El gos, el ratpenat, el mico, el lleó i el drac sense cap són les cinc gàrgoles que podem veure a l'església de Santa Maria de Palamós.
Aquests interessants elements arquitectònics daten del segle XV, excepte la figura del drac sense cap, la qual fou realitzada el segle XVI per l'escultor Tomàs Barça.
També cal tenir present que la gàrgola del lleó està situada a la capçalera i no és visible des del carrer.
Aquests animals totèmics es troben confinats al perímetre exterior de l'església i són interpretats com la representació del mal que roman incapaç de travessar el recinte sagrat. També poden tenir un significat contrari, com si fossin els guardians de l'església que mantenen el mal allunyat d'aquell entorn. Problament representen a un dimoni o un esperit maligne fugint de l'església.
Valorat negativament, el gos (vegeu foto de l'encapçalament), pot esdevenir un símbol de l'avarícia i de la gola (gula en castellà). També, en relació a la seva convivència amb l'home, personifica als hipòcrites, aduladors i ingrats.
Una altre interpretació fa referència a la faula del gos que va amb un tros de carn a la boca i que en veure la seva imatge reflectida a l'aigua deixa el seu mos per agafar el reflex. Això també indica que el predicador ha d'allunyar les ànimes dels cristians del diable per impedir que aquest les empari.
El gos també pot ser símbol del remordiment i de la luxúria.
Valorat positivament, el gos sol simbolitzar al sacerdot que s'encarrega del seu ramat de fidels i els preserva del diable. Per això és un símbol de la vigilància.
El ratpenat, amb les seves ales membranoses, també s'associa al diable i altres éssers malignes que poblen l'obscuritat.
Un altre animal que apareix representat a les gàrgoles és el mico. Aquest animal està íntimament relacionat amb el diable. A més, el mico no només és símbol de nombroses faltes i pecats com la burla, l'adulació o la supèrbia, sinó que representa també a l'home degradat a la categoria d'animal pel pecat.
El drac sempre ha significat, dins de l'art occidental, maldat i destrucció. D'aquesta manera, moltes vegades s'ha representat al diable com un drac.
Encara que l'art medieval no va predeterminar una representació fixa del drac, si que pot observar-se en tots ells l'existència d'ales semblants a les d'un ratpenat, animal associat a la foscor i al caos. Ales que, probablement, indiquen l'origen angèlic del diable.
El lleó és un animal polivalent des d'un punt de vista simbòlic que pot representar des de Crist a l'Anticrist, passant per ser símbol de la mort.
Valorat negativament, el lleó pot simbolitzar els pecats d'ira i d'orgull indistintament. També és el símbol de la supèrbia, de la mateixa manera que l'àguila, sobirans, respectivament, de la terra i de l'aire en el regne animal.
No obstant això, encara que tingui certs valors negatius, per regla general, el lleó està íntimament lligat a la iconografia cristiana a la imatge de Jesús. El lleó esborra darrera seu les seves petjades amb la cua, el mateix que fa Jesucrist quan escapa del diable. A més, les cries del lleó neixen mortes, però al cap de tres dies el lleó les ressuscita, en un gest carregat d'un clar simbolisme.
També és un animal conegut per la seva lleialtat cap a les persones que l'ajuden. No oblidem el cas del lleó que acompanya Sant Jeroni.
A més, el lleó no tanca mai els ulls, de manera que es converteix en un símbol de la vigilància igual com el gos.
La gàrgola
El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa "gargouille", de l'antic terme també francès, "gargoule" i aquesta prové del baix llatí, "gargula", amb el significat de "gola". Les gàrgoles es constituïen en l'element final del sistema general de drenatge de l'edifici.
La seva disposició resolia acceptablement l'evacuació de l'aigua de pluja que s'escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L'elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s'encastava a la paret i resolia el sosteniment, tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentat en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i el broc de buidatge, i finalment s'acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles, animals i ocells.
Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats.