Imatge de satèl.lit on es veuen ones de muntanya. Fer clic a sobre per ampliar-la.
Font: modis.gsfc.nasa.gov/index.php
El passat 27 de maig, el satèl.lit Terra va passar per sobre de l'oest dels Estats Units i va capturar la impressionant imatge d'unes ones de muntanya, sota el format de color visible.
Just a l'extrem esquerra de la imatge, es veu una mena de capell format per uns núvols blancs que cobreixen les muntanyes de Sierra Nevada. Aquesta cadena muntanyosa d'uns 650 km/h de llargada, està situada a Califòrnia i és fronterera en alguns punts amb l'estat de Nevada.
A l'est d'aquests núvols, s'observa una mena de patró format per línies paral.leles de núvols intercalats amb fileres lliures de nuvolusitat.
Aquesta formació particular s'anomena "ones de muntanya", perquè té una gran semblança amb les ones d'escuma blanca presents en un oceà.
De la mateixa manera que es forma escuma blanca en els cims de les onades del mar, les línies blanques dels núvols apareixen en els cims de masses d'aire en moviment, en canvi a les valls de les ones no hi han núvols. Curiosament aquests núvols no es desplacen, sinó que es mantenen en rotació sobre un eix imaginari.
Quan el flux d'aire de l'oest bufa amb certa velocitat sobre la cresta de les muntanyes, a sotavent apareixen aquests núvols espectaculars.
Les muntanyes de Sierra Nevada són conegudes pels vents forts que generen, aquest fet acaba formant grans trens ones, núvols rotatoris, forts corrents ascendents i turbulències. La suau pendent que troba el vent a la vessant oest de la serralada i el pendent pronunciat existent a sotavent, fan que Sierra Nevada sigui un generador d'ones de muntanya excel.lent. A més, la proximitat de l'Oceà Pacífic a l'oest, serveix com una gran font d'humitat que dóna lloc als núvols sobre les crestes de les ones.
La majoria d'ones de muntanya en aquesta regió, es generen a partir d'octubre a maig, quan les condicions són més favorables. L'aire sec de l'estiu, juntament amb el fet que els vents de l'oest són més febles, fa difícil la formació de l'ona. Al llarg de la temporada, el nombre de núvols d'ona formats pot variar des d'un petit núvol fins a abarcar una gran extensió que s'estén cap a l'est.
Al següent vídeo divulgatiu d'AEMETCanarias, podeu veure els trens d'ones que apareixen a les Illes Canàries, tant des del satèl.lit com des d'arran de terra:
EXPLICACIÓ CIENTÍFICA DEL FENOMEN
Segons les publicacions "Meteorología para aviadores", de Willy Eichenberger i "Meteorología aplicada a la aviación", de Manuel Ledesma i Gabriel Baleriola, quan una partícula d'aire és treta de la seva posició d'equilibri per l'acció del relleu i es posa a oscil.lar al voltant de la seva posició d'equilibri, quan baixa, augmenta de temperatura en comparació amb el medi que l'envolta; llavors sota l'efecte de la força ascensional resultant, pateix un moviment d'ascensió i va refredant-se de nou i es condensa. Aquest fet acaba sobrepassant la posició d'equilibri i es fa més freda que el medi que l'envolta, de manera que resulta més pesada i tendeix a caure de nou, tot evaporant-se. Aquesta seqüència es repeteix una vegada i una altra, tot formant una ona estacionària tant en alçada com en longitud.
Les condicions més favorables per a la formació d'ones de muntanya es produeixen en les masses d'aire estable, que contenen una o diverses inversions tèrmiques i que normalment són humides i càlides. Precisament l'estabilitat és determinant en la formació d'aquest fenomen, juntament amb l'existència d'un cert relleu. Si l'aire fos inestable i no es trobés cap inversió en el seu ascens, seguiria pujant i formaria núvols del tipus cúmulus o si la inestabilitat fos més gran apareixerien cumulonimbus.
Com he dit, aquestes ones es formen quan un vent fort o molt fort bufa per sobre d'una cadena de muntanyes o un relleu, de manera que a l'altura de les crestes existeixi un vent d'almenys 20/25 nusos, que li sigui perpendicular. El flux remunta la muntanya tot provocant a sobrevent la formació de nuvolositat d'estancament (si hi ha prou humitat a les capes baixes). A sotavent les descendències obliguen al núvol a enganxar-se a la cresta, baixant per la vessant com una cascada. A les capes baixes, a sotavent de la muntanya, es formen un o més rotors paral.lels (núvols que giren sobre el seu eix horitzontal) i la seva existència sol notar-se per la presència d'altocúmulus o estratocúmulus lenticulars estacionaris.
