Enmig d'una vegetació selvàtica que anat ocupant el seu espai, trobem el forn de rajols d'en Celoni, ubicat a Vall-llobrega (Baix Empordà). Es tracta d'un dels cinc forns d'obra que hi han documentats en aquesta població veïna, a més, es te constància que fins a mitjans segle XX encara s'hi feia alguna cuita. Tot i que no fa pas masses anys encara es podia veure la gran obertura superior, actualment aquesta es troba tapiada per evitar que algú hi pugui caure daltabaix. També cal destacar que ben a la vora podem observar diferentes terreres d'on s'extreia el material per fabricar els rajols.
Els altres forns documentats a Vall-llobrega són el forn de can Plageta, el forn d'en Galtabrut o forn de Corbatxes, el forn de mas Gafarot i el forn de mas Duran.
Sens dubte, es tracta d'un patrimoni etnològic de les Gavarres que caldria posar en valor abans no desaparegui.
Segons informació extreta de la VV.AA (1997), Associació d'Acció pel patrimoni. Inventari del patrimoni etnològic del massís de les Gavarres: Gavarres, Memòria i Futur (1994-1997). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. IPEC.
Davant la construcció d'una obra era vital proveir-se de matèria primera, així doncs es construïa un forn en una zona propera per coure els rajols, les teules i demés material d'obra.
Amb el creixement econòmic del segle XVIII les poblacions properes a les Gavarres experimentaren un boom demogràfic que es traduí en l'aixecament de noves vivendes. La demanda de material d'obra fa engrandir les graelles de les modestes rajoleries fins a convertir-les en grans forns capaços de coure simultàniament gran quantitat de material (generalment unes 20 tones). Cal dir que no tot el material d'obra elaborat al massís es dirigia a aquest mercat proper. Joan Ferrerós (2002) escriu que part d'aquest producte gavarrenc es dirigia al port de Palamós per ser venut a Barcelona, València, Balears i fins i tot Nàpols o Sicília. Segons Dani Sabater (2004), no només això sinó que, els rajols del massís havien arribat fins a Cuba per satisfer els desitjos d'alguns indianos catalans.
El material d'aquests forns tenia unes característiques lligades al seu ús. Estaríem parlant de tres models diferents: els maons, les rajoles, els cairons, les teules i les bescuitelles. Aquestes peces tenen un caràcter auster però cada una tenia la seva personalitat pròpia pel fet d'estar fetes a mà, la seva decoració s'aconseguia mitjançant la tècnica del ratlla o per pressió (amb unes peces de fusta es feien formes semblants als vanos). Els elements menys recurrents avui dia serien els cairons que són rajoles però més gruixudes i de dimensions més petites, s'usaven pel terra de les eres i eren adornades amb el ratllat de tres o quatre dits, de fet aquest tret responia a que els animals unglats no rellisquessin mentre trepitjaven el cereal; i les bescuitelles que eren peces rodones dedicades a la construcció de petits túnels per guiar l'aigua de les mines cap al regadiu.
Les rajoleries de les Gavarres i altres forns de tradició moruna deixaren de funcionar amb els forns de flama invertida que es popularitzaren a les bòbiles de la plana. Al voltants de les Gavarres sorgiren dos grans centres productors de ceràmica: Quart i la Bisbal d’Empordà. De l'estudi realitzat per Joan Carreras (2002) es desprèn que la revolució industrial va mecanitzar en molt pocs anys l'elaboració de ceràmica provocant la desaparició dels forns de llenya. En substitució es varen construir els forns de túnel, que cremaven amb gasoil, establint grans indústries i causant el definitiu esllanguiment de l'artesà.
