Durant la meva visita al llac d'Atitlán, vaig poder observar alguns exemplars de fotja americana (Fulica americana), com els que podeu veure a la foto que obre aquest post.
Es tracta d'una de les aus aquàtiques més abundants d'aquest ecosistema, on també podrem contemplar altres espècies que podeu veure en el següent díptic.
La fotja americana és una espècie d'au gruiforme de la família Rallidae, àmpliament estesa des d'Alaska al nord d'Amèrica del Sud.
Els adults tenen un bec blanc gruixut i curt i un protector frontal blanc, amb un punt vermellós prop de la base del bec entre els ulls. Mesura entre 45 i 50 cm; el color del seu plomatge és gris pissarra, més fosc al cap i al coll que a la resta del cos. Les potes són groguenques, amb dits semipalmats. Els pollets tenen cossos negres, amb el cap i el bec vermells brillants, i plomes ataronjades al voltant del coll.
Crien en els llacs i pantans, tant al sud del Quebec com al llarg del Pacífic, a Amèrica del Nord i el nord de Sud-amèrica, fins al Perú. Nien en llocs ben coberts per canyes altes. Freqüentment se'ls veu nedant en aigües obertes. Migren per passar l'hivern a zones més càlides.
Són aus fornides que requereixen bastant esforç per volar, pedalegen a través de l'aigua amb les seves potes abans d'elevar-se. Davant d'una amenaça aixequen un vol rasant, donant la impressió de caminar sobre l'aigua. La forma com els seus caps es belluguen quan caminen o neden ha fet que tinguin el sobrenom de "gallina del fang". No obstant això, tenen una considerable estabilitat i resistència un cop estan en vol.
Se'ls veu capbussar per buscar l'aliment, però també busquen aliment en terra. Són omnívores, mengen trossos de plantes, insectes, peixos, i altres animals aquàtics. El seu cant és un toc de botzina estrident i agut similar a un "uk, uk, uk", com el d'una oca però més buit.
Són altament territorials durant l'època de cria, i tant mascles com femelles lluiten amb els seus veïns per mantenir un territori petit, on obtenen tot el seu aliment. Es reprodueix tot l'any, ponen fins a 6 ous blanquinosos amb punts grisos, castanys i marrons. Les femelles intenten pondre els ous en els nius de les seves veïnes (parasitisme coespecífic de la criança); contràriament al que es pot esperar, aquest comportament és més freqüent entre els qui ja tenen un niu.
Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Atitl%C3%A1n_grebe#/media/File:Atitl%C3%A1n_Grebe.jpg
Malauradament, ara us parlaré d'un ocell que es un bon exemple de les conseqüències nefastes que poden causar certes intervencions humanes en el medi ambient.
El cabussó del llac d'Atitlán (Podilymbus gigas) o ànec poc, va ser una au endèmica del llac d'Atitlán que actualment només la podrem veure en fotografies, ja que per culpa de la mà de l'home s'ha extingit.
L'au i la seva biologia van ser estudiades en els anys 60 (LaBastille 1969, 1974).
Desgraciadament, aquest ocell endèmic del llac d'Atitlán està considerat extint per la UICN (2004) després d'una revisió assessorada per BirdLife International (2004 i 2006).
Tenia una longitud d'uns 46 a 50 cm, podent arribar fins als 53 cm. La seva aparença era semblant a la del cabusset de bec gruixut (Podilymbus podiceps), però era gairebé el doble de gran. En canvi, les ales eren gairebé de la mateixa mida, i no volava.
El plomatge era de color marró fosc amb els flancs clapejats de blanc. En canvi, per sota era gris fosc també amb taques blanques clapejades. El coll era de color marró fosc a la primavera i blanc a l'hivern, i les potes eren de color gris pissarra. Tenia una curiosa banda de color negre vertical en el bec.
Pel que fa a la reproducció, tenien de 4 a 5 ous de color blanc. Tots dos pares s'ocupaven de tenir cura dels pollets. Es creu que els crancs eren la seva base alimentària abans de la introducció dels peixos competidors.
El declivi del cabusset d'Atitlán es va iniciar entre el 1958 i el 1960, després que la perca americana de boca petita (Micropterus dolomieu) i la perca americana o black bass (Micropterus salmoides) es van introduir en el llac d'Atitlán. Aquestes espècies invasores feien disminuir els crancs i els peixos que els cabussons necessitaven per a l'alimentació, a més, els peixos fins i tot es menjaven els pollets.
La població del cabusset d'Atitlán es va reduir de 200 individus el 1960 a 80 el 1965. Gràcies als esforços de conservació d'Anne LaBastille, el 1966 va crear un refugi on es va establir aquesta espècie i va ser capaç de recuperar-se.
La població es va recuperar fins als 210 individus el 1973. Per desgràcia, després del terratrèmol del 1976, el llit del llac es va fracturar. Una fuita submarina va portar a una caiguda del nivell d'aigua i una disminució severa addicional del nombre de cabussons. El 1983 només quedaven 32 individus, dels quals la major part eren híbrids amb el cabusset bec gruixut (Podilymbus podiceps) d'àmplia distribució per ambdues Amèriques i el Carib, el qual arriba fins a Europa com a divagant de manera molt esporàdica.
Després d'aquest revés, cal afegir-hi un augment de la pressió sobre el medi a causa de la pesca i el turisme. També hi van contribuir els accidents produïts per culpa de les xarxes de malla que enredaven els ocells i les pertorbacions per l'augment del trànsit marítim.
Els últims cabussets d'Atitlán es van observar el 1989.