Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Informe provisional sobre el clima del 2013: temperatures altes a escala mundial i molts fenòmens extrems

Anomalíes de tempertaura mundials entre els mesos de gener i setembre d'aquest any 2013, respecte a la mitjana climàtica del període 1961-1990.


Segons un informe publicat el passat 13 de novembre per l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), l'any 2013 va camí de convertir-se en un dels deu anys més càlids des que s'iniciaren els registres moderns el 1850. Els nou primers mesos de l'any, de gener a setembre, van ser el setè període més càlid mai registrat, juntament amb el 2003, situant-se les temperatures mundials de la superfície de l'oceà i de la terra en
aproximadament 0,48°C per sobre de la mitjana del període 1961-1990.

L'OMM publica anualment una declaració sobre l'estat del clima mundial. La declaració provisional corresponent al 2013 aporta una instantània de les temperatures regionals i nacionals. Així mateix, inclou detalls sobre les precipitacions, les riuades, les sequeres, els ciclons tropicals, la coberta de gel i el nivell del mar.

El període comprès entre gener i setembre del 2013 va ser més càlid que el mateix període del 2011 i del 2012, on la Niña va provocar un refredament.
Durant els nou primers mesos del 2013 no es van donar condicions característiques de la Niña ni del Niño i no es preveu que apareguin abans de finals d'any. El Niño/la Niña és un factor important del clima i cal destacar que en els dos anys més càlids des que es mantenen registres, el 2010 i el 1998, es van produir episodis del Niño.

A diferència de l'any 2012, on es van observar temperatures màximes anuals sense precedents, en particular als Estats Units d'Amèrica, el 2013 les temperatures altes més extremes s'han registrat a Austràlia.

"Fins ara, les temperatures d'enguany són aproximadament les mateixes que les temperatures mitjanes del 2001-2010, que va ser el decenni més càlid mai registrat", segons digué el secretari general de l'OMM, Michel Jarraud. "Tots els anys més càlids s'han donat a partir del 1998 i aquest any, un cop més, continua la tendència subjacent a llarg termini. Actualment, els anys més freds són més càlids que els anys més calorosos anteriors al 1998, va manifestar.

"Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni i d'altres gasos d'efecte hivernacle van assolir nous màxims històrics el 2012 i preveiem que tornaran a assolir nivells sense precedents el 2013. Això vol dir que estem abocats a un futur més calorós", va afegir el senyor Jarraud.

"Les temperatures de la superfície només constitueixen una part de l'àmbit més ampli del canvi climàtic. Els seus efectes en el cicle de l'aigua ja s'estan començant a apreciar, segons evidencien les sequeres, les riuades o les precipitacions extremes."

"Les Filipines s'està ressentint de la devastació causada pel tifó Haiyan (Yolanda), el cicló tropical més potent que hagi assotat aquest país i un dels més intensos mai registrats. El país encara està lluitant per recuperar-se dels efectes del tifó Bopha (Pau) d'ara fa un any.
Encara que els ciclons tropicals no es poden atribuir directament al canvi climàtic, la pujada del nivell del mar fa que les poblacions costaneres siguin cada vegada més vulnerables a les marees de tempesta. És una cosa que hem vist amb conseqüències tràgiques a les Filipines". El senyor Jarraud també va afegir que, si bé la relació entre el canvi climàtic i la freqüència dels ciclons tropicals era una qüestió que requeria molta investigació, es preveia que el seu impacte fos més intens.

A la declaració provisional de l'OMM es confirma que el nivell del mar a escala mundial va arribar a un nou màxim sense precedents. Aquest nivell ha anat augmentant en una mitjana de 3,2 mil·límetres l'any, amb una variabilitat interanual, des que comencessin els mesuraments per satèl·lit amb altímetre a l'any 1993. Aquesta xifra s'acosta a la mitjana observada d'uns 3 mil·límetres a l'any en l'últim decenni, de 2001-2010, i duplica la tendència observada durant el segle XX, de 1,6 mm a l'any.

"El nivell del mar seguirà augmentant a causa de la fusió dels casquets de gel i les glaceres.
Més del 90 % de la calor addicional que generem a partir dels gasos d'efecte hivernacle és absorbit pels oceans que, en conseqüència, es seguiran escalfant i expandint durant centenars d'anys", va dir el senyor Jarraud.

Gel marí de l'Àrtic

El gel marí de l'Àrtic s'ha recuperat lleugerament després que es produís una fusió de grans proporcions i sense precedents el 2012, però el 2013 encara s'ha observat un dels nivells més baixos mai registrats. Des dels inicis dels mesuraments satel·litals al 1979, en el decenni de 2001-2010 s'ha donat la major mitjana anual de fusió del gel marí de l'Àrtic des que hi han registres, donant-se els set valors més petits d'aquesta superfície des del 2007 fins a la data d'avui.

Segons el Centre Nacional de Dades sobre Neu i Gels d'Estats Units, el 15 de març la superfície del gel marí a l'Àrtic va aconseguir la seva màxima extensió anual, és a dir, uns 15.130.000 de quilòmetres quadrats, això és aproximadament 0,5 milions de quilòmetres quadrats menys que la mitjana del període 1981-2010. Segons l'Universitat del Colorado (Boulder, Estats Units), la superfície de gel amb més de quatre anys d'antiguitat s'ha reduït, passant del 18% de la màxima cobertura de gel al març, que es va donar el 1984, al 3% del març del 2013, la qual cosa és un indici que la fusió s'està produint a major velocitat.

La superfície del gel marí de l'Àrtic va aconseguir la mínima extensió del seu cicle anual el 13 de setembre, uns 5,10 milions de quilòmetres quadrats, és a dir la sisena més petita mai registrada.
Aquesta xifra va ser inferior en un 18%, o en gairebé 1,1 milions de quilòmetres quadrats, a la mitjana mínima del període 1981-2010. Tanmateix, va ser major que el rècord mínim de 3,41 milions de quilòmetres quadrats observat el setembre del 2012.

De juny a agost del 2013 va prevaler una pressió atmosfèrica inferior a la mitjana en gran part de l'oceà Àrtic, un fet que va limitar el transport de calor des del sud i va provocar una major nuvolositat, contribuint a que es donessin unes temperatures més baixes en comparació amb l'any anterior. A més, a causa dels vents associats, la coberta de gel va adquirir majors proporcions i va abastar una superfície major.

Gel marí de l'Antàrtida

Segons el Centre Nacional de Dades sobre Neu i Gels, per segon any consecutiu l'extensió del gel marí de l'Antàrtida al setembre va assolir un valor màxim de 19.470.000 de quilòmetres quadrats. Es tracta d'un valor superior en aproximadament 30.000 quilòmetres al rècord anterior, establert el 2012, i que supera en un 2,6 % a la mitjana del 1981-2010.

L'extensió del gel marí de l'Antàrtida al setembre creix amb una mitjana de l'1,1% per decenni. Els científics consideren que els canvis de la circulació atmosfèrica observats en els tres últims decennis, els quals han modificat al seu torn els vents dominants a l'Antàrtida, són un factor que té relació amb aquest increment., tanmateix, també és possible que l'increment es degui a una suma de factors, entre els quals hi ha els efectes del canvi de la circulació oceànica.

L'Antàrtida es diferència de l'Àrtic en què aquest últim està format per aigua envoltada de terra, mentre que l'altre està composta per terra envoltada d'aigües d'alta mar. La configuració dels vents i els corrents oceànics tendeixen a aïllar l'Antàrtida dels patrons climàtics mundials, mantenint el fred en aquest continent.


Gràfica de les anomalíes de la temperatura mitjana mundial des del 1850. 


Temperatures regionals

Durant els primers nou mesos del 2013 es van registrar temperatures superiors a la mitjana a la majoria de les superfícies terrestres del món, sobretot a Austràlia, el nord d'Amèrica del Nord, al nord-est d'Amèrica del Sud, el nord d'Àfrica i en gran part d'Euràsia. No obstant això, es van observar temperatures inferiors a la mitjana en una regió concentrada d'Amèrica del Nord, el centre d'Amèrica del Sud i les aigües de l'oceà Pacífic oriental a la costa de l'Equador, una petita regió del nord de Rússia i parts del nord-est d'Àsia.

A principis del 2013 l'Oscil·lació de l'Àrtic (índex AO) va ser un gran condicionant de les característiques meteorològiques a l'hemisferi nord, que va produir temperatures primaverals inferiors a la mitjana a gran part d'Europa, el sud-est dels Estats Units, el nord-oest de Rússia i parts del Japó. Per contra, la regió àrtica va registrar temperatures considerablement més càlides que la mitjana. Aquestes temperatures càlides de l'Àrtic i les fredes del continent són característiques de la fase negativa de l'Oscil·lació de l'Àrtic, que genera un flux d'aire àrtic fred cap a latituds més baixes.

Les temperatures a Amèrica del Nord van ser superiors a la mitjana durant el 2013, però més moderades que el 2012. A Amèrica del Sud les temperatures van ser gairebé superiors a la mitjana, com va ser el cas d'Argentina, que el 2012 va patir una calor sense precedents.

Al sud-oest del Pacífic, Austràlia ha tingut en aquest 2013 el mes de gener més calorós que mai s'hagi observat, el qual va donar l'estiu (desembre a febrer) més calorós des que hi han dades. El 7 de gener es va establir una nova temperatura màxima diària a nivell nacional de 40,3ºC, i la comunitat de Moomba, al sud d'Austràlia, va registrar una temperatura de 49,6ºC. Durant l'any van continuar prevalent unes temperatures més càlides que la mitjana, i Austràlia va registrar el període de 12 mesos (de novembre del 2012 a octubre del 2013) més calorós de la seva història.

A Àsia, el Japó va viure l'estiu més calorós que es tingui registre. A la Xina es va produir el mes d'agost més càlid mai registrat (igual que el 2006). A Corea del Sud es va observar el quart mes de juliol i agost més calorosos, registrant així temperatures estivals màximes sense precedents.

Precipitacions regionals

Durant els primers deu mesos del 2013 es van produir precipitacions inferiors a la mitjana a l'oest dels Estats Units. No obstant això, entre el 9 i el 16 de setembre es van registrar precipitacions sense precedents a Boulder (Colorado), que van provocar inundacions generalitzades.

En algunes parts de Mèxic es van registrar precipitacions per sobre de la mitjana com a conseqüència dels ciclons tropicals.

A Amèrica del Sud es van produir precipitacions molt per sota de la mitjana al nord-est del Brasil, on certes zones de la regió van patir, a principis del 2013, la pitjor sequera dels últims 50 anys. A l'altiplà brasiler, principal regió monsònica d'Amèrica del Sud, es va observar el major dèficit de precipitacions des que s'iniciaren els registres el 1979.

Trobem precipitacions intenses a Alemanya, Polònia, República Txeca, Àustria i Suïssa a finals de maig i principis de juny, siguent les més intenses i provocant les més grans inundacions des del 1950 com a mínim, a causa de la crescuda dels rius Danubi i Elba.

Els països sud-africans d'Angola i Namíbia es van veure castigats per una de les pitjors sequeres dels últims 30 anys. A l'oest d'Àfrica, una activa estació dels monsons durant l'estiu (de juliol a setembre) va causar precipitacions superiors a la mitjana a la major part del centre i oest del Sahel.

Extenses zones al sud-oest d'Àsia, incloses l'Índia, el Pakistan i l'oest de la Xina, van registrar precipitacions superiors a la mitjana com a conseqüència d'un actiu monsó, que va ser un dels més prolongats des que hi han registres. L'estació dels monsons va començar d'hora i va portar aparellats un panorama de devastació i les pitjors inundacions dels darrers 50 anys en regions veïnes a la frontera entre l'Índia i el Nepal.

Des de finals de juliol a mitjans d'agost del 2013 es van produir precipitacions excepcionalment intenses a prop del riu Amur, que delimita la frontera entre la Xina i Rússia. El riu va aconseguir el cabal més gran mai registrat superant el rècord anterior del 1984, provocant fortes inundacions a grans parts de la regió.

Austràlia va experimentar, a més d'una calor extrema, condicions més seques del normal durant tot l'any. Com que des d'octubre del 2012 s'havien registrat poques precipitacions significatives a les parts nord i est de Nova Zelanda, a principis del 2013 el país va patir la pitjor sequera dels últims decennis.

Ciclons tropicals

A principis de novembre del 2013, l'activitat mundial dels ciclons tropicals s'acostava, amb un total de 86 tempestes (velocitat del vent igual o superior a 63 km/h), registrades fins a aquest moment de l'any, a la mitjana del període 1981-2010, de 89 tempestes.

A l'Atlàntic Nord, on l'estació finalitza oficialment el 30 de novembre, s'han produït un total de 12 tempestes amb nom, sent la mitjana estacional del període 1981-2010 de12 tempestes.

El 2013 la conca oriental del Pacífic Nord va registrar una activitat dels huracans superior a la mitjana. Hi va haver un total de 17 tempestes, 8 de les quals es van intensificar i van aconseguir la categoria d'huracà, i un d'ells (Raymon) es va convertir en un huracà de gran intensitat.

Dos ciclons tropicals, procedents de dues conques diferents (Ingrid a l'Atlàntic Nord i Manuel al Pacífic nord-oriental), van afectar Mèxic gairebé de forma simultània el 15 de setembre, siguent un fenomen inusual que va passar per última vegada el 1958. En total, 24 dels 31 estats mexicans es van veure afectats.

A principis de novembre, la temporada de tifons al Pacífic nord-occidental registrava ja 30 tempestes, inclosos 13 tifons, superant així la mitjana de 26 tempestes corresponent al període 1981-2010. El tifó Haiyan (conegut a Filipines com Yolanda), un dels ciclons tropicals més intensos que hagin arribat a terra, i el més fort de l'any, va deixar al seu pas un panorama de devastació a les Filipines i va colpejar durament el Vietnam.

El nord de l'oceà Índic va tenir una temporada amb valors inferiors a la mitjana, amb només dos ciclons tropicals davant la mitjana de quatre ciclons durant el període 1981-2010. La tempesta Phailin es va convertir en la tempesta més intensa de la conca nord de l'Índic des del 1999. En aquest context es va atribuir als sistemes meteorològics d'alerta primerenca millorats i a les mesures de preparació, el mèrit d'haver evitat una catàstrofe humanitària.