Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimecres, 10 d’agost de 2011

Viatge a La Palma: Parc Nacional de la Caldera de Taburiente 3a part


Imatge del sender que condueix al cim del Pico Bejenado (1854 msnm).


Desprès de fer un breu repàs a la climatologia de la Caldera de Taburiente, avui ens centrarem en l'ascensió al Pico Bejenado.

Com podeu comprobar a la imatge de l'encapçalament, les restes de la nevada s'anaven fent més abundants a mesura que anavem pujant de cota. Per arribar a aquest cim, on ja avanço que la boira no ens deixà veure gaire més enllà, cal seguir un sender perfectament fressat, o també podem seguir els nombrosos alemanys que van apareixent, com en una lenta processó fantasmagòrica que desafia la boira...



La boira potser no ens deixarà veure el paisatge...però dóna un toc misteriós al recorregut.


Com bé indiquen les guíes del Parc Nacional, la boira és un fenomen força freqüent i ho podem comprobar de primera mà.

Aquestes boires, formades pels vents alisis, proporcionen una gran humitat ambiental que es tradueix en l'aparició de nombrosos líquens, coneguts popularment com a "barbes", els quals pengen de les branques dels pins canaris, tot indicant-nos la puresa de l'aire.



Líquens del gènere Usnea. Segurament es tracta d'Usnea articulata.



Primer pla dels líquens.



Més líquens cobrint àmplies porcions de les branques.



En alguns indrets de les vores del camí hi havien bones acumulacions de neu degut al vent.


Enmig de les clapes de neu, ens apareix un testimoni de l'activitat volcànica d'aquest indret., es tracta d'una bomba volcànica força gran, on s'aprecien les capes que la formen, com si fos una ceba.



Bomba volcànica esferoidal.



Cim del Pico Bejenado.


Arribats al cim, la boira és molt espessa i nosaltres, juntament amb els alemanys que s'hi congreguen, no podem veure la Caldera de Taburiente i bona part de l'illa en 360ºc...una vegada més les guíes del Parc no s'equivoquen...desprès de menjar una mica i esperar una estona perquè la boira ens deixés alguna clariana, emprenem el camí de retorn. Aquesta vegada agafarem l'altre camí d'uns 5,5 km de llargada, que va des de El Paso fins a la muntanya, anomenat "Pista de Valencia", nom que per uns moments ens fa dubtar del lloc on ens trobem.



El pinsà de La Palma (Fringilla coelebs palmae) sempre ens acompanya i aprofita algunes engrunes que han quedat al terra.



Petròglif protegit dels actes vandàlics per una reixa.


Si seguim un indicador que ens desvia uns metres de la Pista de València, trobem un petit sender que ens portarà a un dels nombrosos petròglifs que poblen l'illa de La Palma. Un petròglif és una imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d'una roca per incisions, talla, escultura i abrasió. Poden estar relacionats amb cultures prehistòriques o amb altres estils i moviments artístics de qualsevol altre època des d'aleshores.

El petròglif que podem observar, és un testimoni mut dels antics habitants de l'illa, anomenats benahorites o auarites.

El nom benahoarita o auarita, s'aplica als antics habitants guanches de l'illa de La Palma (anomenada per ells Benahoare). Els benahorites, de suposat origen berber, es calcula que ja hi habitaven des de l'any 240 abans de Crist. Anteriorment a la conquesta de l'illa l'any 1492, per part de la Corona de Castella, vivien en pau i es dedicaven a tasques ramaderes. Malauradament, els benahorites (es calcula que n'hi havien uns 6.000), van ser gairebé exterminats, com tants altres pobles que han conegut la Corona castellana.