Cua de cavall grossa. Vall dels Molins (Calonge)
A finals de primavera es fàcil trobar-nos amb un veritable fòssil vivent de les nostres contrades, la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia Ehrh), també anomenat cua de cavall, cua de cavall gran, cua de cavall major, cua d'euga, cua de rossí, cua de guilla, cua de mula, sangnua, trencanua, aspreta, asprella, herba estanyera, nugueta, pintes o tallapedres de torrent. Aquesta curiosa planta pertany a la família de les equisetàcies i el seu nom científic complet és Equisetum telmateia Ehrh. El nom d'equisetum prové del llatí equus (cavall) i seta (crinera).
La seva presència es circunscriu en llocs més o menys inundats, ombrejats, sobretot a les zones de les valls ocupades per boscos de ribera. Prefereix els terrenys no calcaris i les comarques plujoses. Aquesta espècie, de la mateixa manera que les altres equisetàcies, té una àmplia, però inusual distribució.
Trobem subespècies natives d'Europa, oest d'Àsia i nord-oest d'Àfrica i unes segones subespècies situades a l'oest de Nord-amèrica. En canvi, no és habitual a Austràlia, Nova Zelanda i l'Antàrtida. En general, es localitzen entre els 40º i els 60º de latitud nord. Concretament, a la Península Ibèrica és present des de l'extrem oriental dels Pirineus fins a Galícia (principalment al País Basc i Catalunya) i des de tot el nord peninsular fins a Andalusia i l'Algarve. També viu a Portugal i a les Illes Balears.
És abundant en boscos de ribera, en herbassars de fons de detritus fluvials, sòls humits i en gatelledes (boscos, generalment baixos, de Salix atrocinerea en fons de barrancs i depressions.
En general està distribuït per tot el Principat (amb excepció dels Pirineus axials i del territori sicòric) i compta amb les següents espècies: Equisetum arvense L., Equisetum hyemale L., Equisetum palustre L., Equisetum ramosissimum Desf. subsp. ramosissimum., Equisetum sylvaticum L i Equisetum telmateia Ehrh.
Grup de cues de cavall a Les Gavarres.
Aquest equiset és el més gran dels que hi ha als Països Catalans, perquè, sovint, arriba a un metre d'alçada i de vegades a la d'un home. És una planta herbàcia sense flors, de forma molt característica, per la seva arrel i el rizoma, que creix en llocs humits. Els rizomes subterranis, de color bru fosc, són llargs i grossos, i en la seva part més jove estan coberts de pèls bruns curts i molt fins.
L'equiset es reprodueix per mitjà d'espores (igual com les falgueres) que s'emmagatzemen als esporangis. Les fulles que porten els esporangis tenen la figura d'un petit escut arrodonit o poligonal sostingut per un peu que s'uneix a elles pel seu centre; dels marges d'aquest escut sorgeixen els esporangis, que s'obren mitjançant una fissura longitudinal. Aquestes fulles esporangíferes es reuneixen formant una espiga, de 3 a 5cm aproximadament, individualitzada a l'apèndix de la tija. Els esporangis maduren a la primavera i les espores cauen al terra ajudades pel vent. Com que hi ha espores mascle i espores femella, tot i que totes tenen la mateixa forma arrodonida, d'elles en germinen unes plantes verdes anomenades pròtals, tant masculins com femenins, amb els òrgans dels respectius sexes. Són molt petits, essent necessari l'ús del microscopi per veure'ls.
Estròbils amb els típics esporangis al damunt. Font: floracatalana.net
La cua de cavall grossa té molts usos medicinals, concretament, la part utilitzada són els talls estèrils. Es recomana que únicament s'utilitzin les tiges que no tenen esporangis i ramificades. S'han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal de que no perdin les seves propietats.
L'acció més notable de la cua de cavall és la diurètica. També és usat tradicionalment en casos de càlculs renals, infecció urinària baixa de tipus moderat i oligúria (escassa producció i emissió d'orina amb formació d'edemes). També s'utilitza en banys de seient en cas d'inflamació de la pelvis i està indicada en casos de reumatismes i osteoporosi, tendinitis, gota, així com en seqüeles de fractures i quan es precisi una consolidació dels ossos. Una altra indicació interessant és la de regeneració d'ungles fràgils.
Antigament es recomanava com a remineralitzant en cas de tuberculosi. Tot i així, l'absorció mineral, i en especial del silici, es realitza millor en un medi estomacal àcid, per la qual cosa els pacients que presenten falta d'acidesa l'hauran de prendre conjuntament amb aliments àcids. Es pren també com a mitjà preventiu de l'arteriosclerosi i ateromatosi.
A nivell tòpic, és una de les plantes més valorades per tractar tot tipus de problemes de pell. Per via externa, produeix un efecte astringent, hemostàtic i cicatritzant; i s'ha utilitzat en cosmetologia per a la prevenció de les arrugues i estries, estimula i guareix els teixits malmesos a causa de variacions de pes, embaràs o cel·lulitis.
Malgrat aquests efectes beneficiosos, Equisetum telmateia pot provocar ansietat, insomni, palpitacions i taquicàrdies. Motius pels quals es desaconsella a malalts del cor i hipertensos. També és desaconsellable durant l'embaràs i la lactància, i en casos d'irritació de la mucosa gàstrica. A més, es recomana també no combinar la planta amb el cafè o el te, ja que perdura els efectes de la cafeïna.
Cua de cavall grossa.
La cua de cavall és una planta present a les restes fòssils vegetals del període carbonífer, fa 250 milions d'anys. Aleshores podia arribar a assolir fins a 30 metres i formava part de la flora del nostre planeta; tanmateix, els exemplars actuals són uns petits representants del que van ser a l'antiguitat. En època de l'Imperi Romà, es considerava aliment de les classes més pobres. Pel seu contingut en silici, s'utilitzava per tal de netejar metalls i ampolles de vidre. També, es penjava de la cua del bestiar per tal d'espantar les mosques. A més, cal remarcar que diversos autors, al llarg de la història, han fet referència a les característiques d'aquesta espècie, com Dioscòrides, Andrés de Laguna i Culpeper entre d'altres.
Aquesta espècie també ha tingut molta rellevància en la tradició de molts pobles africans, des d'on va arribar al "Nou Món" (Amèrica) per mitjà dels esclaus. Aleshores la mastegaven per recobrar la vitalitat i la valentia, com a remei digestiu i afrodisíac.
Informació complementària extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
