Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Les pedres navegants i la Vall de la Mort


Pedra que s'ha mogut misteriosament i la seva emprenta a la superfície. Font: NASA


El passat 22 de febrer, l'APOD de la NASA ens mostrava la curiosa imatge que obre aquest article. En ella, el que ens crida més l'atenció és l'empremta misteriosa que ha deixat una gran roca a sobre la superfície seca d'un llac.
Aquestes marques han fet anar de corcoll a nombrosos científics durant dècades, en l'intent d'explicar aquest estrany fenomen, on s'observen les marques deixades per unes pedres que s'han mogut empeses per una mà invisible.

El llac on es produeix el fenomen, s'anomena "Racetrak Beach" (Platja de les marques de carrera), ja que generalment aquesta mena de llacs secs als Estats Units són coneguts com a "platges". Les roques que es mouen lentament, mai han pogut ser filmades en plena acció.

Una de les primeres teories que intentaren explicar aquest moviment, ens deia que l'impuls provocat pels forts vents que bufen en aquesta regió desèrtica del desert de la Vall de la Mort (Califòrnia) era suficient per moure-les., no obstant, s'ha calculat que amb aquest sol factor no n'hi ha prou, ja que hi ha roques que pesen més de 300 kg, les quals ncessitarien vents de gairebé 300 km/h per moure's. Les roques que posseeixen superfícies irregulars deixen solcs estriats i les que mostren superfícies més llises ens deixen marques més suaus. De vegades, s'aprecia que una roca s'ha girat, permetent que una superfície diferent toqui el terra modificant així la mida i l'aspecte del rastre que deixa.

Aquestes pedres sempre han estat envoltades de misteri i d'explicacions més o menys fantàstiques. Els nadius de la zona consideraven que eren impulsades per esperits. Els primers exploradors i cercadors d'or que van observar el fenomen ho van atribuir a un imprecís "camp magnètic terrestre" o un altre tipus de força pseudocientífica. De vegades també s'ha insinuat que són una obra de bromistes.



Una roca i el solc que ha deixat rera seu. Font: wikipedia


El 1955 George M. Stanley va desenvolupar una teoria força plausible per explicar el moviment de les roques. Aquest vindria derivat per una acció conjunta del vent, el gel i el fang. L'explicació rau en el fet de l'aparició d'una fina làmina d'aigua després de les escasses tempestes que afecten la zona. Quan aquesta capa d'aigua que cobreix el llac es congela degut a les baixes temperatures nocturnes, les pedres resten atrapades en el gel, llavors, amb l'augment de les temperatures diürnes, les plaques de gel es comencen a fondre i es queden flotant sobre una pel·lícula lliscant que queda en contacte amb el fang humit relliscós, fent que tot el conjunt (incloses les pedres) sigui desplaçat pel fort vent. Aquests moviments s'haurien repetit any rere any fins a dipositar les roques a desenes o centenars de metres de la seva situació original.

La brevetat de cada un d'aquests desplaçaments faria que el procés fos gairebé imperceptible, impedint que mai ningú no hagi pogut veure el moviment de les roques.



Grup de roques disposades com en la sortida d'una cursa. Font: wikipedia


A mitjans dels anys 90 es va realitzar un seguiment per GPS de diverses roques, demostrant que, en efecte, es movien lleugerament després de certes tempestes. Això sembla corroborar la tesi de l'acció conjunta del vent i l'aigua.

Avui dia es creu que només és necessari que hi hagin forts vents i fang, sense la intervenció de les plaques de gel, per facilitar el desplaçament de les roques, encara que la teoria original de Stanley no ha quedat mai totalment descartada. D'altra banda, els estudis dels rastres deixats per les roques confirmen que es corresponen amb la direcció dels vents locals dominants provinents del sud-oest, els quals poden bufar fins als 144 km/h en dies hivernals. Es calcula que cada roca realitza un petit moviment cada dos o tres anys.



Imatge de la Vall de la Mort. Font: wikipedia


L'indret on es troba situat el llac sec, a part de ser un enclavament envoltat de misteri, és un dels indrets més inhòspits de la Terra. Aquest emplaçament es troba al costat nord-oest de la Vall de la Mort, al Parc Nacional "Death Valley", comtat de Inyo, Califòrnia, EUA.

Amb una posició a 1.130 m sobre el nivell del mar, té 4,5 quilòmetres de llarg (nord-sud) i 2 km d'ample (est-oest). També és molt pla i anivellat amb l'extrem nord, el qual està situat 4 cm més alt que el sud. El punt més alt que l'envolta és a uns 1.731msnm, al pic Ubehebe.

Aquest llac situat en una cona endorreica, està sec durant gairebé tot l'any i no té vegetació. Quan està sec, la seva superfície està coberta per petits elements hexagonals de fang, producte de les esquerdes que solen fer entre 7,5/10 cm de diàmetre i al voltant de 2,5 cm de gruix. Durant la temporada de pluges (a l'estiu i, sobretot a l'hivern) apareix una fina capa de fang.
La precipitació anual és d'entre 75/100 mm i la capa de gel pot ser d'uns 2,5-6,5 cm de gruix. Normalment, només s'inunda una part del llac.


Climatologia i geografia de la Vall de la Mort


Durant l'estiu no és estrany que es puguin assolir els 48/50º C. Davant d'aquestes temperatures i del fet que hi hagut gent que hi ha entrat i no n'ha sortit en vida, es recomana que no es visitin les zones més remotes de la Vall de la Mort. Cal afegir que hi han grans àrees sense recepció pels telèfons mòbils, les carreteres són traïdores i la gasolinera més propera està molt lluny.

Situada al desert de Mojave, compta amb els indrets més baixos, els llocs més secs i més càlids d'Amèrica del Nord. Badwater, una conca situada a Vall de la Mort, és la zona més baixa d'Amèrica del Nord, amb 86,0 m per sota del nivell del mar. Curiosament, aquest punt és a 136.2 km del Mount Whitney, el punt més alt dels estats contigus d'Estats Units, amb una alçada de 4.421 m.

La Vall de la Mort té el rècord de la temperatura més elevada de l'hemisferi occidental, amb els 56.7° C de Furnace Creek el 10 de juliol del 1913, poc menys del rècord mundial, situat en els 57,8º C de Al'Aziziya, Líbia, el 13 de setembre del 1922. No obstant això, el rècord continua siguent la temperatura més alta mai registrada en un mes de juliol.

La profunditat i la forma de Vall de la Mort influeix en les seves temperatures d'estiu. La vall és una conca llarga i estreta a 86 m per sota del nivell del mar, però està envoltada per altes serralades, amb muntanyes escarpades. L'aire net, sec i l'escassa cobertura vegetal, permet que la llum del Sol escalfi la superfície del desert. Les nits d'estiu representen un lleuger alleujament de la temperatura, amb amplituds tèrmiques de 28 a 37° C. De dia apareixen masses d'aire sobreescalfat que es mou a través de la vall creant temperatures extremadament altes.

Durant l'onada de calor del 10 de juliol del 1913, a Furnace Creek van tenir cinc dies consecutius on es va arribar als 54° C o més. El major nombre de dies consecutius amb una temperatura màxima de 38° C o més van ser 154 dies durant l'estiu del 2001. L'estiu del 1996 tingueren 40 dies amb més de 49° C, i 105 amb més 43° C. L'estiu del 1917 tingué 52 dies on les temperatures van arribar als 49° C o més, 43 d'ells consecutius.

Juntament amb aquestes elevades temperatures, trobem que les precipitacions hi són molt escasses degut a l'ombra pluviomètrica provocada per l'existència de quatre grans cadenes muntanyoses que es troben entre la Vall de la Mort i l'oceà. El 1929 i el 1953 no es va registrar cap mena de pluja durant tot l'any. El període del 1931 al 1934 va ser el més sec des que es recullen dades, amb només 16 mm en un interval de 40 mesos.

La temperatura mitjana anual de la Vall de la Mort (Furnace Creek station) és de 25.1º C, amb mitjana de les màximes al gener d'uns 19° C i d'uns 47 ° C al juliol.
Del 1934 al 1961 l'estació meteorològica del Cow Creek va registrar una temperatura mitjana anual de 25.1° C.

El període comprès entre el 17 i el 19 juliol del 1959, va ser el més llarg on les temperatures nocturnes no van baixar dels 38° C. La mínima més alta mai registrada a la Vall de la Mort va ser de 39° C el 5 de juliol del 1970 i el 24 de juliol del 2003. El major nombre de dies consecutius on les temperatures van arribar als 32° C o més van ser 205 entre l'abril i l'octubre del 1992. De mitjana, hi han 192 dies a l'any on les temperatures arriben als 32° C o més.
La temperatura més baixa registrada a Greenland Ranch va ser de -9° C al gener del 1913.

La precipitació mitjana anual a la Vall de la Mort és de 60 mm, mentre que a l'estació de Groenlàndia, hi ha una mitjana de 40 mm anuals. El mes més plujós en el registre és el gener del 1995 quan caigueren 66 mm.
El període més humit va ser des de mitjans de 2004 fins a mitjans del 2005, on caigueren 150 mm, fet que afavorí l'aparició d'un mantell espectacular de flors acolorides. La neu només hi ha deixat algun gruix apreciable al gener del 1922, mentre que s'han apreciat alguns flocs dispersos en altres ocasions.