Des del 1896, el científic i premi nobel de química Svante Arrhenius ja donava la hipòtesi que els canvis en la concentració de diòxid de carboni a l'atmosfera podrien alterar les temperatures superficials. També va suggerir que els canvis serien especialment grans a les latituds altes.
Malgrat aquesta hipòtesi, Arrehenius no tenia al seu abast tots els detalls que ho podien fer corroborar, però el seu argument amb els anys s'ha demostrat que era bastant sòlid.
Des de mitjans del segle XX, les temperatures mitjanes globals han augmentat al voltant de 0,6° C, però l'escalfament no s'ha produït de forma homogènia a tot arreu. Cal destacar que les temperatures han augmentat el doble de ràpid a l'Àrtic i a les latituds mitjanes, fenomen conegut com a "amplificació àrtica."
El mapa que obre aquest article mostra les anomalies de la temperatura global entre els anys 2000-2009. Aquestes anomalíes s'obtenen quan es compara la temperatura absoluta enregistrada en un indret determinat en el període 2000-2009, amb la temperatura mitjana obtinguda en el mateix indret durant el període 1951-1980. D'aquest estudi es desprèn que les temperatures globals del període 2000-2009 van ser 0,6ºC superiors a les obtingudes pel període 1951-1980. A l'Àrtic, però, l'escalfament fou de 2ºC, un valor notablement més elevat que la mitjana global.
Llavos cal fer la pregunta: per què les temperatures pugen més ràpid a l'Àrtic que a la resta del món?
La pèrdua de gel marí és una de les raons més explicades. Quan el gel, un material brillant i reflexiu, es fon, es dóna pas a un mar fosc, que amplifica la tendència a l'escalfament. Això succeeix perquè la superfície de l'oceà absorbeix més calor del Sol que la superfície de la neu i el gel. En termes més tècnics, la pèrdua de gel marí redueix l'albedo de la Terra, és a dir, l'albedo és menor perquè la superfície absorbeix una major proporció de la calor de la llum solar en lloc de reflectir-la cap a l'espai.
No obstant això, hi ha altres factors que contribueixen a aquesta distribució desigual de l'escalfament planetari, segons les paraules d'Anthony del Genio, climatòleg de l'Institut Goddard de la NASA per a Estudis Espacials.
Un dels factors són les tempestes, les quals són més freqüents als tròpics que en latituds més altes.
Les tempestes són unes grans intercanviadores de calor, ja que transporten la calor superficial cap a nivells superiors de l'atmosfera, on els patrons globals de vent la porten cap a latituds més altes.
L'abundància de tempestes elèctriques crea un flux quasi constant de calor dels tròpics cap a l'atituds superiors, això provoca un procés que esmorteeix l'escalfament prop de l'equador i contribueix a l'amplificació àrtica.