Si cliqueu sobre les fotos del post i després premeu la tecla F11 aquestes es veuen més grans.

dissabte, 29 de gener de 2011

El clima de l'Empordanet segons Josep Pla




Tal com va fer amb el vent de tramuntana, Josep Pla també va realitzar la seva particular descripció del clima del Baix Empordà, conegut popularment com a "Empordà Petit" o "Empordanet".
Com podreu llegir, el magnífic escriptor de Palafrugell es entre especialment en els vents i els seus efectes, com no podria ser d'altre manera.

"S'ha tractat de desvalorar el clima en tant que factor principalíssim de la vida humana. Personalment crec el contrari.

He nascut a l'Empordà Petit. Vaig marxar de casa a deu o dotze anys, per anar a estudiar el batxillerat a Girona. En la gran quantitat d'anys que van d'aquesta data fins a l'acabament de la guerra civil peninsular, no vaig tornar a casa més que per passar-hi escasses temporades. Ni en la meva infància, ni en aquest enorme grapat d'anys, no vaig fixar-me mai en el clima. No recordo haver-lo observat mai. D'ençà del meu retorn definitiu –una quarantena d'anys– m'he decantat més a observar-lo. He escrit molts papers sobre el clima de l'Empordà Petit. Havent viscut sempre en una casa a quatre vents –el mas Pla de Llofriu–, no he tingut cap obstacle a mirar-lo.

El clima de l'Empordà Petit és absolutament diferent del de les comarques frontereres, l'Alt Empordà, la Selva i el Maresme. En totes aquestes comarques hi ha un factor climàtic dominant. A l'Alt Empordà, la majoria dels dies i les nits de l'any domina una forma o altra de vent del nord, per entendre'ns, la tramuntana. En les altres dues comarques, el factor dominant de gairebé tots els dies de l'any és el sud-oest, o sigui el vent de garbí. És clar que hi bufen altres vents de duració escassa: el gregal o el llevant i d'altres. Són vents de duració limitada. És a dir: no són dominants. Un vent dominant no vol pas dir que bufi permanentment de la mateixa direcció. Vull dir que una bona part del dia en fa.

A l'Empordà Petit no hi ha cap vent dominant. És un espai en el qual es produeix el xoc continuat dels vents del sud i dels vents del nord, un camp de lluita, vull dir d'agonia entre aquests dos corrents aeris contraris. En aquesta còsmica dialèctica, de vegades guanya l'un, de vegades guanya l'altre, però sempre guanya l'un o l'altre. Si guanya l'un és perquè, naturalment, té més força. Però aquest cedeix i de seguida guanya el de sentit contrari.

Tots els climes són monòtons, però quan tenen un element dominant tendeixen a l'estabilitat. Si hom té el cos per a adaptar-s'hi, la monotonia esdevé normal i saludable. Si no hi ha cap dominant i s'hi produeix la lluita a què hem al.ludit, la monotonia climàtica prové de la varietat d'una successió inacabable, probablement de mils i mils anys, a causa del contrast. No és una monotonia sempre igual. És la monotonia de la varietat, que pot ser tan monòtona com l'altra, dins la qual l'adaptació és més costosa i menys saludable. En aquest sentit és un clima horripilant i molt desagradable.

Des de mitjan tardor, tot l'hivern i començament de primavera, el procés de formació d'aquesta lluita és sempre igual. S'entaula el vent de garbí. De seguida arrossega grans quantitats de núvols blancs sobre el litoral. El primer dia, arribat el capvespre, para. Però de vegades no para i bufa tota la nit, i l'endemà sempre igual. La duració d'aquest predomini és incerta; però, si dura una mica, la caiguda d'una ruixada és gairebé assegurada. Quan bufa el vent del sud, el baròmetre baixa. Però, de sobte, el baròmetre comença a pujar. El vent del nord vol entaular-se. Sobre el Pirineu s'agombola un gran volum de núvols negres. Sobre les muntanyes es produeix un ull de cel clar. El vent, ja entaulat al Rosselló, vol entrar per l'ull sobre aquesta comarca. De vegades ho fa amb una impetuositat impressionant. No respecta res, xiula, entra en tots els forats, no té cap obstacle. Els núvols negroides que hi havia sobre les muntanyes, se'ls emporta cap al sud, els esqueixa amb un furor insospitat. El cel queda net, blau lúcid i clar. La tramuntana del nord-oest, que és el mestral, és la més forta i freda, sobretot a l'hivern, que s'abat sobre el Canigó nevat i glaçat. La tramuntana de l'estrella polar o del nord pur, potser no és tan dramàtica ni tan crua. És la tramuntana que en diem de Roses. La tramuntana de la vall del Roine, o nord-est, ens ve del mar i segueix sobretot el litoral. És la que té més tendència a portar pluja. Les tramuntanes d'hivern solen ser llargues: poden durar quatre o cinc dies, tot i que diuen que ara s'han escurçat. Deixen el país en un estat de convalescència desgraciat. Són fredes, fortes i desagradables. Entren a dins de les cases com si res. Són difícilment defensables. Les tramuntanades poden portar pluges, i de vegades abundants. Però arriba un moment que el baròmetre es dóna a la baixa. De seguida es veu, al sud, una gropada de núvols blancs i apareix el vent de garbí entaulat. I comença el predomini invers, fins que el baròmetre es torna a posar a l'alça i es produeix el domini contrari. I així estem, fa mils i mils d'anys, i el que durarà.

És la monotonia de la varietat. Quan fa vent de garbí, la gent s'encongeix, té mal de cap, migranya, depressió, una espècie de malenconia desagradable i aclaparadora. Moltes persones se'n ressenten; el vent les fa patir. La tramuntana, quan no és llarga i impetuosa –vull dir la tramuntaneta–, té alguns partidaris: és un aire tònic, positiu, que fa caminar dret, que fa venir gana, que remunta la vida. Si és forta –i, per tant, freda –enerva i desespera la gent. Si en fa a mitjan tardor, la gent diu: ja som a l'hivern. Si a mitjan primavera: tornem a l'hivern.

Aquesta monotonia alternada indefectiblement que existeix en aquest rodal fa centenars i centenars de decennis crea un paratge únic, de lluita o agonia còsmica persistent, que és molt pitjor, per a la naturalesa humana, que els climes que tenen una faceta dominant que sempre són més favorables a l'adaptació. La possibilitat d'adaptar-se a l'alternació monòtona és molt més difícil. És un clima que fa patir, que desgavella tota normalitat. Tot això no és pas cap invenció meva. L'alteració ha estat constatada per les persones –escasses– que han tingut curiositat per la climatologia, com per exemple el senyor Patxot de Sant Feliu. Jo també l'he constatada en aquests quaranta anys que he viscut en aquest mas de Llofriu. Des del punt de vista de l'agricultura, aquesta alternació de contrastos de signe tan diferents és absolutament negativa. El vent de garbí és humit, projecta sobre la terra i les plantes boires i una mica d'aigua que, naturalment, les sosté i les vitalitza. De vegades arriba a portar algun ruixat, més o menys escadusser, que encara és més positiu. Però... Però de seguida s'entaula una forma o altra de vent del nord, que és un vent sec, apergaminat (aquesta no és ben bé la paraula) i contrari a la vida agrària del país. I tot queda exhaust, com una convalescència de les plantes i de les herbes. Tot queda moribund. Quan s'entaula, després, una forma o altra de vents del sud, tot es revifa, s'anima i es desperta. I és a través d'aquestes alternatives intermitents que anem tirant en aquest país. Així, és perfectament natural que anys enrera hi hagués tantes oliveres, que, arrelades, tenen una resistència formidable, que poden arribar a tenir molts anys –però que tenen un rendiment molt petit que hi hagi tants de suros, arbre pobríssim que es fa en qualsevol terreny i que aguanta qualsevol intermitència climàtica; i, abans de la fil.loxera, tants de ceps, que no foren reconstruïts. L'Empordà Petit no és pas el paradís terrenal, ni de bon tros. És un país variat, insospitat i bèstia. És un espai de lluita còsmica permanent. A l'estiu, sembla arribar a un moment de fatiga. Des de final de maig, passant pel juny –el millor temps del mar– i una gran part del juliol, sembla entrar en una certa permanència: gregal al matí i garbí fluix a la tarda i una mica de vent de la terra a la nit. I aquesta és la trampa que ens fa la naturalesa. Els turistes i molta altra gent (del país) es pensen que tot l'any és el mateix. Tots els altres deu mesos són diferents.

Quan fa tramuntana, Palafrugell es torna una població tristíssima. Pels carrers no passa ningú. Tothom es tanca a casa seva. Si hi ha una botiga que dóna al carrer, apaguen els llums. Si es fon una bombeta del carrer, apareix una gola de llop, com setanta anys enrera. Si fa vent de garbí, hi ha fang pels carrers. Si hi ha tramuntana, hi ha pols. El vent xiula, entra a tot arreu, per portes i finestres. No hi ha altre remei que anar-se'n al llit amb una bouillote d'aigua calenta, perquè els llençols no siguin tan freds. Abans s'utilitzava un rajol calent, embolicat en un drap. I així era i és el país."

Josep Pla i Casadevall