Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

divendres, 19 de juny de 2020

Aquest dissabte comença l'estiu astronòmic


L'estiu astronòmic començarà aquest dissabte 20 de juny a les 23 hores i 44 minuts hora oficial. Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 22 de setembre amb el començament de la tardor.
Com sempre, s'ha de tenir present que l'inici de les estacions es produeix quan la Terra ocupa unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'estiu, aquesta posició es dona en el punt de l'eclíptica on l'astre rei arriba a la seva posició més boreal. Aquell dia en concret el Sol arriba a la seva màxima declinació Nord (+ 23º 27 ') i durant diversos dies la seva altura màxima al migdia no canvia. Aquesta circumstància també s'anomena solstici ( "Sol quiet") d'estiu. Aleshores, a l'hemisferi sud s'inicia l'hivern.
El dia del solstici d'estiu és el que té més hores de llum de tot l'any. Al voltant d'aquesta data es troben el dia on el Sol surt més aviat i aquell on es pon més tard.

D'altra banda, un fet circumstancial no relacionat amb l'inici de les estacions esdevé també en aquesta època: el dia de l'afeli, és a dir, el dia on el Sol i la Terra estan més allunyats entre si al llarg de l'any. Aquest major allunyament entre els dos astres provoca que la Terra es mogui més lentament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'estiu (segons la coneguda com a segona llei de Kepler) i, per tant, aquesta estació acaba esdevenint la de major durada.

Així mateix, si anomenem col·loquialment la durada del dia com el temps que transcorre entre la sortida i la posta de Sol en un lloc donat, aquest dissabte dia 20 de juny serà el dia de més durada. Per exemple, a casa nostra entre la sortida i la posta de sol passaran unes 15 hores, a comparar amb les 9 hores que durarà el dia més curt (a l'any 2020 serà el 21 de desembre). Cal observar que hi ha sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc, sent nul·la a l'equador i extrema (24 hores) entre els cercles polars i els pols. Precisament és per sobre del cercle polar boreal on alguns dies a l'any al voltant del 21 de juny es dona el fenomen del Sol de mitjanit, quan el Sol és visible per sobre de l'horitzó durant les 24 hores del dia.
També es podria pensar que el dia més llarg de l'any serà el dia on el Sol sortirà més aviat i es pondrà més tard; però això no és així pel fet que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica, a més a més, l'eix de la Terra està inclinat en una direcció que no té res a veure amb l'eix d'aquesta el·lipse. Per culpa d'aquest fet un rellotge solar i els nostres rellotges, basats en un Sol fictici, estan desajustats. Així doncs, el dia on el Sol va sortir més aviat fou el 14 de juny, mentre que el dia on el Sol es pondrà més tard serà el 27 de juny.
Com he comentat anteriorment, en aquestes dates també es dona el màxim allunyament anual (afeli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió, el màxim allunyament es donarà el dia 4 de juliol, sent la distància d'una mica més de 152 milions de km, uns 5 milions de km més que en el moment del periheli o de menor distància (5 de gener del 2020).

Eclipsis i fenòmens relacionats

El dia 21 de juny hi haurà un eclipsi anular de Sol que serà visible com a parcial a l'Àfrica, el sud-est d'Europa i a l'Àsia. La franja d'anularitat serà visible en algunes zones d'Àfrica: República del Congo, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Sudan del Sud, Etiòpia i Eritrea; i d'Àsia: la península aràbiga, el Pakistan, l'Índia i la Xina.

El 5 de juliol tindrà lloc un eclipsi penombral de Lluna que serà visible al sud i est d'Europa, Àfrica i Amèrica. Aquest eclipsi serà visible des de Catalunya.
El 6 de setembre es produirà una ocultació de Mart per la Lluna que serà visible al sud d'Espanya. L'ocultació es produirà a l'alba.
No hem d'oblidar que en qualsevol època de l'any hi ha algun fenomen astronòmic d'interès, predit (com són els eclipsis) o no (com els cometes nous). Sol ser preferible realitzar les observacions en dates properes a la lluna nova (21 de juny, 20 de juliol, 19 d'agost i 17 de setembre), excepte quan es pretén observar la pròpia Lluna.

Lluna plena

La primera lluna plena de l'estiu es donarà el 5 de juliol, donant-se les següents 29 o 30 dies després. En aquest estiu es donaran dues llunes plenes més: el 3 d'agost i el 2 de setembre.

Visibilitat dels planetes

A l'inici de l'estiu, Júpiter i Saturn seran visibles durant gairebé tota la nit, passant a ser visibles únicament al vespre a mitjans de juliol. A l'alba seran visibles Venus i Mart.

Pluges de meteors

Si no es disposa de cap telescopi, es poden observar les pluges de meteors que es produeixen ocasionalment. Les dues pluges de meteors més importants de l'estiu seran les delta Aquàrides, amb un màxim cap al 30 de juliol, i les populars Perseides, el màxim succeirà cap al 12 d'agost.

Constel·lacions 

Pel que fa a les agrupacions fictícies d'estrelles conegudes com a constel·lacions, possiblement l'estiu és l'època de l'any on trobem més mirades que es dirigeixen cap al cel, destacant l'espectacular franja blanquinosa que forma la Via Làctia. Quan es fa de nit, comencen a aparèixer les estrelles més brillants i és fàcilment identificable el triangle format per Altair de la constel·lació de l'Àguila, Deneb de la constel·lació del Cigne i Vega de la constel·lació de la Lira. És l'anomenat triangle d'estiu.
Al voltant de l'estrella Polar, al llarg de la nit veurem les constel·lacions de Cassiopea, Cefeu, el Cigne, el Drac i les dues Ósses.
També seran visibles d'Est a Oest, Pegaso, l'Àguila, la Corona Boreal i la Cabellera de Berenice. A prop de l'horitzó podrem observar al llarg de la nit algunes de les constel·lacions zodiacals, de la Verge a Aquari, aquesta última ja gairebé a l'alba.

Observacions amb prismàtics o petits telescopis

Amb grans prismàtics o un petit telescopi, dotats d'un filtre lunar adequat, es pot observar el relleu de la Lluna. Per tenir una bona visió d'ell convé anar observant nit rere nit mentre va creixent la il·luminació de la Lluna, ja que així es veuen aparèixer nous accidents orogràfics.
Quan la nit és més fosca degut a la Lluna nova, es poden intentar veure algunes nebuloses d'emissió com per exemple el complex de les nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i les restes de  la supernova coneguda com la nebulosa del Cranc (Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estelada que constitueix la Via Làctia.