Darrerament, l'Organització Meteorològica Mundial, ha fet públic un altre informe sobre els gasos d'efecte hivernacle, on es constata que aquests continuen augmentant de forma alarmant, fet que ens pot portar un futur gens encoratjador.
Segons el darrer butlletí de l'OMM, en data del 21 de novembre del 2011., la quantitat de gasos d'efecte hivernacle presents a l'atmosfera durant el 2010, va assolir un nou màxim històric des de l'era preindustrial i l'índex d'augment s'ha accentuat. En ell es va fer especial èmfasi a l'increment de les concentracions d'òxid nitrós.
Segons l'informe, entre el 1990 i el 2010 hi va haver un augment del 29% en el forçament radiatiu (efecte d'escalfament en el nostre sistema climàtic) provocat pels gasos d'efecte hivernacle. El diòxid de carboni va representar el 80% d'aquest augment.
"La càrrega atmosfèrica provocada pels gasos d'efecte hivernacle a causa del conjunt d'activitats humanes, ha arribat un cop més a nivells sense precedents des de l'era preindustrial," afirma Michel Jarraud, Secretari General de l'OMM. "Fins i tot si aconseguíssim a dia d'avui aturar les nostres emissions de gasos d'efecte hivernacle (això dista molt de ser una realitat) aquests perdurarien a l'atmosfera durant les pròximes dècades i, per tant, seguirien afectant a l'equilibri delicat del nostre planeta i el nostre clima . "
"Avui més que mai, hem d'entendre les interaccions complexes i, de vegades, imprevistes entre els gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la biosfera terrestre i els oceans. Mitjançant la seva xarxa de Vigilància de l'Atmosfera Global, l'OMM seguirà reunint dades per aprofundir en els coneixements científics en més de 50 països, en particular en les estacions situades a més alçada, en els Andes o l'Himàlaia, a les extensions remotes d'Alaska i a l'extrem sud del Pacífic, "va afirmar.
Els gasos d'efecte hivernacle atrapen les radiacions en l'atmosfera terrestre provocant l'escalfament de la mateixa. Les activitats humanes, com la crema de combustibles fòssils i l'agricultura, són els emissors principals de gasos d'efecte hivernacle, els quals són elements impulsors del canvi climàtic. Després del vapor d'aigua, els tres principals gasos d'efecte hivernacle de llarga durada són el diòxid de carboni, el metà i l'òxid nitrós.
Aquest gràfic es coneix com la "Corba de Keeling" i mostra l'augment del diòxid de carboni atmosfèric (CO2) des del 1958 fins al 2008. Els mesuraments mensuals de CO2 mostren oscil·lacions estacionals amb una tendència a l'alça, el màxim, cada any es produeix durant la primavera de l'hemisferi nord.
El diòxid de carboni (CO2) és el gas d'efecte hivernacle més important present a l'atmosfera derivat de l'activitat humana i contribueix, en un 64%, a l'augment total del forçament climàtic causat pels gasos d'efecte hivernacle. Des de l'inici de l'era industrial el 1750, la seva abundància a l'atmosfera ha augmentat en un 39% fins assolir 389 parts per milió (nombre de molècules de gas per milió de molècules d'aire sec). Aquest augment prové de les emissions degut a la crema de combustibles fòssils, la desforestació i els canvis en l'ús de la terra.
Entre el 2009 i 2010, la seva presència a l'atmosfera terrestre va augmentar en 2,3 parts per milió, siguent superior a la mitjana obtinguda en la dècada dels noranta (1,5 parts per milió) i en la dècada anterior (2,0 parts per milió).
Durant aproximadament 10.000 anys, abans de l'inici de l'era industrial de mitjans segle XVIII, el diòxid de carboni present a l'atmosfera es va mantenir pràcticament constant, en aproximadament 280 parts per milió.
Des del 1.750, el metà (CH4) contribueix en un 18% a l'augment mundial del forçament radiatiu i és el segon gas d'efecte hivernacle més important després del diòxid de carboni.
Abans de l'inici de l'era industrial, la concentració de metà a l'atmosfera era d'aproximadament 700 parts per mil milions (nombre de molècules de gas per mil milions de molècules d'aire sec). Des del 1.750, ha augmentat un 158%, en gran part, a causa d'activitats com ara la cria de bestiar, el cultiu d'arròs, l'explotació de combustibles fòssils i els abocadors. En l'actualitat, el conjunt d'activitats humanes representa el 60% de les emissions de metà, i els emissors naturals, com els aiguamolls, el 40% restant.
Després d'un període de relativa estabilització temporal entre el 1999 i 2006, el metà present a l'atmosfera ha tornat a augmentar. Els científics estan investigant les causes d'això, en particular, el que fa referència a la possible funció que realitza el desglaç del permafrost de l'hemisferi nord, ric en metà, i l'increment de les emissions dels aiguamolls tropicals.
Des del 1750, l'òxid nitrós (N2O) contribueix en un 6% a l'augment mundial del forçament radiatiu. L'òxid nitrós s'emet a l'atmosfera des de fonts naturals i artificials, en particular des dels oceans, en la combustió de biomassa, en l'ús de fertilitzants i en diferents processos industrials. Actualment, és el tercer gas d'efecte hivernacle més important.
El 2010, la càrrega atmosfèrica d'òxid nitrós era de 323,2 parts per mil milions, és a dir, un 20% més que en l'era preindustrial. En els últims deu anys, la càrrega ha augmentat una mitjana d'aproximadament 0,75 parts per mil milions, principalment per l'ús de fertilitzants que contenen nitrogen, en particular els fems, cosa que ha afectat notablement el cicle global del nitrogen.
En el transcurs d'un període de 100 anys, el seu impacte en el clima és 298 vegades major que les emissions equivalents de diòxid de carboni. A més, també compleix una important funció en la destrucció de la capa d'ozó de l'estratosfera que ens protegeix dels nocius raigs solars ultraviolats.
Gràfiques del promig mundial de la fracció molar de CO2 i CH4 (a) i el seu índex de creixement (b), des de l'any 1984 fins el 2010. L'índex de la mitjana de creixement anual es mostra en columnes (b). La gràfica de l'esquerra ens mostra el promig mundial de la fracció molar de NO2 (a) i el seu índex de creixement (b) des de l'any 1980 fins el 2009 . L'índex de la mitjana de creixement anual es mostra en columnes (b).
Altres gasos d'efecte hivernacle:
El forçament radiatiu combinat, causat pels halocarbons és del 12%. Alguns d'aquests halocarbons, com els clorofluorocarbonis (CFC), que fa uns anys s'utilitzaven com a refrigerants, propulsors de bombes d'aerosol i solvents, estan disminuint a poc a poc, gràcies a les mesures adoptades a escala internacional per preservar la capa d'ozó que protegeix la Terra.
No obstant això, les concentracions d'altres gasos, com els hidroclorofluorocarbonis (HCFC) i els hidrofluorocarburs (HFC), que s'usen com a substituts dels CFC, ja que són menys nocius per a la capa d'ozó, estan augmentant ràpidament. Aquests dos tipus de compostos són gasos d'efecte hivernacle molt potents i romanen molt més temps a l'atmosfera que el diòxid de carboni.
Programa de la Vigilància de l'Atmosfera Global
Mitjançant el seu programa de la Vigilància de l'Atmosfera Global, l'OMM coordina les observacions dels gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, a través d'una xarxa d'estacions ubicades en més de 50 països. El Centre Mundial de Dades sobre Gasos d'efecte hivernacle de l'OMM, que alberga el Servei Meteorològic de Japó (JMA), controla la qualitat de les dades de mesurament, les arxiva i les distribueix.
El Butlletí de l'OMM sobre els gasos d'efecte hivernacle del 2010, és el setè número d'una sèrie de butlletins que es van començar a publicar el 2004. En el Butlletí es comuniquen les càrregues atmosfèriques i els índexs dels canvis que experimenten els gasos d'efecte hivernacle de llarga durada més importants, sobretot, el diòxid de carboni, el metà, l'òxid nitrós, el CFC-12 i el CFC 11, i s'ofereix un resum de les contribucions de gasos menors.
