Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Llegenda de La Fosca


La Roca Fosca.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca que divideix aquesta platja en dues meitats.
Aquesta roca ha creat algunes llegendes, com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir fonament en els perillosos corrents que s'hi creen amb mar de fons de llevant.
Avui, però, us parlaré de la llegenda que relaciona aquesta roca de colors foscos amb el palau de la princesa Pirene, la qual donà nom als Pirineus.

L'escrit que veureu a continuació, data del 1922 i és un extracte literal de la llegenda, publicada a la desapareguda revista "Marinada":


Quan Pirene, la filla dels Pirineus, després que fou lliberada de l'incendi per Alcides,decidí deixar la muntanya per conèixer les delícies del mar, manà a ses serventes que li cerquessin una platja xica, xica, per a establir-hi la seva morada i al mateix temps, el niu dels seus amors.

Recorregueren tota la costa des del golf de Roses, el qual consideraren massa gran per un senzill refugi.En el Promontori Celebàndic, avui cap de Begur i en la cala anomenada d'Aigua Blava, cregueren que seria el redós desitjat per la princesa, més ella el refusà per massa pedregós i perquè temè que la serralada altíssima li recordaria massa la llar pairal que acabava de deixar.

Les cales de Calella i de Llafranc ja la temptaven en principi, però no es decidí fins que havent passat les Formigues, per una averia en la nau que la menava, se veié obligada a saltar a terra,a una platjeta del peu de Cap Gros. Sos peus nusos, en enfonsar-se en la sorra finíssima de la platja, li produïren una sensació de tal dolcesa, que en restà meravellada.

Aquí- digué a ses servents-, aquí m'hi bastireu un palau mig en mar i mig en terra, perquè pugui copsar al ensems les carícies de les ones i el pessigolleig del fí sorral. Els pins m'hi serviran de dosser, i les ones ajogassades m'adormiran amb llurs cançons.

La platja abans quieta i solitària, amb l'estatge de la pinceseta fou transformada en un petit paradís, amb jardins, horts i conreus.Els pescadors li regalaven els millors peixos de la mar i ella, en compensació, amb sa jovenesa omplia de cançons i d'alegria aquest bocí de costa llevantina.

Qui primer s'adonà del canvi, fou un veí molt proper que tenia el seu estatge amb honors de castell en la penya rocosa d'aquest nom. Tant per mar com per terra, era quasi bé una fortalesa inexpugnable, en la manera d'èsser d'aquell temps. Ullprès per les gràcies de la princesa i per tot quan d'ella sentia contar per sos servents, decidí entrar-hi en coneixença, més ella, qui cobava en son cor quelcom més que agraïment envers son salvador quan l'incendi dels Pirineus, no feu cap mena de cas dels oferiments del seu veí; ni súpliques, ni ambaixades, ni presents foren prou per a interressar el seu cor de dona.

De la negativa en resta molt desconortat el senyor de Castell; i prenent-la com a menyspreu, veient el seu amor propi humiliat, li trameté un missatger de la seva confiança, per veure si amb amenaces podria aconseguir el que no havia pogut amb súpliques.

Tot fou en và, i una nit, quan en el palau de la princesa tots dormien, fou traïdorament assaltat i posant en pràctica l'amenaça, hi calaren foc reduint a cendres el palau i sos habitants.

Aquesta tradició no l'aneu a cercar en els veïns de la contrada, perquè s'és esborrada de la memòria dels presents. En ma joventut, vareig llegir-la en un vell pergamí de la rectoria del meu poble, únic exemplar tal vegada que havia escapat de la mà destructora del temps, quan encara no coneixia el mar més que de nom.

Del palau de la princesa no en restà més que un munt de runes, que llepades per les ones de dia i de nit, amb el transcurs dels segles quedaren reduides a una sola roca que s'alça encara al mig la platja, negre i recremada, per a record dels mortals. El color de la roca, que fou palau de la princesa, donà nom a la platja de La Fosca per qual la coneix tothom; i en quant a Castell, encara el curiós visitant podrà veure-hi els grans carreus que formaven el fonament de les muralles amb ses torres, per la part de ponent, carreus que podrien calificar de ciclòpics, i de la part de terra s'hi pot veure la formació del portal d'entrada i l'excavació del fosso en la roca viva per a fer-lo més inaccessible.