades.
Els investigadors han arribat a aquestes conclusions gràcies a l'anàlisi de mostres de fang marí pliocènic procedent de l'antàrtic oriental.
Aquestes mostres es van obtenir a més de tres quilòmetres sota el nivell de la costa antàrtica, durant la campanya del 2010 del Programa Internacional de Perforació de l'Oceà, co-liderada pel CSIC.
Segons ha explicat Jiménez, entre el fang també hi ha roques que van ser arrossegades per les glaceres i els icebergs.
Els investigadors, a través de la seva anàlisi, han trobat el lloc de provinença d'aquestes roques i a partir d'aquí han estat capaços de reconstruir l'extensió de les glaceres al llarg del temps.
L'equip espanyol, segons Jiménez, s'ha encarregat de fer diferents anàlisis sedimentològics, mineralògics i geoquímics que han permès reconstruir les condicions paleoambientals durant el Pliocè.
L'anàlisi ha revelat que aquesta massa gelada que es considerava estable, en realitat actualment pateix importants desglaços parcials.
Font: EFE