Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

divendres, 21 de desembre del 2012

Avui comença l'hivern astronòmic



L'hivern astronòmic comença avui divendres 21 de desembre al migdia, concretament a les 12 hores i 12 minuts. Aquesta estació, la més curta de l'any, durarà 88 dies i 23 hores, i acabarà el 20 març del 2013 amb el començament de la primavera.
Encara que és difícil de predir, l'activitat magnètica solar durant aquest hivern serà probablement alta, donada la proximitat del màxim solar previst pel maig del 2013.

Totes les estacions, s'inicien quan la Terra es troba en unes determinades posicions en la seva òrbita al voltant del Sol. En el cas de l'hivern, aquesta posició es dóna en el punt de l'eclíptica on el Sol arriba a la seva posició més austral. El dia on això succeeix, el Sol arriba a la seva màxima declinació sud (-23º 27') i durant diversos dies la seva alçada màxima al migdia no canvia, i per això, a aquesta circumstància se l'anomena solstici (Sol quiet) d'hivern. En aquest instant a l'hemisferi sud s'inicia l'estiu.

El dia del solstici d'hivern correspon al de menor durada de l'any. Al voltant d'aquesta data coincideixen el dia en què el Sol surt més tard i aquell en què s'amaga més aviat. Un fet circumstancial no relacionat amb l'inici de les estacions es dóna també en aquesta època: el dia del periheli, és a dir, el dia en què el Sol i la Terra estan més propers entre si al llarg de l'any. Aquesta major proximitat al Sol fa que la Terra es mogui més ràpidament al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l'hivern (segons la coneguda com a tercera llei de Kepler) i, per tant, la durada d'aquesta estació és la més curta.

Si anomenem col·loquialment durada del dia al temps que transcorre entre la sortida i la posta del Sol en un lloc donat, avui serà el dia de menor durada. Com exemple, a Madrid aquesta durada serà de 9 hores i 17 minuts, a comparar amb les 15 hores i 3 minuts que va durar el dia més llarg (que aquest any va ser el 21 de juny).
Observeu que hi ha gairebé sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depèn molt de la latitud del lloc. A l'equador la diferència serà nul·la i entre els cercles polars i els pols serà extrema (24h). Precisament és a l'Antàrtida on alguns dies a l'any al voltant del 21 de desembre es dóna el fenomen del sol de mitjanit, en què el Sol és visible per sobre de l'horitzó durant les 24 hores del dia.

Com que l'òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica, ja que l'eix de la Terra està inclinat en una direcció diferent a l'eix d'aquesta el·lipse, provoca que el dia on el Sol es pon més aviat sigui el 7 de desembre, mentre que el dia en què el Sol sortirà més tard serà el 4 de gener de l'any vinent.

Per aquestes dates, com he comentat, també es dóna el màxim acostament anual (periheli) entre la Terra i el Sol. En aquesta ocasió, el màxim acostament tindrà lloc el dia 2 de gener del 2013, sent la distància d'una mica més de 147 milions de km, uns 5 milions de km menys que en el moment de l'afeli o de major distància (5 de juliol del 2013).

La primera lluna plena de l'hivern serà el proper dia 28 de desembre i encara hi hauran dues llunes plenes més: El 27 de gener i el 25 de febrer.

Saturn i Venus s'ens apareixeran de bon matí com a brillants estels fins a mitjans de febrer. Júpiter i Mart seran els encarregats de brillar amb força durant els capvespres hivernals fins a mitjans de febrer.

Al voltant de l'estrella Polar es veuran les constel·lacions de Cassiopea, l'Óssa Menor i Cefeu. Les constel·lacions zodiacals (eclíptiques) visibles en aquest període van d'Aquari a Sagitari. Per sobre de l'eclíptica destacaran Pegàs i l'Óssa Major, per sota, Orió. Al llarg de les nits d'hivern es poden veure les dotze estrelles més brillants del cel, visibles des de la nostra latitud: Sirius, Artur, Vega, Capela, Rigel, Proció, Betelgeuse, Altair, Aldebaran, Antares, Espiga i Pólux.

Quan la nit sigui més fosca, amb lluna nova, es pot intentar veure nebuloses d'emissió com el complex de nebuloses d'Orió (Messier 42 i 43), el grup de les estrelles Plèiades i les restes d'una supernova coneguda com a nebulosa del Cranc ( Messier 1). Amb prismàtics també es poden veure les llunes més brillants de Júpiter i es pot fer un recorregut per la franja estelada que constitueix la Via Làctia.

Font: http://www.ign.es/ign/main/index.do

P.D: Si heu llegit aquest article vol dir que el món encara no s'ha acabat.