Un bicácaro que vaig fotografiar a Los Tilos.
Una altre flor característica dels boscos de laurisilva és la flor del bicácaro (Canarina canariensis) la qual es feia present al bosc de Los Tilos. També pot aparèixer al fayal-bruguerar i, en menor mesura, als boscos termòfils de la zona mitjana.
El bicácaro (Canarina canariensis (L.) Vatke, també anomenada bicacarera, bicacarero, cabeza de gallo o campanilla, és una planta endèmica de les Illes Canàries. Pertany a la família de les campanulàcies (campanetes) i és una de les 3 espècies del gènere Canarina. La ja esmentada Canarina canariensis, restringida a les illes de Tenerife, Gran Canària, La Gomera, La Palma i El Hierro, ja que aquestes illes tenen l'altitud suficient per permetre el creixement dels boscos de laurisilva, hàbitat natural de l'espècie.
I altres dues espècies; Canarina eminii i Canarina abyssinica, que solament es poden trobar a l'est d'Àfrica, a Etiòpia, Somàlia, Kenya i Tanzània.
La Canarina canariensis, és a més, l'espècie que tipifica el gènere canarina . Es tracta d'una de les espècies vegetals més emblemàtiques de Canàries, considerada per alguns autors com la "flor nacional" de les Illes.
A Tenerife pot ser vista amb relativa freqüència en els boscos del massís d'Anaga i a la regió compresa entre la Vall de La Orotava i el municipi de los Silos, al nord. És més rara al vessant sud de l'illa.
A Gran Canària hi ha poblacions importants al bosc de Los Tilos de Moya i es troba de forma més rara a la zona de San Mateo, Santa Brígida i Teror.
A la resta d'illes, C. canariensis és menys freqüent, podem trobar exemplars a les zones forestals de Mazo, al bosc de Los Tilos o al Barranco Nogales a La Palma, i a Frontera i Las Playas a El Hierro. Igual que altres endemismes, Canarina canariensis és l'única espècie del seu gènere present a les Illes Canàries.
El nom "Canarina" indica que és propi de les Illes Canàries i si això fos poc, "canariensis" també vol dir el mateix.
Pot crèixer entre els 300 i els 1.000 metres d'altitud, sempre en llocs ombrívols, humits i boirosos. La floració té lloc entre els mesos de novembre i maig. A la polinització intervenen aus de la família dels sílvids, com les busqueretes i els mosquiters. A l'estiu es poden recollir els fruits i les parts aèries de la planta, és a dir, les parts que sobresurten de la terra, s'assequen i rebroten des de l'arrel amb les pluges de la tardor.
El bicácaro és, juntament amb el mocán i l'arboç, una de les poques plantes autòctones de les Illes Canàries que donen fruit comestible. És per això que els guanxes, els primers pobladors de l'arxipèlag, consumien els seus fruits (anomenats també bicácaros) amb freqüència. També és emprada com a valuosa planta ornamental des del segle XVII i com a farratgera a les regions on encara és freqüent.
L'espècie no està registrada al catàleg d'espècies amenaçades de l'UICN, però, tot i que està fora de perill, està catalogada pel govern de Canàries com a espècie protegida, i és necessari un permís per a la seva explotació, recollida , trasllat o cultiu.
C. canariensis va ser un dels primers endemismes canaris reconeguts com a tal pel botànic suec Carlos Linneo, pare de la botànica moderna. Va ser descrit per primera vegada en la seva obra Hortus Cliffortiana el 1738.
A finals del segle XVII, els jardins de Hampton Court, residència estiuenca del rei Guillem III d'Anglaterra, ja comptaven amb exemplars de C. canariensis, les llavors havien estat enviades pels comerciants de vi britànics establerts a les Canàries.
Fruit del bicácaro. Font: http://www.floradecanarias.com/
Descripció
Es tracta d'una planta herbàcia perenne, enfiladissa i glabra (sense pèls). Té un tubercle gruixut i profund. Les tiges, enfiladisses o penjants, poden arribar fins a tres metres de longitud, són carnoses, buides, contenen làtex en el seu interior i es renoven cada any des del tubercle, per la qual cosa es diu que la planta és anual en la seva part aèria.
Les fulles, de color verd intens a l'anvers i més pàl.lides al revers, són oposades, peciolades, punxegudes (tenen forma de fletxa), tenen les vores dentades i estan recobertes per un subtil borrissol blanquinós, per això es diu la planta és glauca. Arriben a mesurar 12 cm.
Les flors, pedunculades, són de color ataronjat a vermell, tenen forma de campaneta i mesuren entre 3 i 6 centímetres. Són bisexuals, és a dir, tenen tant estams com pistils, solitàries (estan separades entre si), cimoses (situades en els extrems de les tiges) i en el seu interior podem observar un vistós patró de venes escarlata sobre els pètals de color taronja. Els fruits són baies carnoses, ovalades de 3 a 4 centímetres de diàmetre i d'un color vermellós que en madurar es torna negre. Són comestibles i el gust és dolç.
Informació extreta de : wikipedia.org
