A les latituds altes de l'hemisferi nord, la neu sol cobrir la superfície del sòl duran nou mesos l'any. La neu actua com una gran reserva d'aigua, i és un excel·lent reflector d'energia solar cap a l'exterior del planeta, però les últimes dècades hem estat testimonis de canvis significatius en l'extensió de la coberta de neu.
Els recents estudis de la capa de neu publicats a "Geophysical Research Letters" i a "l'Informe sobre l'Àrtic", ens diuen que entre els anys 1979 i 2012, l'extensió de la capa de neu en el mes de juny va disminuir en un 17,6% per dècada, en comparació amb la mitjana 1979-2000.
Els mapes superiors mostren les anomalíes detectades en l'extensió de la coberta de neu del mes de juny, en intervals de tres anys, des del 1967 fins el 2012.
Cada coberta de neu d'un mes de juny es compara amb la mitjana del període 1971-2000.
Quan els valors es troben per sobre de la mitjana, la mesura apareix en tons de color blau, i quan l'extensió és inferior a la mitjana apareix en tons de color ataronjat. Cap al començament de la sèrie, predominen extensions per sobre la mitjana, però cap al final de la sèrie hi predominen les extensions inferiors a la mitjana.
El gràfic mostra la coberta de neu dels mesos de juny en milions de quilòmetres quadrats entre els anys 1967 i 2012. Això ens mostra com la disminució general de la capa de neu és coherent amb els canvis que es mostren en els mapes. El gràfic i els mapes es basen en dades de la Universitat de Rutgers.
Els autors de l'estudi de la coberta de neu, Chris Brown Derksen i Ross, van trobar una disminució general de la capa de neu des del 1967 fins el 2012, i també es detecta una acceleració de la pèrdua de neu a partir de l'any 2003. Entre juny del 2008 i juny del 2012, Amèrica del Nord va patir tres rècords d'extensió mínima en la coberta de neu. A Euràsia, entre els anys 2008-2012, cada mes de juny va establir un nou rècord d'extensió mínima de neu.
Investigacions prèvies identifiquen una relació entre l'augment de les temperatures de l'aire i la disminució de la coberta de neu. Segons Derksen i Brown, "Ens va sorprendre els continus rècords en l'extensió mínima de la coberta de neu a l'Àrtic durant els últims cinc anys"
Igual que amb el gel marí, l'extensió de la coberta de neu es troba en clar declivi i significa una disminució de l'albedo. En general la "blancor" d'un objecte determina la quantitat de llum solar que reflecteix cap a l'espai. La neu té un albedo molt alt, ja que reflecteix fins el 90% de la llum que rep. A mesura que disminueix la coberta de neu, els sòls i la vegetació de colors foscos absorbeixen més energia solar.
La coberta de neu en declivi eleva la temperatura del sòl i augmenta el gruix de la capa activa (la capa més superior del permafrost que es fon cada estiu). Quan la matèria orgànica es descompon en el desglaç del permafrost, es pot alliberar metà, un potent gas d'efecte hivernacle quan s'allibera a l'atmosfera.
Anticipant-se als canvis futurs de l'Àrtic, la coberta de neu planteja reptes per als investigadors. "Els canvis en la coberta de neu es compliquen pel fet que la temporada amb aigües marines sense congelar augmenta, i això proporciona humitat addicional per les nevades", diu Brown. "Pel que fa al futur de la capa de neu, el clima està fortament influenciat per la variabilitat interanual en períodes de cinc a deu anys, però els models climàtics globals indiquen que la taxa de disminució de la coberta de neu de l'Àrtic patirà una acceleració a llarg termini ".
Font:http://earthobservatory.nasa.gov
