Una mimosa en plena floració.
Durant el mes de febrer, en els marges i jardins dels indrets costaners, hem pogut comprobar com han anat apareixent pinzellades de color groc intens que trenquen la monotonia cromàtica del paisatge, acompanyats pel color blanc i rosat dels ametllers.
Aquesta bonica visió, és deguda a la floració d'un bonic arbre al.lòcton conegut com a mimosa (Acacia dealbata).
La mimosa és un arbre perenne de la família de les lleguminoses (fabaceae), usat en jardineria com a planta ornamental i és originari d'Austràlia.
El seu nom cientícic prové del mot grec Akis = punta, gairebé amb tota seguretat al.ludint a les espines d'altres espècies d'acàcies africanes, ja que les australianes, en general, no les tenen i Dealbata, que significa blanquinós, pel color del revers de les seves fulles i del tronc.
Aquest arbre no es caracteritza precisament per la seva llarga longevitat, ja que tant sols sol viure una mitjana d'uns 30 anys i té un creixement molt ràpid., no obstant, la seva bellesa rau en l'extraordinària floració. Pot arribar a alçades de 11/12m amb la copa ampla i té el tronc amb l'escorça llisa, de color gris-marró.
El seu fullatge de tons platejats és molt ornamental i sobresurt de le seves branquetes anguloses i pubescents. Les fulles són bipinnades amb el raquis angulós i tomentós, amb una glàndula crateriforme en la inserció de cada parell de pinnes situades en nombre de 8/20, cadascuna d'elles amb 25/40 parells de folíols linear-oblongs, amb el feix glabre i el revers tomentós. Fan uns 2/5 mm de longitud.
Les seves flors estan disposades en llargs raïms ramificats en els extrems de les branquetes. Tenen forma de capítols globosos de 5/6 mm de diàmetre, de color groc brillant amb peduncles pubescents. El seu fruit és un llegum característic amb forma de tavella de 5/9cm de longitud, recta o lleugerament corbada, amb les vores una mica constretes entre les llavors, que es disposen en el fruit longitudinalment.
Detall d'una branca florida i les seves fulles característiques.
És plantada en parcs, jardins, carrers i passeigs, pel color de les seves flors i pel gran nombre d'elles, oferint conjunts de gran bellesa. Es conrea com a fixador de terrenys i per la goma que s'obté del seu tronc amb alt contingut en tanins i es multiplica per llavors o pels rebrots que sorgeixen de les arrels, rarament amb esqueixos.
La Acacia dealbata és potser la més resistent a la fred, de totes les Acàcies conreades a la nostra zona. Prefereix sòls lleugerament àcids, encara que també resisteix altres tipus de sòls, a més, també tolera prou bé la sequera estiuenca.
Pot cultivar-se com un gran arbust o com un arbre mitjançant la poda de formació. En jardineria s'utilitza de manera aïllada o en petits grups, destacant la seva abundant floració groga en els primers mesos de l'any. Les seves flors s'utilitzen amb fins industrials en perfumeria, per obtenir productes químics, farratges, fibres, aliments, begudes, i fusta.
La seva ràpida dispersió a través de llavors i de rebrots, juntament amb el seu ràpid creixement, provoca que moltes vegades s'escampin cap a terrenys situats a prop de jardins, sobretot en zones properes a urbanitzacions, aquest fet fa que estigui considerada com a planta invasora.
Això ho podem comprobar a la zona del Mas Canyet o a Cala Sanià, dins del PEIN Castell-Cap Roig, on es troben algunes clapes naturalitzades al mig del bosc.
A part del problema mediambiental que la seva propagació pot causar, també pot provocar certs problemes a algunes persones, ja que el seu pol.len és molt al.lèrgic i pot provocar casos de rino-conjuntivitis, síndrome nefrític i linosi, segons Lewis (1983).
