Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dijous, 28 de juliol de 2011

Viatge a La Palma: Parc Nacional de la Caldera de Taburiente 2a part


Imatge d'una barra d'estratocúmulus enganxada a la zona del Roque de los Muchachos (2426 msnm).


La imatge superior ens mostra una bonica barra nuvolosa que entrava pel Collado de la Cumbrecita (1310 msnm) i resseguia tota la zona anomenada La Crestería. Aquesta zona, tal com vaig comentar, és un circ de muntanyes format pels cims més alts que voregen la Caldera de Taburiente. El cim que sobresurt més és El Roque de los Muchachos (2426 msnm), la segona muntanya mes alta de Canàries, després del Teide. El seu nom fa referència a la seva forma, ja que són una sèrie de roques dretes, d'uns 3 metres d'altura, que s'assemblen a un grup de nois.

A prop d'El Roque de los Muchachos, a causa de l'excel.lent visibilitat del cel nocturn, hi ha instal.lat el famós Observatori Astrofísic.
L'observatori va ser inaugurat el 1985 i pertany a l'Institut d'Astrofísica de Canàries (IAC).

A causa de la localització de la Palma i degut a l'altura que assoleix sobre el nivell del mar, amb els anys s'hi han anat instal.lant nombrosos telescopis i actualment representen una de les bateries de telescopis més important del món.
La seva ubicació geogràfica, enmig de l'Atlàntic, i el peculiar clima, provoquen la formació de núvols entre els 1000 i 2000 m d'alçada, els quals fan de mirall i impedeixen que la contaminació lluminosa de les poblacions de la costa dificulti l'observació de les estrelles.



Una altre imatge de la barra d'estratocúmulus i cirrus en un nivell superior.


El mar de núvols, en moltes ocasions arriba a tapar tota la Caldera de Taburiente i tant sols es veuen sobresortir les muntanyes que sobrepassen els 2000m d'alçada.
Tot i que no ocupaven tota la Caldera, en aquestes imatges també es pot veure clarament l'altura de la base dels núvols i l'altura del seu cim.



Imatge on es veu perfectament els dos tipus de gèneres nuvolosos. Els estratocúmulus (núvols baixos) situats per sota dels 2.400 metres i els cirrus (núvols alts) situats entre els 8.000/12.000 metres d'alçada.



El mar de núvols de mica en mica es va internant a la Caldera. La seva aparició va ser espectacular.


La teoria més antiga sobre la formació de la Caldera es va conèixer com a "Hipòtesi de l'Aixecament". Segons aquesta teoria, la Caldera es va formar a causa de la forta empenta que exercia el magma profund sobre unes colades pre-existents, fent que s'aixequessin i es fracturessin.
En desaparèixer l'empenta, la zona central es va desplomar deixant un enorme forat.

A mitjans dels anys 80, es va elaborar una teoria basada en grans períodes d'activitat magmàtica, intercalats amb períodes d'erosió de l'aigua i petits despreniments.

En els anys 90, les teories que s'expliquen diuen que la formació de la Caldera va ser a causa de grans esllavissades per efecte de la gravetat, completada amb l'efecte erosiu de les aigües. Aquesta teoria la testifiquen les continues esllavissades que han ocorregut en els últims anys, algunes d'elles de considerable dimensió.



El mar de núvols perfectament retallat, va evolucionant com per art de màgia, just al davant nostre.


A l'interior de la Caldera hi abunden fonts, brolladors i cascades de gran bellesa, algunes d'elles com la de La Desfondada, de fins a 150 m d'alçada. De menor grandària, però amb més cabal, és la cascada del Hoyo de los Juncos.

Els diversos barrancs constitueixen cursos permanents d'aigua, alguns de certa importància com el de Taburiente i el d'Almendro Amargo. Les aigües del Barranc de Rivaceras, tenen un fort color groguenc-marró, a causa de les seves aigües ferruginoses, que en dipositar-se formen magnífics contrastos de color a la Cascada de Colores.



El mar de núvols va fent desaparèixer el paisatge.


Aquest Parc Nacional presenta unes formacions geològiques d'alt interès, on afloren les roques més antigues de la Palma, components del complex basal. Des de laves encoixinades, magmàtiques plutòniques, dics basàltics i conglomerats, fins a les sèries més modernes de les parets més verticals, tals com colades, cons volcànics, dics de basalt de les antigues xemeneies i restes d'erupcions explosives per acumulació de piroclastos de colors cridaners, sobre les quals es recolzen algunes roques procedents d'esllavissades.



La boira dóna un toc fantasmagòric al bosc de pi canari.


El Parc Nacional té un clima de tipus mediterrani, però matisat per la latitud, altitud i orientació. Els principals factors que determinen el clima de la Palma són, a més de la seva latitud, el sistema de circulació dels vents alisis, el relleu, la proximitat del continent africà i el corrent fred de l'Atlàntic.

Dins del Parc podem trobar lleugeres variacions climàtiques en funció de l'altitud: a la zona baixa (400-800 m) no hi ha gelades, plou poc i gairebé mai té boires., a la zona mitjana (1000-1500 m) hi domina un clima més contrastat en temperatures, encara que mai hi sol gelar i presenta abundants boires., per sobre dels 1.500 m les boires són menys habituals i les temperatures són més fresques., per sobre dels 2.000m sol nevar-hi cada any a l'hivern i, de vegades, es produeix el fenomen de la cencellada, a causa dels vents del nord, que no porten neu sinó gel, i en aquests dies es poden assolir els 10ºc sota zero.



Restes de neu que apareixen al camí que va al Pico Bejenado.


Aquest any, però, com ja vaig comentar en un anterior article, la neu va aparèixer a uns 850 m d'alçada i va cuallar per sobre dels 1000 m.

Tota La Crestería, es caracteritza per la baixa humitat relativa i per les pluges torrencials de la tardor i l'hivern, després apareixen períodes de gran sequera.



La boira és la protagonista durant bona part del camí.



Una altre imatge del mar de núvols internant-se.


CONTINUARÀ...