Gossos (Antirrhinum majus subsp. majus).
De ben segur, qui més qui menys, haurà jugat alguna vegada amb les flors de formes capritxoses que podem veure a la imatge d'avui. Aquestes flors silvestres són conegudes pels curiosos moviments que fan si les apretem suaument amb els dits, ja que es mouen talment com si fossin una boca d'algun estrany ésser.
A part d'aquesta curiositat morfològica, cal destacar la gran quantitat de noms populars que rep en el nostre país. Alguns d'aquests noms són badocs, boca de llop, boques d'ase, conillets, gatets, gorges de llop, gossets, gossos, mamaconills, morro de vedella o pets de llop. En anglès es diuen "snapdragon".
En castellà, tampoc es queden curts i la llista de noms és espectacular: Abrebocas, antirrino, becerra, bocas de dragón, bocas de león, boquillas de dragón, cabeza de ternera, claveles, conejetes, conejillos, conejitos, conejitos muertos, dragoncillos, dragones, flor de la mortaja, flor del desengaño, flor de sapo, gallitos, garganta de lobo, gatos, hierba becerra, morros de lobo, muerte de español, muerte de italiano, muerte de portugués, muerte galana, pan y queso, perritos, pirigallo, san juanes, sapos, tarasca de jardín, yerba becerra, yerba vecerra, zapaticos de la Virgen o zapaticos del Niño Jesús...Déu n'hi do!
Actualment, si ens passegem pels nostres camps i boscos ens sorpendran gratament amb la seva espectacular floració. El seu hàbitat predilecte són antics murs de pedra, roquissers, codolars i altres llocs pedregosos, sobretot en marges i llits secs de rius i rieres.
Segons la classificació científica, els gossos (Antirrhinum majus subsp. majus) s'engloben dins la classe Asteridae, a l'ordre Lamiales, a la família Plantaginaceae i al gènere Antirrhinum.
La planta, a més, compta amb cinc subespècies:
Antirrhinum majus subsp. majus. situada a Catalunya, Aragó, Occitània i subespontània a la Serra de Tramuntana de Mallorca.
Antirrhinum majus subsp. cirrhigerum (Ficalho) Franco. situada al sud de Portugal i al sud-est d'Espanya.
Antirrhinum majus subsp. linkianum (Boiss. & Reut.) Rothm. endèmica a l'oest de Portugal.
Antirrhinum majus subsp. litigiosum (Pau) Rothm. situada al sud-est d'Espanya.
Antirrhinum majus subsp. tortuosum (Bosc) Rouy. situada dins l'àrea de distribució de l'espècie. Algunes d'aquestes subespècies també es troben al Marroc, al nord de França, a Turquia i a Síria.
Es caracteritza per tenir la corol·la força gran de 35 a 45 mm, fulles lanceolades oposades o en verticils de 3, però a vegades les superiors són alternes. La corol·la pot ser de color porpra o totalment o parcialment groga, segons les varietats. Les flors es distribueixen en raïms de 10 a 30 flors. El fruit és una càpsula oblonga de 10 a 14 mm amb nombroses llavors petites. Són plantes pol·linitzades pels borinots, els quals ja n'he parlat en altres ocasions.
També cal destacar que es tracta d'una planta model per la ciència, especialment en estudis de genètica mol·lecular, sobretot en el camp de la monosimetria floral.
Usos medicinals
Alguns dels seus principis actius més importants són diferents mucílags, àcid gàlic, resines, pectina, rinantina i amargs.
La planta és considera com antipirètica, resolvent, astringent, detersiva, antiescorbútica, hepàtica i diurètica. Es sol mostrar molt eficaç contra les inflamacions i contra les hemorroides. També s'ha utilizat en gargarismes contra les llagues de la cavitat bucal, contra la colitis, la pirosi i externament, en forma de cataplasmes sobre els eritemes.
