"Quel pomerigio maledetto" és el títol d'un film italià de 85 minuts de duració realitzat a l'any 1977.
El seu director fou Mario Siciliano i el guió va ser escrit pel mateix Mario Siciliano i Santiago Moncada.
La banda sonora és de Stelvio Cipriani i la fotografia d'Alejandro Ulloa.
Els actors protagonistes són Lee Van Cleef, Carmen Cervera (actual baronessa Thyssen), John Ireland, Alberto Dell'Acqua, Karin Well, Fernando Sancho, Aldo Bufi Landi, Diana Polakov, Paolo de Manincor, Fabián López Tapia, Jean-Pierre Clarain.
El film ens narra la història d'un assassí professional anomenat Henry Chapman que coincideix a Espanya amb Krista, la seva exdona. Arriba amb la missió de matar un enemic.
Tot i que també veurem imatges de Sant Feliu de Guíxols, a partir del minut 36'15'' apareixen vàries escenes gravades al voltant de l'antiga platja de la Catifa (Palamós), la zona de la Plaça de Sant Pere i també apareix el mític local Portobello.
Avui dissabte es produirà un esdeveniment astròmic que succeix cada any, el qual consisteix amb la major aproximació anual de la Lluna a la Terra, situació anomenada perigeu. No obstant, aquest any l'esdeveniment es veurà acompanyat per la coincidència amb la Lluna plena, fet que li donarà especial rellevància. Cal destacar que, a efectes pràctics, no notarem gran diferència amb qualsevol altre Lluna que hi pugui haver la resta de l'any, tan sols la veurem una mica més brillant que de costum. En dades, el seu tamany, segons la perspectiva, serà un 14% superior a qualsevol altre Lluna plena que tinguem aquest any i també serà un 30% més brillant que la resta de llunes plenes del 2012. La distància entre la Terra i la Lluna serà de 357.000 km quan la mitjana és de 384.000 km.
En relació a les marees, els seus efectes només es notaran als grans oceans, els quals es veuen afectats de manera quotidiana per aquest fenomen. Es calcula que les marees en aquests indrets poden ser uns 15cm més grans que l'habitual. Al Mediterrani els seus afectes seran imperceptibles.
Aquests màxim acostament de la Lluna a la Terra és degut al fet que l'òrbita de la Lluna no és perfectament circular. Degut a això, en certs moments de l'any aquesta s'acosta o s'allunya més. La diferència entre els dos moments és aproximadament d'un 3% de la distància. I si avui la lluna estarà més a prop, el cas contrari tindrà lloc el 28 de novembre del 2012, moment en què la lluna plena coincidirà amb l'apogeu o punt més allunyat de la seva òrbita al voltant de la Terra.
Com que les capes d'aire que envolten la Terra actuen en forma de lent, les hores més bones per veure el fenomen són a la sortida o a la posta de la Lluna, ja que en aquells moments els rajos de llum atravessen l'atmosfera terrestre de manera més inclinada i, per tant, amb més recorregut que quan la Lluna està a sobre nostre nostre.
Avui dissabte la Lluna sortirà a les 19:24 i es pondrà a les 04:50 de la matinada del diumenge.
Res a veure, però, amb la Lluna que apareix en aquesta seqüència històrica ...
La gruta de Neptú és un dels indrets més emblemàtics que podem veure ben a prop de la ciutat de l'Alguer (Sardenya) i és un dels llocs més singulars de l'illa de Sardenya. Situada en un extrem del Golf de Porto Conte-Capo Caccia, la gruta de Neptú és una cavitat formada a l'interior de l'alt penyassegat calcari de Capo Caccia i està formada per la dissolució de roques del període Cretàcic, amb una antiguitat d'entre 135 i 65 milions d'anys.
Alts penyassegats calcaris a l'indret on hi ha la cova.
El seu nom evoca el mite de Neptú, divinitat romana associada als mars i als terratrèmols. Neptú era el fill gran de Saturn, germà de Júpiter i Urà. A la mitologia grega se'l coneix com a Posidó i tots els habitants de les aigües havien d'obeir-lo.
Quan Júpiter el va alliberar, Neptú va triar el mar com la seva llar i creà un regne a les seves profunditats. Inseparable dels seus cavalls blancs, Neptú solia aparèixer cavalcant sobre les aigües. Per tot això, el símbol del déu és un cavall. A part dels seus cavalls, també solia muntar sobre dofins. Tot i que Neptú no tenia grans vestimentes, el seu aspecte físic imposava molt.
Aquest déu era molt perillós i inestable, ja que amb les seves emocions canviants podia provocar des de terribles tempestes fins a onades tranquil·les, motiu pel qual tothom el respectava i ningú s'atrevia a provocar-lo.
Era el déu que sostenia la Terra, perquè l'oceà envoltava el planeta i era evident que Neptú aguantava el planeta des dels mars, suportant el seu pes. Neptú havia donat forma a les costes, arrancant trossos de muntanyes per a formar els penya-segats o havia passat la mà pel litoral per a crear les platges. Per aquest motiu, al seu costat hi havien des de sirenes traidores, nereides, belles oceànides, fins als poderosos tritons. Neptú era el senyor de les nimfes, ondines i nàiades dels llacs, dels rius, de les fonts., totes elles eren part de la seva cort i li devien obediència.
Originalment, Neptú era el déu romà dels núvols i de la pluja, i així es va mantenir fins a l'any 399 a.C, quan es va decidir la importació del culte de Posidó des de les colònies gregues de Sicília., llavors la seva divinitat passà a abarcar totes les aigües, tant les de terra ferma com les dels mars.
Orgue i el seu reflex a l'aigua del llac.
La gruta de Neptú, situada a uns 24 km de l'Alguer, es caracteritza per unes espectaculars formacions càrstiques, compostes per milers d'estalactites, estalagmites, columnes, veles, etç...La cova va ser descoberta per un pescador local al segle XVIII.
L'Escala del Cabirol.
Per arribar-hi s'hi pot anar de dues maneres. En cotxe tardarem uns 45 minuts si sortim de l'Alguer. El recorregut ens portarà per un camí que serpenteja al voltant del cap Caccia i acaba just a sota de la pujada que va al far, en un petit aparcament. Allí hi trobarem la coneguda Escala del Cabirol, amb 654 esglaons que ens portaran fins a la gruta. L'Escala del Cabirol va ser tallada en forma de ziga-zaga a la paret del penya-segat a l'any 1954.
L'entrada a la gruta des del vaixell.
L'altra opció és amb un vaixell que surt des del port de l'Alguer. Aquesta opció es recomana especialment si voleu veure la costa i si us voleu estalviar els 654 esglaons, els quals representen un camí difícil, especialment en la tornada.
A l'interior de la gruta s'ens apareixen nombroses sales, les més importants són El Llac Lamarmora, llac d'aigua salada subterrània situat al mateix nivell del mar, amb una profunditat d'uns 9 m, una amplada màxima de 25 m i una longitud de 100 m., en el seu centre hi ha una columna d'estalagmites anomenada "la pica d'aigua beneïda", ja que la part superior té aigua dolça. A la part inferior del llac també hi trobem un grup d'estalagmites anomenat "l'arbre de Nadal". El Saló de les Ruïnes, s'anomena així a causa de l'expoli que patiren algunes de les seves formacions durant el segle XIX. El Saló del Palau, aquest lloc conté columnes d'uns 9 m i entre estalactites i estalagmites es calcula que n'hi han 18 milions. El Saló dels Òrgans o Saló d'Smith, rep el nom d'un capità anglès que explorà la cova al segle XIX. En el seu centre apareix una alta columna anomenada "El Gran Orgue". La Tribuna de la Música és un balcó que s'obre a la sala del palau i al llac.
Espectaculars columnes amb forma d'orgue.
La longitud total de la cova s'estima que arriba als 4 km, però només es poden visitar uns pocs centenars de metres. Antigament la cova va ser habitada per la foca monjo, fins que va ser exterminada per la mà de l'home.
A l'any 1978 s'hi va filmar la pel·lícula "La Isla de los Hombres Peces", dirigida per Sergio Martino i protagonitzada per Barbara Bach. La cova es va ambientar en el segle XIX durant dos mesos i s'hi va construir un petit vaixell, emulant els ambients de les històries de Jules Verne. La pel·lícula va ser estrenada a Itàlia el 1979 i distribuïda a tot el món.
Tot seguit podreu veure un vídeo amb més fotos., totes elles ambientades amb música d'orgue, ja que aquest instrument sembla estar inspirat en les curioses formacions que trobem a la cova.
El Cerro Paranal nevat. Fotografia realitzada per Yuri Beletsky (ESO).
La fotografia de l'APOD del dijous passat, ens mostra el bonic retrat d'una albada al desert d'Atacama, amb la muntanya del Cerro Paranal (2635 msnm) nevat i el cel estrellat. Es tracta d'un altre exemple de les nevades que hi han hagut últimament en el desert més àrid del món.
Tal com us vaig comentar en un anterior article, el cel nítid que hi podem trobar tot l'any, és una de les raons que han facilitat la instal.lació de nombrosos observatoris astronòmics. En el Cerro Paranal hi trobem la llar del "Very Large Telescope" de l'Observatori Europeu del Sud.
Tenint en compte el gran nombre de satèl.lits artificials que orbiten al voltant de la Terra, en aquesta fotografia podem veure un satèl.lit brillant a la part superior esquerra. Per veure-ho millor podeu ampliar la imatge clicant al damunt.
A la part inferior dreta, apareix un altre element amb una llarga estela lluminosa., es tracta d'un meteor o estrella fugaç, associat amb la pluja de meteors dels Persèids o Llàgrimes de Sant Llorenç., el màxim anual d'aquesta pluja tingué lloc el passat divendres 12 d'agost. De fet, però, l'aspecte més extrany de la imatge és la neu.
Fotografia de l'Observatori Europeu del Sud.
La imatge futurista però ben real, que podem veure a sobre, és la bateria de telescopis de l'Observatori Europeu del Sud o Observatori del Paranal. Es tracta d'un important observatori astronòmic òptic, utilizat per una associació de 16 països, i es troba situat a la comuna de Taltal, a 130 km al sud d'Antofagasta i a 12 km de la costa, a Xile.
Història
El 16 gener del 1988, el govern de Xile va donar 72.500 hectàrees a "l'European Southern Observatory", per a la construcció de l'observatori astronòmic, la inversió va rondar els 1.100.000.000 milions de dòlars.
El 21 de febrer del 1995, la Cort Suprema xilena, va dictaminar l'aturada dels treballs, resolució que no va tenir efecte, ja que la Cancelleria va donar immunitat de jurisdicció al projecte.
El 4 de desembre del 1996, va ser inaugurat de manera simbòlica pel llavors president Eduardo Frei Ruiz-Tagle i el Rei de Suècia Carles XVI Gustau.
El 28 de maig del 1998, l'ESO va lliurar les primeres imatges captades per l'observatori. Aquestes van correspondre a l'estrella Eta Carinae i van ser captades pel telescopi Antú.
El primer telescopi que entrà en funcionament va ser l'Antú (Sol), el maig del 1998. L'abril del 2000 es va inaugurar el Küyén (Lluna), i el 2001 s'inauguraren el Yepún (Venus) i el Melipal (Creu del Sud), el juny i l'agost respectivament. Aquests noms provenen del maputxe (llengua nadiua de la zona).
Residència.
Un indret de pel.lícula
La residència utilitzada pels treballadors del complex, va ser una de les localitzacions pel rodatge de la pel.lícula de James Bond "Quantum of Solace" el 2008.
Perfectament integrada en el paisatge marcià del Paranal, no és d'extranyar que la residència fos utilitzada com a amagatall per Dominic Greene, el dolent de la pel.lícula.
Les excel.lents condicions astronòmiques del Paranal tenen un preu. En aquest ambient desèrtic, no hi ha pràcticament res que pugui crèixer a l'exterior, ja que la humitat és inferior al 10%, hi han intensos raigs ultraviolats del Sol i la gran altitud provoca que a la gent li falta l'aire.
Per fer possible que les persones que viuen i treballen aquí, poguessin escapar per uns moments d'aquestes condicions extremes, es creà aquest hotel o residència, al campament base. Un cop acabades les llargues jornades de treball a les instal.lacions de l'observatori i a la muntanya, a l'hotel s'hi pot respirar aire humit i relaxar-se, a l'abric de les dures condicions de l'exterior.
Aquesta construcció rebé varis premis d'arquitectura i va ser creada pels arquitectes alemanys Auer + Weber + Assoziier., el seu interior va ser dissenyat i decorat per l'arquitecta xilena Paula Gutiérrez Erlandsen, marquesa de la Pica.
La seva arquitectura està formada per un subterrani en forma de L, amb una cúpula de 35 metres que cobreix un jardí interior., l'ús de materials i colors naturals, permet una perfecta integració en el paisatge d'Atacama. En total ocupa uns 10.000 metres quadrats.
Composició i disseny
L'Observatori del Paranal està format pel "Very Large Telescope" (VLT), l'instrument óptic és avançat del món, el qual té quatre telescopis de 8,2 m de diàmetre. Aquests quatre telescopis principals, poden combinar la seva llum per utilitzar un cinquè instrument, el "Very Large Telescope Interferometer" (VLTI).
A més, posseeix quatre telescopis auxiliars "Auxiliary Telescope" (AT) d'1,8 m, que poden afegir-se al VLTI en cas que els telescopis principals s'estiguin utilitzant en altres projectes. També es disposa d'un "Survey Telescope" (VST) de 2,5 m i el "Visible & Infrared Survey Telescope for Astronomy" (VISTA) de 4 m, amb amplis camps de visió per examinar àrees extenses del cel de manera uniforme. Aquests dos últims van entrar en funcionament a finals del 2009.
Més avall teniu un vídeo en format "time lapse", realitzat a l'Observatori del Paranal, on podeu veure els aparells en funcionament i la Via làctia. Fixeu-vos amb el feix de llum que surt del telescopi. Això permet als astrònoms corregir l'efecte borrós causat per l'atmosfera de la Terra, independentment de la lluentor i la ubicació de l'objecte observat.
Els astrònoms utilitzen l'Òptica Adaptativa. No obstant això, aquesta tècnica requereix una estrella de referència, relativament brillant, situada prop de l'objecte observat, la qual cosa limita aquests tipus d'observacions. Per tal de superar aquest obstacle, els científics que treballen al Paranal compten amb aquest poderós làser que crea l'estrella artificial, on i quan es necessita. El feix de llum que emet l'Estrella Guia Làser del VLT, aprofita la capa d'àtoms de sodi present a l'atmosfera de la Terra, a una alçada de 90 quilòmetres, generant una longitud d'ona ben definida., quan el làser fa brillar aquesta capa es crea una estrella artificial.
Tot i que aquesta estrella és unes 20 vegades més tènue que l'estrella més feble que es pot veure a simple vista, és prou brillant perquè l'òptica adaptativa pugui mesurar i corregir l'efecte borrós de l'atmosfera:
Per més informació sobre aquest làser accediu al següent enllaç
Per més informació sobre l'Observatori del Paranal accediu al següent enllaç
Les fortes inundacions que s'estan produint a la zona del mig oest americà degut al desbordament de molts rius, entre ells el Mississipi i els seus afluents, m'ha fet recordar una pel.lícula que vaig veure fa molts anys i que valdria la pena tornar a visionar, us la recomano.
Es tracta de la pel.lícula "The River" estrenada als EUA a l'any 1984 i que arribà a les nostre pantalles l'1 d'abril del 1985 sota el nom "Cuando el rio crece".
Aquest film americà ens explica la lluita d'una família d'agricultors, Tom Garvey (Mel Gibson), la seva dona Mae (Sissy Spacek) i els seus dos fills, contra un riu que es vol desbordar i que es troba a la vora de les seves terres, on hi tenen plantades les seves collites. Aquest film és una mostra del coratge i la determinació amb que afronten el cúmul de desgràcies amb les que han de lluitar, ja que a les dificultats inherents a l'època en què està ambientada, cal sumar-hi les males maniobres de Joe Wade (Scott Glenn), un adinerat cacic que va tenir una antiga relació amb Mae i que tracta de comprar les seves terres per construir una presa.
Les escenes de la pel.lícula són magnífiques i trasmeten el poder de les aigües desfermades, amb estones d'una pluja incessant. Va ser dirigida pel bon director Mark Rydell que entre altres films va dirigir "En l'estany daurat" i la magnífica pel.lícula de culte, que cap aficionat a la música en general pot deixar de veure, anomenada "La Rosa", entre altres.
Mel Gibson exerceix un gran paper d'home honest, tenaç, coratjós i lluitador. És un pagès que no està disposat a cedir davant del cacic., la seva determinació el fa tirar endavant amb brillantor i amb un extraordinari treball d'actor, acompanyant la funció dignament realitzada de Sissy Spacek i Scott Glenn.
Com a curiositat, cal dir que totes les escenes de la inundació i pràcticament la totalitat del film, van ser rodades en una vasta extensió de terra a la vora del riu Tennessee, a l'estat del mateix nom i van aprofitar l'aigua que es deixava anar, de manera contolada, des d'una presa que estava en reparació. Les terres van ser llogades per la Universal i comptaven amb la col.laboració del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit. La banda sonora realitzada pel compositor John Williams és magnífica.
"La filla de Ryan" és el títol d'un film realitzat l'any 1970 i dirigit pel magnífic director David Lean.
En aquest film hi podem trobar una relació molt estreta amb la meteorologia, ja que es va esperar l'arribada d'un gran temporal de mar, acompanyat per ones de 10 m. d'alçada i vents huracanats, per realitzar-lo. Aquest fet provocà que no fos necessari l'utilització de cap efecte especial per recrear un temporal.
Les escenes es van rodar a la bonica costa d'Irlanda, concretament a la península de Dingle, lloc on s'hi troba la Platja d'Inch, punt neuràlgic del rodatge.
Les extremes condicions del rodatge provocaren alguns petits incidents en forma de ferides i contusions, deguts a algun cop de mar que va estar a punt d'arrossegar més d'un actor mar endins, posant la seva vida en greu perill.
La Platja d'Inch, lloc de la filmació d'algunes de les escenes més espectaculars:
Aquest film melodramàtic va guanyar dos òscars, un al millor actor de repartiment per John Mills i un altre a la millor fotografia. També va tenir dos nominacions a la millor actriu principal i al millor só.
L'argument principal tracta sobre una relació amorosa entre Rosy Ryan (Sarah Miles) filla del taberner d'una petita població irlandesa i un professor (Robert Mitchum), la qual es veu alterada amb l'arribada d'un militar anglés (Cristopher Jones) amb ferides de guerra. Tot això succeeix a l'Irlanda ocupada pels anglesos durant la primera guerra mundial, on la ressistència irlandesa aprofita qualsevol ocasió per atacar l'enemic invasor.
Tot seguit veureu un video de les escenes més memorables i espectaculars del temporal de mar, amb la gent de tot el poble recuperant un carregament d'armes i explosius:
Imatge d'un cartell promocional de la pel-lícula "El Mag d'Oz".
"El mag d'Oz" és un film amb clares referències meteorològiques, només cal observar el cartell que obre aquest article i veureu uns grans cúmuls a darrera els personatges principals.
Aquest film musical realitzat a l'any 1939, per la Metro Goldwyn Mayer, va començar amb la intenció de ser una pel-lícula infantil, però ha acabat sent una pel.lícula de culte i molt apreciada pels grans crítics del setè art.
L'actriu principal va ser la genial Judy Garland, juntament amb els actors Frank Morgan, Ray Bolger, Jack Haley, Bert Lahr, Billie Burke i Margaret Hamilton.
El film narra una història fantàstica basada en la novel.la "El Meravellós Mag d'Oz" escrita per L. Frank Braum l'any 1900.
L'argument principal és el d'una noia de Kansas que es veu capturada pel pas d'un tornado per sobre la seva casa, aquest tornado la transporta a un món màgic anomenat Oz, plé de bruixes bones i dolentes, un espantaocells que parla, un lleó covard, un home de llauna i altres éssers extraordinaris.
La novel-la tingué un gran éxit després de la seva publicació, tant és així que ha estat una de les novel-les més publicades de tota la història i traduïda en nombrosos idiomes, fins al punt de convertir-se en un mite de la literatura americana, a més , també es van escriure tretze llibres més basats en la novel-la original.
Per obtenir més informació sobre la pel.lícula entreu al següent enllaç
Al següent vídeo, podreu veure un dels moments més cèlebres de la pel.lícula, es tracta de l'apropament i els pas d'un tornado per sobre la granja on viu la protagonista, aquest tornado provoca que els habitants s'amaguin en un refugi de tornados, la protagonista però no hi pot entrar i es veu obligada a refugiar-se a dins la casa, moment en el qual, rep un cop al cap d'una finestra arrencada pel vent i és transportada junt amb la casa, cap a la terra d'Oz.
Com veureu, els efectes especials estan molt ben fets tot i tractar-se d'un film de l'any 1939:
Aquest altre vídeo, ens mostra una joveníssima Judy Garland fent una interpretació antològica i meteorològica, ja que la cançó que canta a part de ser molt popular, té clares connotacions meteorològiques ja que parla de l'arc de Sant Martí:
