Gris-Gris i la Roca que plora

La platja de Gris-Gris.


Gris-Gris és el curiós nom que rep una platja situada a l'extrem meridional de l'illa Maurici.
La costa sud de Maurici és única i té unes característiques que contrasten singularment amb la resta del país, degut al seu caràcter salvatge i indòmit, siguent la platja de Gris-Gris un dels seus màxims exponents.
Aquesta platja banyada per les aigües de l'Oceà Índic, és un indret on la força de la naturalesa ha afaiçonat un paisatge corprenedor al llarg de milers d'anys.

Penya-segats a Gris-Gris.


La platja, pertanyent a la població de Souillac, està envoltada d'alts penya-segats que es troben banyats contínuament per les onades enmig d'un soroll ensordidor. Cal tenir present que aquest indret no té la barrera protectora que proporciona l'escull coral·lí que hi ha a la resta de l'illa, això provoca que el fort onatge de l'Índic hi impacti amb tota la seva força. Aquest onatge, juntament amb els forts corrents i el vent incesant, fa que hi estigui prohibit el bany.

L'origen exacte del nom Gris-Gris és desconegut, no obstant, segons alguns, el nom evoca la màgia negre. Per altres, recorda un paisatge de boira (de color gris) o també podria fer referència a un gos anomenat així i que pertanyia a l'abat de la Caille, un cartògraf que va visitar l'indret el 1765.

L'Oceà Índic banya un tram de costa sense barrera de corall. Al cel veiem alguns cúmuls i fractocúmuls.

L'indret salvatge conté nombrosos perills pels banyistes i la navegació, com aquests esculls.


Un dels principals atractius d'aquest tram de costa és La Roche Qui Pleure (la Roca que plora), una roca anomenada així perquè està banyada contínuament per les ones., això fa que la roca doni la impressió que està permanentment plena de llàgrimes quan l'aigua que la mulla cau pel pendent.

El famós poeta Robert Edward Hart vivia prop dels penya-segats de Gris Gris. Avui, la seva atractiva casa de pedra s'ha convertit en un museu on veiem diversos objectes que li havien pertangut.
Robert Edward Hart, ha marcat el seu temps i la poesia mauriciana. Batejat com el Príncep de Maurici,  aquest poeta segueix sent considerat com el patriarca de la literatura d'aquesta illa de les Mascarenyes.
Va nèixer el 17 agost del 1891 a Port Louis i morí el 1954.

La roca basàltica anomenada la Roca que plora rep l'embat continu de les onades, tot i trobar-se al damunt d'un penya-segat.

Tram de costa verge al sud de l'illa Maurici.

Meteorització alveolar, ruscs d'abelles o tafonis a sobre la Roca que plora.


Un altre dels atractius d'aquet indret natural que ha sigut font d'inspiració de poetes, són les escultures creades per l'efecte del vent, la pluja i la sal marina a sobre les roques.
Aquests elements s'han ajuntat per esculpir unes curioses formes que ja he anomenat en anteriors ocasions. El fenomen físico-químic produeix una meteorització alveolar a la roca basàltica, creant les típiques cel·les d'un rusc d'abelles o tafonis de mida més gran.

Meteorització alveolar i tafonis.

Escultura natural creada per l'acció dels elements.

Molts núvols, ambient fresc i algun plugim de tarda

Aquest matí s'ha vist el sol mig apagat a sobre Palamós. Imatge mostrada al programa Els Matins de TV3.


Una jornada més, avui dimarts ens hem vist immersos dins una nova devallada dels termòmetres, amb unes màximes que s'han quedat força frenades. Acompanyant aquest ambient fresc, l'acció solar s'ha vist molt apagada pel pas de nombroses franges de núvols mitgencs i alts, com els que veiem a la fotografia superior, presa aquest matí.
Aquests núvols ens indicaven un canvi de temps degut a la presència d'un embossament d'aire fred a uns 500hPa, amb isotermes de -16ºC a les 12:00h segons el radiosondatge de Barcelona. Com sol ser habitual, l'entrada d'aire fred en alçada també s'ha notat en forma de creixement d'algunes nuvolades a les comarques gironines, les quals, han descarregat ruixats cap a l'interior i algun plugim ha arribat fins a la mateixa línia costanera.

Pel que fa a la jornada d'aquest dimecres, es preveu que l'astre rei ja sigui el dominador del cel i la temperatura màxima es podrà enfilar més que avui. El vent pot bufar fluix amb component nord fins al matí de dimecres, al nostre sector costaner., durant la resta del dia pot bufar vent fluixet de direcció variable amb estones de calma.

Dades de precipitació recollida avui dimarts 6 de novembre a les comarques gironines, inclòs el Baix Empordà:

Mata 7,4mm., Sant Feliu de Pallerols 6,4mm., Figueres 6,2mm., Sant Gregori 5,4mm., Verges 4,4mm., Salitja 4,2mm., Banyoles 4,1mm., Bellcaire d'Empordà 3,6mm., La Bisbal d'Empordà 3,2mm., Girona 2,0mm., Palafrugell 2,8mm., Calonge-Mas Pallí 2,8mm., Calonge 2,2mm., Sant Feliu de Guíxols 1,0mm., Palamós 1,0mm, Palamós-La Fosca 0,8mm.

Màximes d'avui dimarts al Baix Empordà:

Calonge-Mas Pallí 15,1ºC., Palamós-La Fosca 15,1ºC., Sant Feliu de Guíxols 15,9ºC., Palamós 15,9ºC., Palafrugell 15,4ºC., Verges 16,1ºC., Bellcaire d'Empordà 16,7ºC., Calonge 16,9ºC.

Stratocumulus undulatus formats per l'acció del vent, vistos aquesta tarda a sobre Calonge.


Altres dades meteorològiques d'avui dimarts 6 de novembre a Palamós., temperatura màxima 15,9ºC., mínima 9,8ºC. Estat del cel amb núvols alts i mitjans matinals i clarianes., tarda amb cel cobert i caiguda d'algun plugim. Pluja 1,0mm. Vent de component NNO, a 5/10km/h de mitjana, ratxa màxima 34km/h. Estat de la mar amb mar arrissada o marejol arran de costa i marejol o maror mar endins. Pressió atmosfèrica màxima 1024hPa, mínima 1017hPa. Humitat relativa màxima 88%, mínima 68%. Dades de meteoclimatic.com.


Imatges del dia que hem tingut avui on els núvols han sigut els protagonistes:

El cel cobert d'aquesta tarda. Al fons veiem el Puig Cargol des de Calonge.

Cel cobert per núvols alts i mitjans matinals. Imatge mostrada al temps de TV1 Catalunya.

Stratocumulus undulatus a sobre Calonge.

Núvols lenticulars a prop del Mont Rainier

Altocumulus lenticularis a prop del Mont Rainier al desembre del 2008.
Font: http://apod.nasa.gov/apod/ap121104.html


La imatge espectacular que veiem a sobre aquestes línies, podria fer pensar a les ments més imaginatives que ens trobem davant l'arribada d'unes naus extraterrestres, però tot i aquesta increïble aparença, es tracta de vàries capes sobreposades dels famosos núvols mitjans anomenats Altocumulus lenticularis.

Aquest núvols són formats gràcies al fenomen atmosfèric conegut com a "ones de muntanya".
Les ones de muntanya apareixen a sotavent d'un sistema muntanyós quan hi ha un vent fort que incideix de manera perpendicular a la línia muntanyosa. El flux d'aire que arrossega el vent es veu obligat a elevar-se per sortejar el relleu accidentat i en fer-ho es produeix una ona que es propaga a sotavent de la muntanya.
Com que és una ona, té zones on el vent puja i baixa de forma alternada.
Si la humitat de l'aire és prou alta, a les zones de sotavent on el vent puja es forma un núvol molt característic de forma lenticular, ja que a l'ascendir, l'aire humit es freda i es condensa quan arriba al punt de rosada.

En ocasions, des de la ciutat de Seattle, estat de Washington, EUA, indret on fóu presa la instantània, poden veure un espectacle degut als núvols lenticulars que es formen a prop del Mont Rainier, situat a 90 quilòmetres al sud-est d'aquesta ciutat. La imatge d'un grup espectacular de núvols lenticulars es va prendre al desembre del 2008 i es pot deduir que el vent bufava fort de dreta a esquerra.

El Mont Rainier

El Mont Rainier és un estratovolcà actiu de 4392m, situat a la cadena de les Cascades i pot considerar-se un perill latent per a la població d'1,5 milions d'habitants que hi ha al voltant.

Els primers europeus el descobriren durant el viatge d'exploració de George Vancouver el 1792, i rebé el nom d'un amic del propi George Vancouver, també navegant de la Royal Navy, i de nom Peter Rainier.
Es troba al cor del Parc nacional del Mont Rainier, on hi arriben un gran nombre de visitants atrets per la bellesa natural i els paisatges.

Cobert per grans glaceres, el Mont Rainier és el pic més alt amb gel i neu perpètua de tots els Estats Units (exceptuant-ne els d'Alaska). El cim està format per dos cràters que produeixen calor, fet que evita que la neu s'acumuli en certs llocs. Els vapors calents tallen galeries en el gel que cobreix la part superior. Malgrat que és petit, el llac del cràter, situat al turó oest, és el més alt d'Amèrica del Nord. A més de cinquanta metres per sota del gel, només és accessible a través dels túnels escavats pels vapors calents que vénen del cor del volcà.

Les dimensions del Mont Rainier el fan molt visible des de l'àrea de Seattle. En dies de bon temps, pot veure's també des de ciutats com Portland, en altres punts d'Oregon i fins i tot a la ciutat de Victoria, a l'illa de Vancouver, al Canadà. La gent de l'àrea de Seattle l'anomena simplement "la muntanya".

El cim de la muntanya Rainier està format per tres pics., el més alt es diu Columbia Crest (4392m), el segon s'anomena Point Success (4.315 metres) i el tercer Liberty Cap (4.301 metres).
En el flanc oriental de la muntanya hi trobem un altre pic més petit anomenat Tahoma Peak (3.395 metres). Aquest últim és un vestigi de l'erosió de l'antic cim del Mont Rainier, quan aquest era més alt que l'actual.

Els rius més importants, com ara el Carbon, el Puyallup, el White, el Nisqually i el Cowlitz neixen a les glaceres del Mont Rainier. El riu White, el Carbon, el Puyallup i Nisqually desemboquen al Puget Sound, a prop de Seattle, mentre que el Cowlitz ho fa al riu Colúmbia.

Dilluns amb nuvolositat molt variable

Núvols gruixuts de bon matí a sobre Palamós que deixaven algun plugim. Imatge mostrada a l'informatiu de TVE Catalunya.


Després del pas del sistema frontal que ens afectà ahir diumenge sense gaires conseqüències a la nostre zona, avui dilluns hem vist com les restes d'inestabilitat propiciada per la presència d'aire fred en alçada, ha fet que a Palamós ens haguem llevat amb el cel ennuvolat per grans cúmulus que deixaven alguna roina o plugim, amb 0,2mm recollits al barri de La Fosca i pluja inapreciable al centre de la vila. Un exemple d'aquests núvols gruixuts el veiem a la foto que obre aquest post.

Aquests plugims matinals han desaparegut ràpidament, per deixar pas a un migdia assolellat, malgrat tot, al llarg de la tarda han aparegut nombroses franges de núvols alts que es movien molt ràpid, impulsats pel vent fort de l'oest que bufa en nivells alts i mitjos de la troposfera., acompanyant aquests núvols alts també s'han vist alguns estratocúmulus.

Cirrus spissatus vistos aquesta tarda.


Pel que fa a les precipitacions recollides avui dilluns, aquestes s'han concentrat majoritàriament cap a l'Alt Empordà, tot i que al Baix Empordà també s'ha vist caure algun plugim.

Precipitació recollida avui dilluns 5 de novembre a l'Empordà:

Darnius 12,7mm., La Jonquera 7,2mm., Espolla 3,6mm., Llançà 2,0mm., Cabanes 1,7mm., Portbou 1,2mm., Calonge-Mas Pallí 0,4mm., Calonge 0,2mm.

Un altre factor que s'ha donat avui dilluns ha sigut el descens de les temperatures, amb màximes més baixes que el dia anterior.

Màximes d'avui dilluns al Baix Empordà:

La Bisbal d'Empordà 19,1ºC., Calonge 18,9ºC., Verges 17,8ºC., Palafrugell 16,9ºC., Sant Feliu de Guíxols 16,8ºC., Palamós-la Fosca 16,7ºC., Calonge-Mas Pallí 15,9ºC.

Núvols alts avui al vespre des de Romanyà de la Selva.


Altres dades meteorològiques d'avui dilluns 5 de novembre a Palamós., temperatura màxima 16,8ºC., mínima 12,4ºC. Vent fluixet del nord de matinada i vent del SSO a la tarda, a 10kmh de mitjana.
Ratxa màxima de vent 26km/h. Estat de la mar amb marejol arran de costa i forta maror mar endins (onatge sig. de 1,52m a les 12:00h davant el cap de Begur). Pressió atmosfèrica màxima 1016hPa, mínima 1005hPa. Humitat relativa màxima 85%, mínima 60%. Dades de meteo.cat, meteoclimatic.com i Puertos del Estado. 

Abans i desprès del Sandy

El passat 29 d'octubre, l'arribada de l'huracà Sandy a les costes de Nova Jersey, Nova York i Connecticut, als Estats Units, va fer canviar de manera dràstica el paisatge habitual, degut als estralls causats per aquest fenomen meteorològic.

Els forts vents, les onades, la marea ciclònica, que a més coincidia amb la màxima alçada de la marea astronòmica degut a la lluna plena, juntament amb les pluges torrencials, van tenir una especial incidència a les costes baixes, sobretot a les illes formades pels grans bancs de sorra acumulada durant milers danys al davant de les costes que generen, a la vegada, uns típics estanys litorals.

Tot i que aquests indrets creats per la força de la natura, sempre han cridat l'atenció per establir-hi urbanitzacions més o menys agraciades, degut a la seva situació privilegiada., no és menys cert que les típiques cases de fusta que podem veure arran de mar en moltes pel·lícules americanes, representen una temeritat a llarg plaç, ja que l'aparent seguretat que ofereixen i el paisatge bucòlic que les envolten, pot acabar convertint-se en un veritable desastre, tal com així ha succeït, especialment si es construeix on no s'hauria de construir mai sense abans calcular els riscos que això suposa.

Les dues fotografies aèries que veiem al principi, mostren una part de la zona costanera de Mantoloking, a Nova Jersey, situada al nord d'on l'huracà va tocar terra o sorra, com es dóna en aquest cas.

Les dues fotos van ser captades per la Divisió de Teledetecció de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels EUA. La primera correspon al dia 18 de març del 2007 i la segona al passat  31 d'octubre del 2012. Tots dues van ser preses des d'una altura d'uns 7.500 metres, utilitzant el sistema "Trimble Digital Sensor" i la segona foto mostra un paisatge desolat on abans hi havia una urbanització.

A part de les edificacions malmeses o arrassades, sobretot les que miren a mar obert (part dreta), veiem com una gran infraestructura, el pont de Mantoloking, que va costar aproximadament 25 milions de dòlars quan va ser inaugurat el 2005 per substituir un altre pont construït el 1938, actualment es troba en situació molt inestable i es preveu que serà enderrocat. En el moment del pas de l'huracà, estava cobert d'aigua, sorra i runa de les cases.

Un altre aspecte que s'observa, és el fet que les aigües de l'estany han trencat la barrera de sorra que forma l'illa i ara desemboquen al mar, abans, però, s'han endut per davant la carretera que la creua i algunes illes de cases. 



Arribada del Sandy a la costa est dels EUA el passat 29 d'octubre.