El volcà Kilauea (Hawaii, Estats Units), torna a ser notícia per l'espectacular erupció que presenta en l'actualitat i sobretot pels nombrosos rius de lava que emet a través de diverses fissures obertes.
Aquest volcà és un dels pocs que manté un llac de lava incandescent dins del seu cràter. Cal tenir present que els llacs de lava persistents són un fenomen estrany al nostre planeta. De fet, només uns pocs volcans han allotjat llacs de lava persistents o gairebé persistents durant les últimes dècades:
Erta Ale, Etiòpia.
Ambrym, Vanuatu.
Muntanya Erebus, illa de Ross, Antàrtida.
Kīlauea, illa gran, Hawaii.
Mont Nyiragongo, República Democràtica del Congo.
Volcà Masaya, Nicaragua.
D'entre els llacs de lava, el del volcà Nyiragongo ha estat generalment el més gran i més voluminós de la història recent, arribant als 700 metres d'ample el 1982, encara que es creu que el volcà Masaya ha allotjat un llac de lava encara més gran en el moment de la conquesta espanyola, amb 1.000 metres d'ample el 1670.
Els llacs de lava són grans volums de lava fosa, usualment basàltica, continguda en una boca volcànica, o un cràter volcànic, o una extensa depressió. Els científics fan servir aquest terme per referir-se als llacs de lava fosa o també per a aquells casos en què la lava està parcialment o totalment solidificada.
Un llac de lava pot formarse de les següents maneres: a partir d'una o més boques de ventilació en un cràter que fa erupció, amb suficient quantitat de lava, com per omplir parcialment el cràter volcànic.
Quan la lava es vessa en un cràter o una depressió plana i és parcialment omplerta.
A sobre d'una nova boca d'erupció, on la lava flueix contínuament durant setmanes o més, i lentament es va formant un cràter cada vegada més gran sobre el terreny circumdant.
Parlant del llac de lava del volcà Masaya, justament, l'any passat vaig tenir la fortuna de poder veure aquest espectacle natural de primera categoria que va ressorgir de nou a partir del gener del 2016.
El volcà Masaya és a prop de la ciutat de Masaya en el departament del mateix nom, a Nicaragua, a escassos 20 km al sud de la capital del país, Managua.
És un dels 7 volcans actius del país. El seu cràter "Santiago" té una altitud de 635 msnm i emet contínuament grans quantitats de gas de diòxid de sofre; també manté una incandescència en el seu interior a causa d'un llac de lava persistent. El volcà forma el centre del Parc Nacional Volcà Masaya i als seus peus hi ha la llacuna volcànica del mateix nom. El parc comprèn una àrea de 54 km² que inclou dos volcans amb cinc cràters i té més de 20 km de camins, podent arribar en cotxe fins a la vora mateix d'un dels cràters; va ser creat per decret executiu el 24 de maig del 1979. Entre les seves instal·lacions destaca el museu vulcanològic.
Si visitem de dia el volcà Masaya no ens deixarà diferents, però si el visitem quan es fa de nit, veurem com el llac de lava il·lumina el cràter, un fet realment curiós i magestuós, digne d'una pel·lícula.
En aquest sentit, el volcà ja va ser objecte de veneració pels habitants de la zona abans de l'arribada dels europeus. Els espanyols van batejar el volcà com a "boca de l'infern" i no és per menys, a tenor del que vaig contemplar. En aquest sentit, els espanyols van col·locar al segle XVI una creu per conjurar al diable. Aquesta creu, situada a la vora d'un dels cràters, és l'anomenada "Creu de Bobadilla" en honor al missioner Pare Francisco Bobadilla.
Gonzalo Fernández d'Oviedo va estudiar el volcà el 1529, deixant les primeres referències escrites. Més tard, el 1538, el frare Blas del Castillo va realitzar estudis i investigacions. També es van realitzar excavacions en recerca de l'anomenat "or del volcà", però això fou un fracàs.
El complex volcànic està compost d'un niu de calderes i cràters, sent Las Sierras el més gran d'ells. Dins d'aquest últim hi ha el volcà Masaya pròpiament dit. Aquest allotja la caldera Masaya, formada fa uns 2500 anys per una erupció basàltica. Dins d'aquesta caldera s'hi ha format un nou complex basàltic que ha crescut a partir d'erupcions, sobretot en un conjunt semicircular de fumaroles que inclouen els cons Nindirí i Masaya.
El sòl del volcà Masaya està principalment cobert de laves amb una pobra vegetació, indicant nous recobriments en els últims 1000 anys, encara que només dos correntadas de lava han baixat des del segle XVI. La primera, el 1670, es va deure a una acumulació de lava al cràter Nindirí, el qual estava reomplert amb un llac de lava d'1 km de diàmetre.
La segona erupció, va esdevenir el 1772, i va ser provocada per una fissura en un dels flancs del con Masaya que va arribar fins a la zona coneguda com Piedra Quemada.
El 1852 es van formar els cràters Santiago, que actualment té 635 metres d'altura i emana gasos, i Sant Pere, actualment apagat.
La Creu de Francisco de Bobadilla.
Al segle XVI els conqueridors espanyols van creure que era la "boca de l'infern", ja que d'acord a les narracions del cronista Gonzalo Fernández d'Oviedo, els indígenes feien consultes a una bruixa que hi havia a dins del volcà, per la qual cosa Oviedo va suposar que ella era el mateix diable; fra Francisco de Bobadilla va col·locar una creu a la riba del cràter per exorcitzar el dimoni.
El 1538, fra Blai del Castillo va baixar al cràter del Masaya, per mitjà de politges, perquè creia que la lava era or fos.
L'erupció del 20 de març del 1772 va vessar tal quantitat de lava que va amenaçar la ciutat homònima amb una completa destrucció. Per tal de deslliurar-se de tan horrible catàstrofe, els habitants de la localitat van treure en processó la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció fins a la vora de la llacuna de Masaya (situada entre la ciutat i el volcà) i, llavors, segons declaració de testimonis oculars, el corrent amenaçador es va desviar fins al lloc conegut com El Portillo.
La lava també amenaçava al poblat de Nindirí i els habitants van treure en processó la imatge del Señor de los Milagros.
La tradició diu que el clau que aguantava el braç dret del Crist va caure al terra. Just en aquell punt la lava va detenir el seu avanç de forma miraculosa, per la qual cosa es va calmar l'erupció.
El 1902 es va obrir una nova boca en forma de respirador. Aquesta obertura es va anar eixamplant i va donar origen a un gran cràter de 500 metres de diàmetre i 300 metres de profunditat, que avui és conegut com a cràter Santiago. Durant l'estació plujosa, és habitual que la pluja entri dins del volcà, fent que emeti grans quantitats de vapor àcid i també apareix una llacuna a l'extrem est de la caldera.
En ocasions, el Masaya emet grans concentracions de gasos sulfurosos. El diòxid de sofre ha estat alliberat del cràter Santiago en grans quantitats i els vulcanòlegs han estudiat aquests esdeveniments per entendre més a fons l'impacte de la pluja àcida i el seu potencial per a causar problemes de salut. Aquesta pluja àcida va afectar els cafetars de les Sierras de Managua.
En els últims 50 anys hi han hagut altres erupcions significatives. El 22 de novembre del 1999 va començar un nou esdeveniment eruptiu, apareixent un punt vermell a les imatges de satèl·lit. El 23 d'abril del 2001 el cràter va explotar i va formar una nova fumarola en el fons del mateix. L'explosió va expulsar roques de fins a 6 metres longitud que van arribar a caure a 500 m del cràter. No obstant això, els danys materials van ser menors i només una persona resultà ferida.
El 4 d'octubre del 2003 es va formar un núvol de 4,6 km/h d'alçada, degut a un nova erupció.
A l'abril del 2012 el cràter Santiago va llançar material incandescent que va provocar un incendi en una àrea de 1,5 hectàrees i va causar el tancament del Parc Nacional. Es va detectar una nova fissura referent al cràter per la qual s'emeten gasos, també un augment de la temperatura i de l'emissió de gasos.
El 1965 va tenir lloc l'últim acte d'activitat eruptiva important, amb potents explosions i grans esfondraments a les seves rodalies.
