L'estiu astronòmic entrarà de forma oficial avui diumenge les 18h 38m. Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.
L'inici de les estacions es produeix quan la Terra es troba en unes determinades posicions mentre dóna voltes al voltant del Sol. En el cas de l'estiu, aquesta posició esdevé en el punt de l'eclíptica on el Sol arriba a la seva posició més boreal. Llavors el Sol arriba a la seva màxima declinació nord (+ 23º 27 ') i durant diversos dies la seva alçada màxima al migdia no canvia; aquesta circumstància també s'anomena solstici d'estiu. En aquest instant a l'hemisferi sud s'inicia l'hivern.
El dia del solstici d'estiu correspon al dia més llarg de l'any. Al voltant d'aquesta data es troben el dia on el Sol surt més aviat i aquell on es pon més tard. Un fet circumstancial no relacionat amb les estacions es dóna també en aquesta època: el dia de l'afeli, és a dir, el dia en què el Sol i la Terra estan més allunyats entre si al llarg de l'any. Aquest major allunyament respecte el Sol és el culpable que la Terra es mogui més lentament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'estiu (segons la coneguda com a segona llei de Kepler) i, per tant, la durada d'aquesta estació és més gran que les altres.
Si anomenem col.loquialment durada del dia al temps que transcorre entre la sortida i la posta del Sol en un lloc donat, avui diumenge 21 de juny serà el dia de més durada.
Cal destacar que hi ha gairebé sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc, sent nul·la a l'equador i extrema (24 hores) per sobre del cercle polar àrtic. És precisament per sobre del cercle polar boreal on alguns dies de l'any (al voltant del 21 de juny) es dóna el fenomen del sol de mitjanit, en què el Sol és visible per sobre de l'horitzó durant les 24 hores del dia. (A l'Antàrtida això passa al voltant del 21 de desembre.)
En aquestes dates te lloc el màxim allunyament anual (afeli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió, el màxim allunyament es donarà el pròxim dia 6 de juliol, sent la distància d'una mica més de 152 milions de km, uns 5 milions de km més que a principis de gener, quan la distància al Sol arriba al seu mínim anual.
Al llarg de l'estiu hi haurà un eclipsi parcial de Sol que no serà visible a les nostres contrades. Succeirà el dia 13 de setembre i serà visible a l'Antàrtida i l'Àfrica meridional.
La primera lluna plena de l'estiu tindrà lloc el 2 de juliol, donant-se les següents 29 o 30 dies després. En aquest estiu es donaran dues llunes plenes més: el 31 de juliol i el 29 d'agost.
Pel que fa a la visibilitat dels planetes, Venus es veurà molt brillant al principi de l'estiu, després de la posta de Sol, no obstant, acabarà l'estació sent visible abans de l'alba.
Mart començarà a veure's abans de l'alba a finals de juliol. Júpiter es veurà inicialment després de la posta de Sol, però a primers de setembre passarà a veure's abans de l'alba. Saturn es veurà després de la posta de Sol durant tot l'estiu.
Si no es disposa de cap telescopi, es poden observar les pluges de meteors que es produeixen ocasionalment. Les dues més intenses durant l'estiu són les delta Aquàrides. El seu màxim ritme es dóna al voltant del 30 de juliol, i la més famosa de l'estiu, la de Les Perseides, tindrà el seu màxim al voltant del 12 d'agost.
Pel que fa a les agrupacions fictícies d'estrelles conegudes com a constel·lacions, al voltant de l'estrella Polar es veuran al llarg de la nit Cassiopea, Cefeu, el Cigne, el Drac i les dues Ósses. D'est a sud i a l'oest es veuran Pegaso, l'Àguila, la Corona Boreal i la Cabellera de Berenice. A prop de l'horitzó es veuran al llarg de la nit algunes de les constel·lacions zodiacals, de la Verge a Aquari, aquesta última ja prop de l'alba. Entre les estrelles més brillants visibles en aquesta època destaquen les que constitueixen el "triangle de l'estiu": Altair (a l'Àguila), Deneb (al Cigne) i Vega (a la Lira).
