L'accident hidrogràfic més important del departament de Sololá, a Guatemala, el constitueix el llac d'Atitlán, considerat com un dels llacs més bonics del món i, per tant, és un dels indrets que no podem deixar de veure si anem a aquest país.
L'explorador i naturalista alemany Alexander von Humboldt el va batejar com "el llac més bell del món", i Aldous Huxley va escriure una cèlebre frase a l'any 1934, en el seu llibre de viatges "Beyond the Mexique Bay": "El llac de Como, em sembla a mi, toca el límit d'allò permisiblement pintoresc, però Atitlán és Como amb els adorns addicionals de diversos volcans immensos. Realment sobrepassa una cosa bona".
Als marges del llac s'alcen els volcans d'Atitlán (3.537 msnm ), Tolimán (3.158 msnm) i el volcà San Pedro (3.020 msnm). El llac està situat a 1.560 metres sobre el nivell del mar, té una superfície de 130 km2 i una llargada de 18 km. La seva profunditat varia, en molts punts és desconeguda, però s'han sondejat més de 350 m., això fa que sigui el llac més profund d'Amèrica Central.
El significat de la paraula "Atitlan" deriva etimològicament del náhuatl, és un topònim aglutinat que s'estructura de la següent forma: Atl significa "Aigua", Titlan significa "entre". La paraula Atl ("aigua") perd la seva terminació "tl" per unir-se amb la paraula titlan ("entre"), per tant, la paraula "Atitlan" es tradueix com "entre les aigües".
El llac d'Atitlán, tècnicament es classifica com a llac endorreic situat dins una antiga caldera volcànica, o sigui, una gran estructura volcànica de col·lapse localitzada sobre una cambra magmàtica. Generalment les calderes presenten formes circulars o el·líptiques amb diàmetres que poden ultrapassar desenes de quilòmetres, estan delimitades per alts marges topogràfics (representats per volcans marginals o dics anulars, en general).
El procés de col·lapse té lloc amb un buidatge de la cambra magmàtica durant una gran erupció volcànica, que pot llançar fins a 100 Km3 de material magmàtic (lava, piroclast, cendra, etc.). Sense la recàrrega amb nou magma la cambra quedarà buida i no suportarà el pes exercit sobre ella i s'enfonsarà.
La primera activitat volcànica a la regió es va produir fa uns 11 milions d'anys, i des de llavors ha vist quatre episodis separats de creixement volcànic. El més recent de les quals es va iniciar fa uns 1,8 milions d'anys i va culminar en la formació de l'actual caldera. Actualment el llac omple gran part de la caldera i es calcula que en alguns punts podria tenir fins a 600 metres fondària.
L'erupció que va formar la caldera es coneix com "Els Chocoyos". Aquesta erupció gegantina va expulsar fins a 300 km3 de tefra. L'enorme erupció dispersà cendra sobre una àrea d'uns 6 milions de km2: s'ha detectat des de Florida a l'Equador, i es pot utilitzar com un marcador estratigràfic, en els oceans Pacífic i Atlàntic.
Des del final de "Los Chocoyos", l'activitat volcànica ha construït tres volcans a la caldera. El volcà Atitlán es troba a la vora sud de la caldera, mentre que el volcà San Pedro i el volcà Tolimán es troben dins de la caldera. El volcà San Pedro és el més antic dels tres i sembla haver-se aturat en una erupció de fa uns 40.000 anys. El volcà Tolimán va començar a créixer després que el San Pedro aturés l'erupció, i probablement encara roman actiu, tot i que no ha entrat en erupció en temps històrics.
El volcà Atitlán s'ha desenvolupat gairebé íntegrament en els últims 10.000 anys i es manté actiu, després que la darrera erupció tingués lloc a l'any 1853.
El sorgiment de la caldera i els seus volcans va interrompre el curs dels tres rius que vénen del nord, els quals, en reunir les seves aigües en el lloc, van donar origen al llac. El llac no té desguàs visible. A més, es diu que on hi ha el llac fou una illa que va ser l'epicentre de l'activitat maia en l'època Pre-clàssica (600 a.C.-250 d.C.), ja que en aquesta època els maies s'agrupaven en regions.
Al voltant del llac hi ha diverses poblacions que tenen noms bíblics: Santa Catarina Palopo, San Antonio Palopo, San Lucas Tolimán, Santiago Atitlán, San Pedro La Laguna, San Juan La Laguna, San Pablo La Laguna, San Marcos La Laguna, Santa Cruz La Laguna, Panajachel, entre d'altres. Cal destacar que aquests pobles, tot i tenir els seus noms cristianitzats, encara conserven la seva cultura maia.
Aquesta zona ha estat molt castigada pels desastres naturals. El 4 de febrer del 1976, un fort terratrèmol (magnitud 7,5) va afectar Guatemala, matant a més de 26.000 persones. El terratrèmol va fracturar el llit del llac i va causar un drenatge subterrani. Això va provocar que en 30 dies el nivell de l'aigua baixés dos metres. Curiosament, actualment encara que hi hagi sequera el nivell del llac va pujant i provoca danys a la seva riba.
Les pluges torrencials de l'huracà Stan van causar grans danys a tota Guatemala a principis d'octubre del 2005, sobretot al voltant del llac d'Atitlán. Un dels efectes més greus va ser una esllavissada de terres que va sepultar el poble de Panabaj, causant la mort de 1.400 residents i deixant a 5.000 persones sense llar. Quatre anys i mig després que l'huracà Stan, la tempesta tropical Agatha va causar desenes de morts entre San Lucas Tolimán i San Antonio Palopo, així com nombrosos danys en infraestructures.
Una de les característiques pròpies del clima del llac d'Atitlán és un vent fort conegut com a "Chocomil", que es produeix generalment al migdia, quan els vents càlids procedents del sud xoquen amb les masses d'aire més fredes que provenen de l'altiplà, formant remolins que agiten les aigües del llac provocant onades que poden fer naufragar petites embarcacions.
L'etimologia de Xocomil prové de la llengua kaqchickel Chocom, de jocom = recollir; il = pecats, o sigui, el vent que recull els pecats dels habitants dels pobles situats a la vora del llac.
LLEGENDA DEL VENT CHOCOMIL
Cuenta la leyenda que antes de la formación del lago habían tres ríos que se juntaban al centro de los tres volcanes. Cada mañana iba una doncella a bañarse a los ríos. La doncella era de una cabellera larga y negra, delgada de piel suave y fina y de una belleza incomparable. Era la hija del cacique de la región y su nombre era Citlatzin que significa "estrellita2. Cantaba con una dulzura excepcional y las aguas de los ríos se enamoraron de ella y cada día esperaban el baño de Citlatzin con ansias. Los ríos se creían los amantes de Citlatzin aunque sabían que ella era la prometida del hijo del cacique del norte.
Una mañana de tantas, después del baño usual, Citlatzin decidió dar un paseo para recoger algunas flores para su madre. En el camino se topó con Tzilmiztli. Tzilmiztli era hijo del carpintero de la región, por lo tanto un plebeyo. Su nombre significa "Puma Negro". No era permitido que la nobleza se mezclara con los plebeyos pero el encuentro casual de Citlatzin y Tzilmiztli los impactó a los dos. Al verse a los ojos sintieron como la electricidad les recorría el cuerpo y no querían separarse jamás. Hablaron de todo un poco y acordaron volverse a ver a la mañana siguiente en el mismo lugar. Desde ese día, Citlatzin y Tzilmiztli se encontraban a escondidas y compartían momentos inolvidables. Una mañana sin pensarlo Tzilmiztli le rozó la mejilla y la besó apasionadamente. Del beso pasaron a más y así empezaron a tener una apasionada aventura amorosa que los hizo enamorarse y aferrar el alma hacía un destino incierto y sin futuro.
Mientras tanto los ríos veían un cambio en Citlatzin que no sabían como interpretar. Ya no jugaba con sus aguas cristalinas como antes sino que se apresuraba a bañarse y hasta dejó de cantar para ellos. Ellos sabían que algo la distraía pero no comprendían que era. Después de algunos meses se empezaron a ver cambios en el cuerpo de Citlatzin. Los ríos que conocían todos sus rincones sabían que estaba diferente. Sus formas de niña se había transformado a formas de mujer. Sospechaban que Citlatzin se había enamorado pero no podían estar seguros. Sabían que faltaba bastante tiempo para que ella se casara asi que no comprendían quien podía estarla distrayendo. Se morían de la curiosidad así que decidieron preguntarle al viento si podía contarles que sucedía. El viento les contó de los encuentros de Citlatzin con Tzilmiztli. Los ríos se cegaron de los celos y decidieron hacer algo para separarlos. Le pidieron al viento que les ayudaran a traer a Tzilmiztli y Citlatzin a los ríos. Querían castigar a Tzilmiztli enfrente de Citlatzin para que ella supiera que con ellos no se jugaba.
El viento empujó a Tzilmiztli y a Citlatzin hacia los ríos y cuando llegaron a la orilla empujó con más fuerza a Tzilmiztli para que entrara a las aguas de los ríos. Tzilmiztli se enredó en las aguas enfurecidas mezcladas con el viento que lo envolvían para hundirlo en ellas. Cuando Citlatzin notó lo que estaba sucediendo decidió que no podía vivir sin Tzilmiztli y voluntariamente entró a las aguas y en medio de la furia tomó la mano de Tzilmiztli para luego hundirse con él hasta las profundidades.
Los ríos al ver que Citlatzin había decidido acabar su vida junto a Tzilmiztli se enfurecieron aún más hasta formar un choque de corrientes que cubrió casi toda la región.
Así fue como se formó el Lago de Atitlán. Las aguas nunca olvidaron la traición de su amada y junto con el viento todavía protestan su pecado.
Vídeo on veiem el vent Chocomil aixecant blancalls al llac d'Atitlán.