Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dilluns, 29 de març de 2010

La Geria



La Geria, és un dels paisatges agraris més coneguts de l'illa de Lanzarote. Aquest espai natural protegit des de l'any 1987, també és una zona ZEPA (zona d'especial protecció de les aus). A part dels seus valors naturals i paisatgístics, és un exemple paradigmàtic de l'aprofitament dels escassos recursos que ens pot oferir la natura, per part de l'home, en un espai inhòspit i d'escassa pluviometria, de naturalesa volcànica.

Aquest parc natural, està format per terrenys pertanyents als municipis de Yaiza, Tías, Tinajo, San Bartolomé i Teguise, amb una superfície de 5255 hectàrees. Dins dels seus límits, podem trobar petits nuclis de població, com Masdache, Vega de Tegoyo, La Asomada, Conil, Mozaga, La Geria i El Islote-Casa de la Florida.
Limita a l'oest amb el Parc dels Volcans, dins del Parc Nacional de Timanfaya.

L'enginy dels primers colonitzadors de l'illa, va saber cultivar les grans extensions de lapilli o greda, que van deixar les erupcions dels volcans de Timanfaya.
Per poder cultivar aquest terreny format per lapilli o "picón", com el coneixen els habitants de l'illa, s'ha d'excavar una capa d'uns dos metres i mig, fins trobar la terra que hi ha sepultada, llavors es sol fer una plantació de vinya, sobretot de la varietat malvasia, i arbres fruiters com la figuera.



Aquest sistema de plantació, caracteritzat per la forma cònica que adopten els forats on es troba la planta, permet evitar l'evapotranspiració i aprofitar les poques pluges que cauen, en una zona on no es superen els 150 mm anuals, facilitant l'infiltració de l'aigua plujana i evitant l'erosió.

El lapilli a més, té la capacitat d'absorvir i conservar la humitat, provinent de la rosada o de la pluja, característica que el fà semblar a una esponja, a més, aquest material volcànic, manté la temperatura constant de la terra vegetal.

Si la falta de precipitacions fos poc, a aquest factor ambiental se li ha de sumar el vent constant que hi sol bufar, per solucionar aquest contratemps, es sol fer un petit mur de pedra al voltant dels forats on hi ha la planta, configurant un paisatge molt curiós.