La calor, amb els seus alts i baixos habituals, ha vingut per quedar-se i amb ella també arriba l'estiu astronòmic de forma oficial a les 12h 51m d'avui dissabte.
Aquesta època calorosa per excel·lència, durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.
Des del punt de vista astronòmic, podrem gaudir amb l'observació dels planetes Mart i Saturn just després del capvespre. Cal destacar que aquests dos planetes s'aniran apropant l'un a l'altre fins que el 27 d'agost tinguin una distància mínima d'aproximadament 4 graus.
Venus es veurà abans de l'alba, i a mitjans de l'estació estiuenca s'hi afegirà Júpiter, els dos planetes arribaran el 18 d'agost a una distància mínima relativa de menys d'1 grau.
La tradicional pluja d'estrelles de les Perseides succeirà cap al 12 d'agost, no obstant, la seva observació no serà favorable perquè coincidirà amb la Lluna en fase propera a la lluna plena. D'altra banda, no hi haurà cap eclipsi de Sol o de Lluna durant aquesta estació.
Com sempre, cal recordar que l'inici de les estacions ve donat, per conveni, per aquells instants en què la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'estiu, aquesta posició es dóna en el punt de l'eclíptica en el qual el Sol arriba a la seva posició més boreal. El dia en què això passa, el Sol arriba a la seva màxima declinació nord (+23 º 27 ') i durant diversos dies la seva alçada màxima al migdia no canvia; a aquesta circumstància se l'anomena també solstici ("sol quiet") d'estiu. En aquest instant a l'hemisferi sud s'inicia l'hivern.
El dia del solstici d'estiu és el dia més llarg de l'any. Al voltant d'aquesta data coincideixen el dia en què el Sol surt més aviat i aquell en què es pon més tard.
Un fet circumstancial no relacionat amb les estacions té lloc també en aquesta època de l'any: el dia de l'afeli, és a dir, el dia on el Sol i la Terra estan més allunyats entre si al llarg de l'any. Aquest major distanciament amb el Sol fa que la Terra es mogui més lentament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'estiu (segons la coneguda com segona llei de Kepler) i, per tant, la durada d'aquesta estació és més gran que les altres.
El màxim allunyament es donarà el proper dia 4 de juliol, sent la distància d'una mica més de 152 milions de km, uns 5 milions de km més que a principis de gener, quan la distància al Sol arriba al seu mínim anual.
Si anomenem col·loquialment durada del dia al temps que passa entre la sortida i la posta del Sol, avui 21 de juny serà el dia de major durada.
Moltes vegades es creu que el dia més llarg de l'any també és el dia en què el Sol surt més aviat i es pon més tard, però això no és així. La causa la trobem en el fet que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica, ja que l'eix de la Terra està inclinat en una direcció diferent a l'eix d'aquesta el·lipse.
Això fa que un rellotge solar i els nostres rellotges, basats en un Sol fictici, estiguin desajustats. El dia en què el Sol surt més aviat és el 14 de juny, mentre que el dia en què el Sol es pon més tard és el 27 de juny.
La primera lluna plena de l'estiu es produirà el proper 12 de juliol i les següents tindran lloc 29 o 30 dies després. L'estiu tindrà dues llunes plenes més: el 10 d'agost i el 9 de setembre.
Pel que fa a les constel·lacions, al voltant de l'estrella Polar podrem veure al llarg de la nit Cassiopea, Cefeu, el Cigne, el Drac i les dues Ósses. En direcció est-sud-oest veurem Pegàs, l'Àguila, la Corona Boreal i la Cabellera de Berenice. A prop de l'horitzó es veuran al llarg de la nit algunes de les constel·lacions zodiacals, de la Verge a Aquari, aquesta última ja prop de l'alba. Entre les estrelles més brillants visibles en aquesta època destaquen les que constitueixen el "triangle de l'estiu": Altair (a l'Àguila), Deneb (al Cigne) i Vega (a la Lira).