Una pallona diürna (ropalòcer) de l'espècie Iphiclides podalirius feisthamelii.
Les flors oloroses dels alocs (Vitex agnus-castus) i el seu nèctar són un pol d'atracció per moltes espècies de papallones, com la Iphiclides podalirius feisthamelii, amb hàbitat a la Península Ibèrica i al nord d'Àfrica.
Alguns autors la consideren com a espècie diferent a la Iphiclides podalirius, que es troba situada al nord dels Pirineus i distribuïda per les zones temperades d'Euràsia, des d'Europa Occidental fins a la Península Aràbiga, l'Índia i la Xina. A Europa, la seva àrea de repartiment arriba, cap al nord, fins els 54 graus de latitud.
La seva presència a Gran Bretanya i a Escandinàvia només és ocasional i conseqüència de l'arribada de migrants. Es tracta d'una de les papallones més grans d'Europa, juntament amb la Papilio machaon.
Les femelles de la Iphiclides podalirius feisthamelii poden tenir una envergadura d'uns 8 cm. Els mascles són lleugerament més petits. Les ales tenen un fons blanc sobre el qual destaquen unes cridaneres i decreixents bandes negres longitudinals. Les ales posteriors tenen, a més, un gran ocel blau parcialment tacat de negre i de vermell i una cua molt cridanera.
En el cas de la Iphiclides podalirius, el color de les ales és groguenc i les dues bandes negres exteriors no es toquen.
En els seus últims estadis de desenvolupament, l'eruga és de color verd, amb una banda groguenca al dors, de la qual surten cap als costats una sèrie de bandes obliqües que porten cridaners punts vermells. És una eruga rabassuda (no passa de 4 cm de longitud), amb el cap molt retret, que difereix moltíssim en la seva forma de les erugues d'altres papilionadeas. Com totes elles, però, té un osmeteri, òrgan defensiu que emet substàncies repel.lents i que desplega quan se sent amenaçada.
Las erugues s'alimenten de diferentes espècies de rosàcies arborescents, entre les quals destaquen les dels gèneres Prunus (incloses les espècies conreades), Pyrus, Crataegus, etç...
La Iphiclides podalirius s'ha convertit en una espècie molt escassa a gran part dels països d'Europa central, probablement, a causa dels importants canvis soferts en les pràctiques agrícoles i l'organització del paisatge (on han desaparegut gran part de les tanques d'aranyoners (Prunus espinosa) i d'arços blancs (Crataegus monogyna). Està protegida per la llei en alguns països europeus.
Tal com passa amb moltes espècies de papallones, el nombre de generacions que s'observa depèn de la latitud i de l'altitud. A Europa central i en altitud, tan sols s'observa una única generació que vola de maig a juliol. Més al sud, hi pot haver entre dos i quatre generacions, sent el seu període de vol molt més ampli, de març a octubre a la regió mediterrània.
