Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Salamandra salamandra


Fotografia d'una petita salamandra que vaig veure la setmana passada a Romanyà.

La salamandra comuna (Salamandra salamandra) és un amfibi urodel.
Pertany a la mateixa família (Salamandridae) que la gandària (conegut també com a ofegabous), en la que estan inclosos la majoria dels urodels europeus.
Aquesta és una espècie que es troba a gairebé tota l'Europa continental, entre la península de Jutlàndia i el sud d'Itàlia i dels Càrpats fins a l'extrem sud de Portugal.

Les salamandres adultes són animals de moviments lents. La seva talla normal és d'uns 20 cm amb un pes d'uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són més actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal de pocs graus per sobre dels 10cº.
En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum de sortir dels refugis i caminar pels boscos i pels erms en busca d'aliment. Sovint travessen les carreteres i camins, però ho fan amb tanta lentitud que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.

Morfologia i reproducció

El que més crida l'atenció en la salamandra comuna són els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics, anomenada aposematisme. La seva pell està coberta d'una mucositat que conté un verí, compost pels alcaloides samandarina (C19H31NO), samandaridina (C21H31NO) i samanderon (C22H31NO2). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d'infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.

Contràriament als altres urodels, l'aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l'época de zel és d'abril a setembre. Les femelles van a l'aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d'aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d'aigua fresca i corrents d'aigua lents, normalment situats en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.

Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra surten ja formades, amb una mitjana de 30 per femella. Contràriament als colors vius dels adults, les larves són de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l'entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l'aigua.
Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat el seu aspecte fràgil i delicat s'alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies.
Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl.lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l'aigua tot seguit, ja que una vegada han arribat a l'estat adult podrien ofegar-se dintre de l'aigua.

No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l'estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d'una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.

Mites i supersticions

La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estès a la cultura popular i a la pseudociència.
Segons el folklore de molts llocs, es creu que aquest animal pot sobreviure al foc.
A Catalunya, entre principis i mitjans del segle XX, hi havia un tipus d'estufes conegudes com a "salamandra", nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d'aquest animal.

Altres supersticions diuen, per exemple, que orinar al bosc en la proximitat d'una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com poden haver arribat a aquestes conclusions al folklore local, l'únic que és cert és que no tenen cap base científica.

Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat en el passat, amb l'alquímia i la bruixeria. Curiosament, moltes supersticions al voltant d'aquest animal encara perduren en zones rurals.

Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de "Lacerta salamandra".

Informació extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada

Hem de tenir present que les salamandres i tots els amfibis en general, estan protegits per la llei, que prohibeix agafar-los i matar-los. Tots els amfibis juguen un paper molt important en el control de les poblacions d'insectes perjudicials per a l'ésser humà i les seves activitats agràries.
La millor manera de preservar-los és tenir cura dels ecosistemes aquàtics. La destrucció dels seus hàbitats els podria portar a la desaparició.