A mitjans de gener es va produir una allau gegantina de neu, gel i roques que va retrunyir per les vessants d'una de les muntanyes més altes de Nova Zelanda. La caiguda massiva dels materials tingué lloc a la Muntanya Dixon (3.004msnm) el passat 21 de gener a les 14:00h.
Aquesta muntanya es troba dins el Parc Nacional d'Aoraki / Mount Cook i forma part de la serrlada anomenada "els Alps del Sud". Segons els estudis realitzats, es creu que ha sigut l'esllavissada més gran en aquesta àrea des de l'any 1991.
La colossal esllavissada també es va poder detectar gràcies al satèl·lit Terra de la NASA. Per comparació, veiem com la primera imatge fou adquirida el passat 2 de febrer, quan l'esllavissada ja havia tingut lloc., en canvi, la segona imatge fou adquirida durant el mes de març de l'any passat i ens mostra el mateix indret abans que es produís l'esdeveniment.
D'acord amb els informes i l'anàlisi preliminar, les roques, la neu i el gel van caure per una cara vertical de 500m d'alçada situada al flanc sud de la Muntanya Dixon. Els materials van continuar baixant per les glaceres Hochstetter fins a l'altiplà Grand, durant més de 3 quilòmetres fins que acabà en una cascada de 300 metres d'altura (800 metres de desnivell en total).
L'expert en esllavissades i professor de la Universitat de Durham, David Petley, digué que es tractava d'una esllavissada molt impressionant, amb una alçada de caiguda i un distància de recorregut molt llarg, tot i que l'esllavissada no va tenir cap comportament sorprenent.
En el moment de l'allau, hi havien tretze persones acampades al refugi Plateau. Neil Wiltshire, un escalador i ocupant del refugi va poder captar el següent vídeo:
La zona de l'enorme allau vista des d'un helicòpter:
Els Alps del Sud (Southern Alps en anglès) o Alps Neozelandesos és una serralada que es troba al costat occidental de l'illa Sud de Nova Zelanda. Constitueix una barrera natural, la qual cosa dificulta la comunicació entre la costa oest de l'illa (Westland) i les planes de Canterbury, a l'est.
El terme Alps Neozelandesos es refereix generalment a la serralada sencera, mentre que es poden donar noms específics a cadenes muntanyoses més petites que formen part de la serralada. El punt més alt de la serralada (i del país) és la muntanya Cook (Aoraki / Mount Cook segons el seu nom oficial en maorí i anglès), amb 3.754 metres. Existeixen altres setze pics que també sobrepassen els 3.000 metres d'altura.
Una gran part de la serralada està protegida com a part de diversos parcs nacionals, com Westland National Park, Aoraki / Mount Cook National Park, Mount Aspiring National Park o Fiordland National Park, els quals formen l'àrea protegida Te Wahipounamu (Sud-oest de Nova Zelanda) , declarada el 1990 Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Els Alps Meridionals van ser batejats pel capità Cook el 1770, el qual descrigué la seva "prodigiosa altura", però ja havien estat descrits per Abel Tasman el 1642.
Els Alps Neozelandesos divideixen climatològicament l'Illa Sud. A causa de la seva altitud i la seva proximitat a la costa, intercepten els vents de l'oest procedents del Mar de Tasmània i carregats d'humitat. Al trobar-se amb l'obstacle que constitueix la serralada, són forçats a elevar-se ràpidament, de manera que descarreguen la humitat en forma de pluja cap a les zones baixes., això fa que la costa oest de la Illa Sud de Nova Zelanda sigui una de les més plujoses del món, arribant en alguns llocs als 15.000 mm anuals, i provoca la presència d'un frondós bosc tropical (rain forest), que no obstant això, no està en una zona tropical.
En comptes de pluja, les muntanyes reben abundants precipitacions de neu, que alimenten les nombroses glaceres amb què compta la serralada. Un cop ja ha perdut la humitat, el vent arriba a les planes de Canterbury i Otago en el seu camí cap a l'oceà Pacífic. D'aquesta forma, la part est de la Illa Sud és una de les més assolellades de Nova Zelanda.
Els Alps Neozelandesos van començar a elevar-se fa uns tres milions d'anys. Nova Zelanda descansa sobre dues plaques tectòniques, la placa Australiana i la Pacífica, entre les quals hi ha un límit convergent (es desplacen d'oest a est i d'est a oest respectivament, xocant una contra l'altra). Mentre que a l'Illa Nord la placa Pacífica s'introdueix sota la placa Australiana, provocant l'aparició d'una intensa activitat volcànica, a la Illa Sud, és al contrari, sent l'Australiana la que s'enfonsa sota la Pacífica, provocant un plegament de tipus alpí que és el que va donar lloc als Alps Neozelandesos.