Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dijous, 18 d’agost de 2011

Fonoll marí (Crithmum maritimum)


Una mata de fonoll marí amb el mar en segon pla.


Al llarg de l'estiu, si ens acostem a les zones rocalloses del nostre litoral, podem gaudir de la bonica floració del fonoll marí (Crithmum maritimum). Aquest any, les plantes de fonoll marí han crescut molt i la floració és molt abundant, ajudada per les pluges que van caure durant el mes de juliol.

Aquesta planta comestible, típica dels ambients litorals amb abundants roques, és l'única espècie del gènere Crithmum. La seva distribució està centrada a la zona meridional d'Europa, especialment la costa del mar Mediterrani, on creix en estat silvestre. És una herba perenne.



Peu de fonoll marí creixent en el pobre substrat rocós.


El nom "Crithmum" és d'orígen grec i prové de "krithe" que significa ordi, al.ludint a una certa semblança amb les llavors d'ordi. L'epítet "maritimum" fa referència al fet que aquesta espècie creix a prop del mar.

El seu nom en anglès "Samphire" deriva del nom francès "Herba de Sant Pere", perquè les seves arrels s'introdueixen d'una manera molt profunda a les esquerdes de les roques. D'aquí, l'Herba de Sant Pere va evolucionar des de Sampetre, a Sampi, i fins a Samphire.

Ja els grecs i romans la van utilitzar com a aliment cru en amanides, i cuita com a verdura pels guisats. Al segle I dC, Plini el Vell va escriure que Teseu va menjar aquesta planta abans d'enfrontar-se al Minotaure.

Shakespeare es refereix a ella en el seu llibre "El rei Lear", degut a la perillositat que pot comportar recollir-la dels penya-segats.



Detall de la flor.


El fonoll marí apareix entre les escletxes de les roques a partir d'una soca gruixuda, més o menys ramificada. Cadascuna de les branques de la soca queda d'esfullada a la part inferior, però encara manté algunes restes amb les fulles d'altres anys, i es perllonga cap amunt en una tija vermella, gruixuda, amb aparença d'herba, glauca i finalment estriada i tortuosa.

Les fulles també són glauques, gruixudes, robustes i amb el llim divit tres vegades.



Detall de les fulles.


La tija i les branques són rematades per umbel.les, constituïdes per un nombre de radis que varien entre deu o vint; els radis són curts i gruixuts, envoltats d'un involucre de sis o més bràctees persistents. Les flors són blanques o de color groc verdós.

El fruit és ovoide, d'uns 4 o 6 mm de longitud, d'estries longitudinals molt agudes, amb parets gruixudes i esponjoses, el fruit és molt lleuger.
Aquesta planta té molta ramificació, d'1 a 2 pams d'altura, les seves fulles tenen un gust fort, que recorda a l'api, amb tons salats. En algunes zones també s'ha associat pel seu gust a espàrrec, arribant a anomenar-se a Anglaterra com a "Espàrrec del Pobre".
Floreix a l'estiu i els seus fruits maduren a la tardor.



Una flor seca de la temporada anterior.


L'essència d'aquesta planta varia segons l'època de collita. Està integrada per dilapiol, és a dir, benzol demetoximetilenodioxialític, i un 30% de critmè que pel que sembla, és idèntic a l'alpha-terpimè. La planta posseeix la major quantitat d'essència durant la primera quinzena d'agost, quan adopta un color groc o groc-vermellós i despren una olor intensa. El fonoll marí és ric en iode, oligoelements, sals minerals, beta-carotè, proteïnes, aminoàcid i vitamina C.



Un peu de fonoll marí.


El fonoll marí és una planta antiescorbútica, que els navegants d'altres temps portaven en les seves llargues travessies. Les seves fulles es guardaven amb sal i vinagre. Empleades així, obren la gana i faciliten la digestió, també serveixen com a diürètiques. Antigament, eren consumides pels mariners malalts d'escorbut a l'arribar en terra, després de llargs viatges. Se li associen propietats antiescorbútiques, depuratives (acció sobre el fetge), digestives, diürètiques, estimulants, a més, sembla ser que actua sobre les glàndules endocrines i sobre les tiroides.



Un peu de fonoll marí.


Dioscòrides en el llibre II diu: "El Crithmo, o, segons l'anomenen alguns, crithamo, és una mata baixa, per tot arreu molt poblada de fulles, i quasi de l'alçada d'un colze. Neix comunament en llocs marítims i pedregosos. Té les fulles molt gruixudes i blanquinoses, com les de les verdolagues, però més gruixudes i un mica més llargues, les quals són salades. Produeix flors blanques, la flor és com aquella del romaní, tendre, olorosa i rodona, la qual es dilata en assecar-se i té dins seu la llavor, a manera de gra de blat. Les seves arrels són tres o quatre, de suau i alegre olor, cadascuna d'elles del gruix d'un dit. Les arrels, la llavor i les fulles, cuites amb vi i begudes, són útils per la retenció de l'orina i la icterícia, i provoquen la menstruació. Es menja cru i cuit i es conserva també en salmorra. "

Les seves fulles tendres són consumides en amanides o en conserva, al llarg de tota la Mediterrània. A la costa catalana, també es posen quan es fan olives, a més de la farigola, la sajolida, l'orenga, etç. Amb major freqüència, es posa quan es salen anxoves, per a l'ús casolà, aleshores la salmorra es cobreix amb unes fulles d'aquesta planta, que infereix la seva olor particular.
El seu oli essencial és utilitzat en alguns perfums.

Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Apials
Família: Apiaceae / Umbel.líferes
Subfamília: Apioideae
Tribu: Pimpinella clade
Gènere: Crithmum
Espècie: C. maritimum



Carpobrotus i fonoll marí.


Tot i que en alguns llocs es troba amb molta abundància, en altres corre el risc de ser desplaçat per algunes plantes invasives com els carpobrotus. Seria convenient eliminar els carpobrotus de tots els indrets litorals on creix sense control.

A la fotografia superior, realitzada al camí de ronda de la Pedrera, en trobem un exemple, amb carpobrotus que s'han estés a partir d'uns jardins particulars i dels talussos que s'han cobert amb aquesta planta invasora.


Fotografies realitzades per tempspalamos i informació complementària extreta de: