Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Arriba l'hivern astronòmic




La propera nit, a les zero hores i trenta-vuit minuts, començarà l'hivern a l'hemisferi Nord, segons el conveni astronòmic. Aquesta estació, la més curta de l'any des de fa alguns segles, durarà 88 dies i 23 hores. La primavera s'iniciarà el dia 21 de març del 2011.

L'inici de les estacions es produeix quan la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'hivern, aquesta posició es dóna en el punt de l'eclíptica en el qual el Sol arriba a la seva posició més al sud. El dia en què això succeeix, el Sol arriba a la seva màxima declinació sud (-23 º 27 ') i roman gairebé sense moure's durant diversos dies., per això a aquesta circumstància se l'anomena també solstici ("sol quiet") d'hivern. En aquest instant a l'hemisferi sud s'inicia l'estiu.

El dia del solstici d'hivern (22 de desembre) correspon al de menor durada de l'any. Al voltant d'aquesta data es troben el dia en què el Sol surt més tard i aquell en què es pon més aviat.


Així doncs, demà dimecres, entre la sortida i la posta del Sol només transcorreran 9 hores i 17 minuts., aquesta dada la podem comparar amb les 15 hores i 3 minuts que va durar el dia més llarg (que aquest any va ser el 21 de juny). Observeu que hi ha gairebé sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc, siguent nul.la a l'equador i extrema (24 hores) entre els cercles polars i els pols. Precisament és a l'Antàrtida on alguns dies a l'any al voltant del 21 de desembre es dóna el fenòmen del sol de mitjanit, en què el Sol és visible per sobre de l'horitzó durant les 24 hores del dia.

Es podria pensar que el dia més curt de l'any serà també el dia en què el Sol surti més tard i es posi més aviat, però no és així: això és degut a que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el.líptica, ja que l'eix de la Terra està inclinat en una direcció que no té res a veure amb l'eix d'aquesta el.lipse. Això també fa que un rellotge solar i els nostres rellotges, basats en un sol fictici, estiguin desajustats. El dia que el Sol es pon més aviat és el 8 de desembre, mentre que el dia en què el Sol sortirà més tard serà el 5 de gener de l'any vinent.

En aquestes dates es dóna també el màxim acostament anual (periheli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió, el màxim acostament es donarà el proper dia 3 de gener del 2011, amb una distància una mica més gran de 147 milions de km, uns 5 milions de km menys que en el moment de l'afeli o de major distància (4 de juliol del 2011).
Aquesta major proximitat al Sol és deguda al fet que la Terra es mou més ràpidament al llarg de la seva òrbita el.líptica durant l'hivern (segons la tercera llei de Kepler) i per tant, la durada d'aquesta estació és menor.



Fenòmens astronòmics del proper hivern

Al llarg de l'hivern hi haurà un eclipsi parcial de Sol, que es produirà el dia 4 de gener i serà visible a Espanya. L'eclipsi s'iniciarà a les 7h 40m, hora oficial., el màxim de l'eclipsi succeirà a les 9h 51m i el final serà a les 12h 1m.

La primera lluna plena de l'hivern tindrà lloc el 19 de gener, donant-se les següents 29 o 30 dies després. En aquest hivern tindrem dues llunes plenes: el 18 de febrer i el 19 de març.

Saturn serà visible gairebé tota la nit durant tot l'hivern. Júpiter i Urà, fins a mitjans de febrer, seran els estels vespertins i Venus serà l'estel del matí.

La primera pluja de meteors important de l'hivern és la de les Quadràntides, el màxim té lloc cap al 3 de gener.

Pel que fa a les constel.lacions, al voltant de l'estrella Polar es veuran al llarg de la nit Cassiopea, l'Óssa Menor i Cefeu. Les constel.lacions zodiacals (eclíptiques) visibles en aquest període van des d'Aquari a Sagitari. Per sobre de l'eclíptica destacaran Pegàs i l'Óssa Major, per sota, Orió. Al llarg de les nits d'hivern, es poden veure les dotze estrelles més brillants del cel que són visibles des de la nostra latitud: Sírius, Artur, Vega, Capela, Riguel, Proció, Betelgeuse, Altair, Aldebaran, Antares, Espiga i Pólux.

Quan la nit sigui més fosca degut a la lluna nova, es pot intentar veure nebuloses d'emissió com el complex de nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i les restes de supernova conegudes com la nebulosa del Cranc ( Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estelada que constitueix la Via Làctia.

Font: http://www.ign.es/ign/es/IGN/home.jsp